Quimeres, conjectures

Puja al tren de rodalia, camina pel corredor buscant un lloc a on assentar-se, i en troba u en el segon vagó: un seient plegable al costat d’una de les portes. Una vegada instal·lat, veu que fora, en el moll de l’estació, una dona corre atrotinada en direcció a on està ell per a entrar també en el tren, que encara està parat. Just quan la senyora es disposa a obrir la porta, les mirades dels dos se creuen través del vidre. La veu dubtar un segon i ella, contrariada, recula ràpidament, continua corrent pel moll i accedix al comboi per una altra porta.

El tren se posa en marxa. Contrariat, ell se pregunta per què la senyora l’ha evitat; per què a voltes les persones passen prop d’ell i, a pesar que hi han llocs lliures, passen de llarg o s’estimen més quedar-se dretes. Se demana per què rep eixes mirades esquives que, a voltes, li pareix que mostren llàstima per ell; o potser són de temor, puix prompte se n’aparten, com qui ha topat amb un tinyós. 

Gira el cap i en la finestra de la porta, gràcies a la foscor de la nit, veu reflectida la seua cara com en un espill. «¿Potser tinc cara de violador, de psicòpata, d’algú que convé evitar? ¿Tinc pinta d’acorralar innocents passatgers i assetjar-los amb algun un monòleg tediós amb l’objectiu final de llevar-los tots els diners? No ―conclou―, simplement me lligen els ulls, veuen les taques morades davall dels parpalls, les celles arrufades, ells llavis tensos. Sí, m’esquiven les persones felices, per instint, per no ser testimonis de l’angoixa aliena».

Abstret en eixos pensaments, acatxa el cap i advertix un cartell apegat a la porta. És xicotet, però prou gran per a tapar els botons d’obertura i tancament. Intrigat, arrufa les celles, s’inclina i llig:

Porta inutilitzada.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2011-2025. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

(Text actualitzat en abril de 2025)