Saps?

El viatger s’acosta al taulell de l’aeroport. Com que va oblidar fer el check-in en línia quan va comprar el bitllet per internet, ara la política de la companyia l’obliga a pagar un extra per a poder facturar la maleta, cosa que haurà de fer en una altra taquilla, que l’hostessa de terra li assenyala amb el dit: «Ha de fer-ho allí i després tornar ací. No caldrà que torne a fer cua, passe directament». Un poc emprenyat amb la companyia però més amb ell mateix ―ha volat moltes voltes i sap com funciona el baix cost, ¿com se n’ha pogut oblidar?―, fa com li han indicat. Paga en un estand que hi ha a uns pocs metres d’allí i refà el camí cap al taulell a on està la senyoreta d’abans. Quan passa per davant de les desenes de viatgers que s’han posat a la cua durant la seua absència, u d’ells l’increpa: « ¡Perdona, que aquí estamos haciendo cola! ». El viatger es fa càrrec de l’enuig del senyor i, tan amable i suaument com pot ―amb una mà al pit i l’altra amb la palma oberta en direcció al ...

Puja al tren de rodalia. Camina pel corredor buscant un lloc on seure, i el troba en el segon vagó: un seient plegable vora una de les portes. Una vegada instal•lat, veu que fora, a l’andana, una dona corre atabalada en direcció on és ell per entrar també al tren, que encara està parat. Just quan la senyora es disposa a obrir la porta, els dos es fiten a través del vidre. La veu dubtar un segon i ella, amb cara de por, recula ràpidament, continua corrent per l’andana i accedeix al comboi per una altra porta. El tren es posa en marxa. Contrariat, ell es pregunta per què la senyora l’ha evitat; per què a voltes les persones passen vora d’ell i, malgrat haver-hi seients lliures al seu costat, passen de llarg o prefereixen restar dretes. Es demana el perquè d’eixes mirades fugisseres que es deixen caure sobre ell. Llambregades de llàstima, li pareixen; o de temor, que prompte se n’aparten, com qui ha topat amb un tinyós. Es gira. En la finestra, amb la foscor de la nit a fora, veu reflecti...

La paraula quimera té diversos significats*. L’ús popular de què hui vullc parlar-vos me’l recorden des de Rafelbunyol, en l’Horta Nord, i és el de quimera amb el sentit de mania cap ad algú. Diem que algú nos té quimera quan notem que sent malvolença cap a nosaltres, que nos té mania, que no li caem gens bé i nos desitja el mal.  La paraula ve del grec chimaera , que vol dir monstre imaginari. Tal volta hem pres este ús popular del mot perquè les manies a sovint són irracionals i, en efecte, a voltes veem quimeres ―monstres― en persones que no ho són. Si tenim en compte este matís i comparem el significat que vos mostre amb els que teniu d’ací baix, en traurem dos conclusions:  Una quimera és una fixació negativa per algú  Que sovint no es justifica amb la raó, amb la realitat de les coses. «Quimera» es pronuncia amb e oberta. *«creació imaginària», «ànsia», «inquietud», «preocupació», «sospita», entre altres.

Veig que la tele anuncia una altra sèrie adolescent sobre vampirs. El mal está entre nosotros , diuen, i a la vampira ―la guapa de la sèrie― se li encenen uns ulls verds que fan més riure que por. Pense que que fàcil, si el bé i el mal foren apartats tan distingibles; si les relacions entre les persones es reduïren a això; que poguérem dir esta persona és bona o esta és roïna; que fóra tan fàcil dir que sí o dir que no. La realitat, però, és molt més insuportable.

Tal volta fa quinze anys la senda cap als somnis, les determinacions, era un camí polsegós envoltat d’oliveres. N’hi ha hagut d’altres, de camins, pels quals no has anat sol, on els entrebancs eren més complexos que esvarar-se en el fang o haver de tornar a casa perquè els pares t’esperen. Si es fa fosc i no saps cap a on pegar, si et gires i el company no acompanya, el que no té sentit és quedar-te assegut en un marge, amb les mans sobre el cap cot. Senda He de encontrar una senda que me lleve a un lugar y no me siento capaz de iniciar nueva vida sin más. quisiera emprender la aventura que no me haga volver dejar de una vez lo que yo mismo no puedo entender. He de trobar una senda que em porte a un lloc i no em sent capaç d’iniciar una nova vida sense més ni més Voldria emprendre l’aventura que no em faça tornar Deixar d’una vegada el que jo mateix no puc entendre Por una vez lo que siempre soñé hacer, prométeme construir una senda. por una vez lo que siempre soñé hacer, prométeme con...

