Jocs de taula i llengua

El cap de setmana que seguí a la nit de Cap d’Any tinguí temps de sobra, en la casa rural a on m’allotjava amb uns amics, per a jugar a tot tipus de jocs de taula que no toque durant la resta de l’any. Un era el Password, que, per als qui no el conegau, és un joc d’endevinar paraules basat en un programa de televisió. Vos explique com funciona: Un jugador té una targeta amb una llista de paraules i ha de donar pistes al seu company d’equip per a que les endevine una a una en un temps determinat. Va per torns, ràpids, en què l’u i l’altre només poden dir una paraula com a pista i una com a resposta. El que dona pistes pot dir-ne un sinònim, una paraula del mateix camp semàntic, etcètera, de la paraula en qüestió, i el que endevina li respon ràpid amb una altra que li vinga al cap. De manera que cada u diu una paraula, tantes voltes com calga, en una espècie de ping-pong, fins que el jugador l’endevina. Un exemple: Si cal endevinar la paraula policía (jugàvem en castellà) i la primera pista és oficio, el jugador prova amb panadero, i l’altre concreta dient patrulla; llavors el jugador respon la resposta correcta: policía. Així, passen a la paraula següent per tal d’arribar al màxim de paraules possibles en el temps de què disposen.

Jo era nou en aquell joc, i a penes havíem fet un parell de rondes i quan me tocà donar les pistes i em trobí que havia d’explicar la paraula castellana perilla. El meu company de joc, amb el qual sempre em comunique en valencià, no conseguia endevinar-la quan jo, atrotinat, li donava pistes com ara bomba, pequeña o luz. Només quan hagué passat el temps reglamentari i la ronda havia sigut un desastre, m’adoní que la perilla a la qual se referia la targeta era el floc de pèl al mentó, i no la idea de perilla que jo tenia en ment: la pereta o bombeta que fa llum. Si ho haguera entés bé, haurien anat millor pistes com ara barba, mentón, cara. Tots se feren creus de la meua interpretació de la paraula i es rigueren –mos riguérem, que eixa és la gràcia del joc– de la meua espardenyada.

Esta anècdota m’ha suscitat dos reflexions. La primera és sobre la paraula perilla en valencià. ¿És una espardenyada dir-la en castellà amb el sentit de bombeta, o al contrari, és un castellanisme arraïlat en valencià? ¿O tal volta és una paraula totalment correcta en les dos llengües? Vejam: en la nostra llengua, quant a la làmpada elèctrica que il·lumina, els diccionaris prescriuen que li digam bombeta, o pereta –en el cas del SALT de la Generalitat Valenciana. Quant a la barba menuda, prescriuen dir-li pera, masclet o pereta. A banda de l’absència del vocable en els diccionaris, la terminació –illa pot resultar sospitosa de no ser genuïna en valencià. Ara bé,

El DELC [...] apunta que –illa no és cap sufix castellà [...] i és un prejudici absurdament infundat creure que és poc català el sufix –illa, provinent de –ICULA (castellà –ija) [...] (per més que en alguns dominis meridionals del domini hi hagi hagut alguna tendència a reemplaçar-ne la terminació per –ell o –eta, en bona part per «ultracorrecció» del castellà).

La morfologia del lèxic de Solitud de Víctor Català, per Montserrat Villas i Chalamanch (pp. 27-28).

¿És que tal volta dir-li pereta a la bombeta de llum és una ultracorrecció? Caldria buscar l’orige llatí del mot. El cert és que els diccionaris no contemplen, de moment, perilla amb eixe sentit. Fem una ullada al castellà: una pera, a banda del fruit, és un «llamador de timbre o interruptor de luz de forma parecida a una pera» que s’utilitzava antigament i que s’usa sovint amb el diminutiu perilla. En castellà també es diu perilla a la «bombilla de hule», una peça de la màquina de prendre la tensió, i també al picaporte. En valencià, he trobat alguna referència a diccionaris antics que arreplegaven la paraula amb el sentit de bombeta. I el cas és que en valencià jo dic perilla a la bombeta, la que fa llum, i quan parle en castellà m’hi referisc com bombilla totalment conscient que es diu d’una manera en castellà i de l’altra en valencià. ¿Deu ser perilla una paraula antiga o dialectal castellana, que s’ha fossilitzat en la valencià, o una paraula valenciana injustament condemnada? En Xella, poble castellanoparlant, també en diuen perilla, de la bombeta, juntament amb molts altres paraules valencianes, supose que per influència dels pobles veïns. Si pressuposem que és un castellanisme, la veritat és que no és el primer cas d’un terme que, creat al caliu del progrés (de potser fa un parell de segles, quan la llengua culta que dominava arreu era el castellà) passa a ser una paraula d’ús habitual també en valencià, o siga, un castellanisme. Precisament, fa poc parlàva del cas de la paraula revolta, que s’usa per als camins, i del de curva, que pareix que els valencians gasten en valencià a les revoltes de les carreteres asfaltades.



