Crònica fallera
Encara que les Falles ja han passat, volia compartir amb vosaltres les poques imatges que fiu quan visití la Falla Arrancapins, ubicada entre els carrers de Calixt III, Joan Llorenç i Àngel Guimerà del Cap i Casal. M’interessí per esta falla després de llegir, en el blog del cantautor Pau Alabajos, que Arrancapins conservava l’esperit més crític i satíric de les falles. Després de vore-la, done fe que és cert. I ho conseguixen amb quatre cartons, com aquell que diu. Enguany, justament, este casal feia cent anys d’història. El lema del monument, expressat en lletres enormes, era «Ací no passa res», en al·lusió a la falta d’esperit crític dels valencians, l’anomenat meninfotisme, davant de situacions de lamentable actualitat. La crítica anava principalment dirigida a la Generalitat per la seua gestió de la Conselleria d’Educació i de la crisi econòmica. El monument també feia referència a velles reivindicacions de la ciutat de València, com ara un carril bici en condicions. Jutgeu vosaltres mateixos.
A més de la visita a la Falla Arrancapins, un altre moment faller que m’ha deixat bon record és el concert impecable de l’orquesta Pato Daniel en Russafa. Tocaren amb molt de savoir faire temes típics del rock espanyol com ara Dolores se llamaba Lola de Los Suaves, Vicio de Reincidentes i un llarg ectètera que vos podeu imaginar (no tinc bona memòria, i en Falles tots prenem alguna copeta...). Me sorprengué que els vocalistes se dirigiren tot el temps al públic en valencià i que inclús tocaren un parell de cançons de grups que canten en la nostra llengua, com ara La flama d’Obrint pas i Farem saó, de la Gossa sorda.
Quant a les falles més monumentals i visitades per les masses, alguna en vaig vore. M’agradà la del carrer Convent Jerusalem, amb la seua reproducció del palau del marqués de Dos Aigües, les figures femenines sempre tan estilitzades, reboniques i conseguides, i les escenes folklòriques dels ninots caricaturitzats. És curiós, per cert, com les grans falles feren pinya contra la nova competidora Nou Campanar. La criticaven amb comentaris satírics com ara la denominació «Nou Castanyar» gravada en una làpida, que preludiava la seua davallada (en Convent) o frases com ara «Tant fa si guanya Convent, Na Jordana o el Pilar, mentres caiga Nou Campanar» (en el Pilar).
Precisament en la falla del Pilar del barri de Velluters, que que vaig vore cremar (cremà molt malament, per cert), vaig ser testimoni de la conversació d’una fallera que n’havia sigut fallera major algun any i que, amb la satisfacció de saber-se escoltada, contava a tot el que aguantara el seu to de veu desagradable com d’inútil era el que desmuntava les llums, el que organitzava les grues, el que minava la falla... Per criticar, criticava inclús la pobra església del Pilar, que els llevava espai en la plaça per a cremar la falla: «No nos ha costao dineros ni ná la finquita de los huevos»... Jo m’aguantava el riure, i és que cal ser faller per a entendre’ls.
En acabant, m’allarguí a vore com cremava la falla de la plaça del Doctor Collado, no per la bellea del monument, sinó perquè és més participativa: el personal té el costum de col·locar-se en els carrers adjacents i increpar els bombers per a que els arruixe amb la mànega. Enguany, la gent provocava u dels bombers al crit de «bombero maricón» (no és políticament correcte, però el xic no s’ho prengué malament) fins que, com s’esperava, l’home acabà banyant-los a tots. Al final, en agraïment, la gent l’agarrà i el mantejà com si fora un heroi.
(Text actualitzat en març de 2025)
Comentaris