El canal d’anècdotes estèrils que idiotitza els usuaris d’EMT informa: segons investigacions de la Universitat de Cardiff ―unes fórmules matemàtiques, diu concretament―, el 24 de gener és el dia més trist d’enguany. Curiosa ironia, pense. Obviarem la broma de mal gust i tractarem de no prendre’ns-ho personalment. [Mirem el cantó positiu, la resta seran tots millors]

Em cau a les mans una publicació de contes seleccionats d’un taller literari de l’escola d’adults d’un poble. Tots els autors són dones. Comence a fullejar el llibre al tren. Llig relats en primera persona que em colpeixen més del que esperava: una dona comet una infidelitat en un motel de carretera mentre el seu home està de viatge; una altra, de cinquanta anys, fantasieja amb un home imaginari davant del qual es despulla, un mascle que la desitja i la posseeix ―ella encara és verge. El tren arriba a la meua parada i tanque el llibre. Conec més o menys el perfil de les alumnes del taller: dones adultes, sovint madures, moltes d’elles amb només estudis bàsics. Estes són les primeres ratlles que escriuen, quan u està temptat a dir molt de si mateix, a plasmar la pròpia realitat. Llavors pense això del «jo poètic» o en allò de «qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència», però no, no puc evitar identificar el personatge amb l’autora. Crec que sent empatia o quelcom semblant, ...

Ja feia setmanes que la tenia pendent, i arran dels premis que li han donat , m’he animat a anar a veure-la. Ahir un amic em deia que También la lluvia li paregué dura. Doncs bé, si parlem de films durs, de tristeses, de desgràcies, de plors ―i un peliu de violència també— Pa negre n’és un bon exemple. Una bona pel•lícula. Ara bé, millor no la trieu si havíeu anat al cinema per animar-vos. Una història de postguerra, d’odi entre classes i bàndols en la Catalunya rural, on tothom té coses a amagar i de què avergonyir-se. Andreu, el xiquet protagonista, prompte perd la innocència en ser testimoni de traïcions, enganys, silencis i submissions al si de la seua família… tot plegat per tractar de protegir-lo i de garantir-li una vida decent, una oportunitat. Esta és la història d’un nano que ha de pair massa a pressa les desgràcies, desenganys i decepcions que li vénen al damunt. No sé ben bé per què, però quan una pel•lícula es basa en una novel•la ―una bona novel•la , imagine― d’alguna m...

Bona. Una pel•lícula dins d’una pel•lícula, un paral•lelisme entre l’opressió espanyola sobre els indígenes bolivians al segle XVI i el domini actual del capital estranger ―blanc— sobre la població indígena empobrida. La paradoxa d’uns cineastes espanyols que pretenen denunciar i fer justícia històrica, però que es posen una bena als ulls davant de l’opressió externa que afecta hui els descendents d’aquelles persones oprimides. L’ argument està bé, però crec que sobretot m’han agradat les interpretacions. Tots eren bons actors: Luis Tosar en el paper de productor descregut que pareix que no se li puga entendrir el cor, el guaperes de Gael García Bernal com a director idealista; un home aparentment sensible a les injustícies, però que acaba fent més cas de l’obsessió que té per acabar el seu film. Eloqüents Carlos Santos i Raúl Arévalo, secundaris amb doble paper ―d’actors i de frares missioners—. Impecable Karra Elejalde, tant d’actor borratxo com de Cristòfol Colom. Elejalde ho fa tan...

Ser prou valent per a creuar la línia de seguretat

Pareix mentida, però en 2011 encara hi ha a València un col•legi públic que ostenta en les seues sengles portes l’escut de l’ Espanya franquista ―un règim dictatorial que acabà fa més de trenta anys―, amb l’àguila de Sant Joan i el lema Una grande y libre . Un símbol que cada dia els xiquets veuen; que no hauria d’estar a les portes d’un centre educatiu, sinó en un museu.

Si voleu conéixer un poc més la figura de l’escriptor i gramàtic valencià Enric Valor, vos recomane que vos deixeu caure per l’exposició que s’està fent en València, en l’edifici de la Nau de la Universitat. Per a mi, que en els darrers mesos he tingut el goig de traduir al castellà algunes de les seues rondalles, llegir algunes de les seues novel·les ( 1 i 2 ) o consultar el seu  Curs mitjà de gramàtica catalana , acostar-me a est homenot d’una manera més visual i més física ha sigut una experiència grata. En entrar a la sala, l’exposició apareix com una cosa senzilla, dos vitrines, alguna foto i alguns llibres arrimats a les parets. Però si fiqueu el nas, la cosa prendrà més interés. De seguida reconeixereu publicacions: edicions actuals de les seues novel·les, però també edicions antigues de la trilogia de Cassana, edicions il·lustrades de les rondalles, un còmic amb la vida de l’autor o diverses publicacions de llengua del de Castalla. També hi ha documents personals de l’esc...