La segona reflexió té a vore amb els jocs de taula com el que vos comentava. Jo em pregunte: ¿No faria goig un Password o un Trivial Pursuit valencià? A mi m’agrada el Trivial, trobe que és una bona manera de difondre cultura general, o, com a mínim, de fomentar la curiositat de la gent cap al coneiximent. M’imagine un Trivial Pursuit Valencià, amb preguntes com ara «Als habitants de quina localitat valenciana se’ls coneix com socarrats?» o «Quin artista cantava elogis a Amèrica en una de les seues cançons?». A banda del fet que el joc fora rendible o no (clients potencials podríem ser més de 5 milions), no em direu que no seria una ferramenta útil i entretinguda per a conéixer millor el nostre país. Doncs bé, resulta que un projecte similar es va posar en marxa amb la creació del Trivial Pursuit Catalunya; però rebé fortes crítiques i fins i tot se’n paralitzaren les vendes. Les crítiques apuntaven al fet que en el joc s’utilitzaven denominacions no oficials com ara «Catalunya Nord» i també que s’hi consideraven catalanes muntanyes o localitats de fora de Catalunya. 

Açò obri el debat de si l’expressió «cultura catalana» ens hauria d’incloure d’alguna manera a valencians, balears i aragonesos. Sobre això, a mi em venen al cap algunes preguntes i reflexions. En primer lloc, ¿pretenien els creadors del joc crear un Trivial simplement en llengua catalana, o bé elaborar-ne un de temàtic, en què les preguntes pertangueren exclusivament a l’àmbit de la cultura, ciència, espectacles, etc, dels territoris on es parla eixa llengua compartida? Tal volta la pregunta està mal formulada, puix que tots els trivials s’adapten a la cultura del país on se fan. Amb tot, si hi havia un ànim de fer un joc per a l’àmbit que alguns anomenen Països Catalans, com sospite que n’hi havia, nomenar-lo Trivial Catalunya seria reduccionista i poc encertat. Hauria sigut molt més coherent dir-li Trivial Pursuit Català, Trivial Pursuit (edició en català), Trivial Pursuit Català-Valencià-Balear o Trivial Pursuit Països Catalans. Crec que jo preferiria la segona denominació.

D’altra banda, el fet que en l’edició del Trivial d’un país el contingut de les preguntes vaja més enllà de les seues fronteres no és tampoc condemnable en cap cas. Ans al contrari, és d’allò més normal. L’edició en castellà del Trivial Pursuit que coneixem en Espanya (supose que en altres països de parla castellana en tenen de diferents) fa preguntes de tot el món amb especial atenció, això sí, a la cultura espanyola oficial, o siga, des del prisma castellà. Això es veu molt clar en la part de literatura i arts, en què hi ha preguntes de Camilo José Cela o Miguel de Cervantes, i de literatura estrangera, però mai d’autors o obres en valencià o en altres llengües oficials d’Espanya.

En fi, crec que alhora de mamprendre un projecte de joc comú per a tots els que parlem valencià o català caldria ser respectuós amb les identitats de tots i amb la realitat històrica i geogràfica. Això implicaria no utilitzar a tort i a dret el gentilici català i sí dir, per exemple, que Joanot Martorell va ser un novel·liste valencià i Desideri Lombarte un escriptor aragonés. En definitiva, convindria introduir-hi el mínim d’ideologia i el màxim de rigor.

A falta d’un Trivial valencià, per cert, tenim la versió valenciana del Monopoly.

(Redacció modificada en març de 2025)