Els prunyons són lesions inflamatòries de la pell que s’originen per l’exposició contínua al fred i a la humitat. Solen aparéixer als dits de les mans i dels peus, però a vegades afecten també els talons, el nas i les orelles . Estes lesions cutànies tenen un color rogenc i provoquen una sensació de picor i de cremor que sol durar unes quantes setmanes, fins que remet el fred o el cos s’hi acostuma. Que ens isquen prunyons o no depén de la sensibilitat que tingam al fred, i també de la circulació sanguínia. Generacions anteriors a la meua tenen molt presents els prunyons, i em conten que abans este trastorn era una cosa molt usual. Potser és perquè fa cinquanta anys les temperatures descendien més que ara i la vida era més dura. Qui em parla dels prunyons, almenys, estigué més exposat al fred que jo i segurament mal alimentat. Siga com siga, he sentit parlar de persones que han arribat a perdre part d’una orella per culpa dels maleïts prunyons. L’orige de la paraula prunyó és el llatí...

Sans la nommer Sense nomenar-la Je voudrais, sans la nommer, Vous parler d’elle Comme d'une bien-aimée, D’une infidèle, Une fille bien vivante Qui se réveille A des lendemains qui chantent Sous le soleil. Voldria parlar-vos d’ella Sense nomenar-la Com d’una estimada, D’una infidel Una jove fresca com una rosa Que es desperta A uns endemans que canten Sota el sol. [Tornada]: C’est elle que l’on matraque, Que l’on poursuit que l’on traque. C’est elle qui se soulève, Qui souffre et se met en grève. C’est elle qu’on emprisonne, Qu’on trahit qu’on abandonne, Qui nous donne envie de vivre, Qui donne envie de la suivre Jusqu’au bout, jusqu’au bout. És ella a qui peguem amb la porra A qui perseguim i acorralem És ella la que es revolta La que pateix i declara la vaga És ella a qui empresonem La que traïm, la que abandonem, La que ens dóna ganes de viure La que ens dóna ganes de seguir Fins al final, fins al final. Je voudrais, sans la nommer, Lui rendre hommage, Jolie fleur du mois de mai ...

Sona Diamonds and rust , un eriçó em corre des de la part posterior del braç, passant pel bescoll, i aborrona part del cuiro cabellut. Este hit el va compondre Joan Baez , segons he llegit , pensant en el seu exnóvio, Bob Dylan. Jo l’he sentit, sobretot, a través de les versions que ha fet la banda heavy Judas Priest. Ací , per exemple, teniu la interpretació que feren a València en 2004. Potser no és la millor, però és la que tinguí el goig de veure en directe (imagineu-me enmig de la gentada en el minut 3.23, impagable catarsi col•lectiva). Com que els Judas ja s’han fet majors, des de fa uns anys fan una versió acústica. Però ells no són els únics a interpretar i fer seua esta cançó. Mariona Font , per exemple, en féu una en català. L'original Judas Priest en acústic Diamonds and rust Diamants i rovell Well, I’ll be damned Here comes your ghost again But that’s not unusual It’s just that the moon is full And you happened to call And here I sit Hand on the telephone Hearing a vo...

Nadal, es dupliquen els ingressos de psiquiatria als hospitals —són dies difícils—, els contenidors van curulls de caixes i embolcalls de cartó, plàstic, tot mesclat — reciclar ? això què és?—, es multipliquen els sopars i les fartades amb gent que t’abelleix veure i gent que no. Vius de nit, t’agradaria veure la llum del sol, però no aprofites l’oportunitat. Any nou, la gent es fa nous desitjos —es marca reptes— com si hui fóra diferent de l’ahir. Els que no ho fan, fumen a la porta del bar, que ha deixat de fer olor de tabac i ara put a vàter. Els informatius segueixen el pacte tàcit de fer com si els reis existiren. Molts volgueren que açò acabara i trobar tan sols tranquil•litat.

Ací va una paraula apropiada per a utilitzar en estes festes nadalenques. Empapussar significa donar de menjar ad algú ficant-li l’aliment en la boca. Es tracta d’una acció prou íntima: podem empapussar un animal (un pardalet o un cadellet), un xiquet de bolquers… Empapussem amb afecte o sensualitat qualsevol ser volgut.  No obstant, la paraula s’usa a sovint amb un sentit negatiu, quan fem menjar massa  a eixa persona o l’obliguem a alimentar-se. Tal volta això ve del fet que els xiquets menuts, inconscients que cal menjar per a viure, a sovint rebutgen el menjar i toca ser insistent. La paraula empapussar deriva de pap —la part compresa entre la barba i el coll— amb el sufix –ús . L’expressió «omplir el pap» vol dir precisament això, menjar. (Text actualitzat en octubre de 2024)