Saps?

«Proud Mary» parla d’una dona treballadora i d’un vaixell de vapor que, diuen , solcava el riu Mississippí i portava eixe mateix nom. Proud Mary Proud Mary Left a good job in the city, Working for the man every night and day, And I never lost one minute of sleeping, Worrying ‘bout the way things might have been. Vaig deixar un bon treball a la ciutat Treballava per a l’home dia i nit I mai no vaig perdre un minut de son Preocupant-me per com haurien pogut anar les coses Big wheel keep on turning, Proud Mary keep on burning, Rolling, rolling, rolling on the river. La gran roda continua girant Proud Mary continua fumejant, Rodant, rodant, rodant pel riu Cleaned a lot of plates in Memphis, Pumped a lot of pane* down in New Orleans, But I never saw the good side of the city, Until I hitched a ride on a river boat queen. Vaig rentar molts plats a Memphis Vaig posar molta gasolina a Nova Orleans Però mai no vaig veure la part bona de la ciutat, Fin...

Ja vàerm passejar per allí fa uns dies: mos colàrem, sense saber-ho, en el Tancat de la Pipa, a on vaig redescobrir l’esponjosa boga i vérem algun corriol; dels camps mos emportàrem una espiga d’arròs, quasi madur; de l’horta menjàrem figues de sabor melós. Vàrem xarrar bona cosa i inclús vàrem espigolar un meló. Ahir, a última hora de la vesprada, vaig refer a soles el camí del barranc al Tancat. Ja no feia calor, i un ventijol agradable acaronava les canyes dels màrgens i feia dansar les espigues corbades, de verdor que es perdia en l’horitzó, fins a les finques del Saler. Sobre la bici, la remor de l’aire em fa cosquerelles a les orelles. Cap avant i cap arrere tan sols hi ha el camí i jo; el barranc i les espigues només sospiren. Tinc una agradable sensació de plenitud, de disfrutar en soledat. Sense deixar de pedalar, amolle el manillar i trac la càmera. El sol està cada vegada més baix i la llum ambarina ho amera tot. Se m’ocorre que este moment pot ser una bona despedida de l’...

Vas per ahí, coneixes gent. Una russa que podria ser model i que a més de la llengua eslava parla perfectament anglés, italià, castellà i —¡oh, maravella!— entén el valencià i diu algunes frases. Un canadenc rialler i curiós, d’origen búlgar, que de tant en tant pregunta ¿y cómo se dice eso en valenciano? . Una murciana que vol aprovar el Mitjà. Llavors s’acosta una de València ciutat que no sap ni què és Catarroja i aconsella al personal que no aprenga valencià perquè no sirve para nada y el castellano es mucho más rico . A tu se’t queda cara de pòquer, emets un sospir, contenint-te, i preferixes no eixir a la palestra. I penses com de bo és viatjar, penses en allò de la «integració» i rius per no plorar; penses en la faena que queda per fer; penses que els de fora no nos trauran , perquè els de dins ja s’encarreguen de fer-ho. (Redacció modificada en juliol de 2024)

Fa unes setmanes, em relaxava en una cala llegint, en el suplement de La Vanguardia , un reportatge sobre els llibres que havien marcat la vida de lectors que hui són escriptors reconeguts. Jo, que tinc el deute pendent de llegir un bon nombre de clàssics de literaris abans d’abandonar este món, me prenguí esta llista de recomanacions com un senyal del destí. He començat per La metamorfosi de Kafka. ¿Què dir-ne? És lamentable no haver-la llegida abans. M’ha encantat: la naturalitat i la simplicitat amb què es narren uns fets surrealistes, impossibles; les relacions i els rols que s’establixen entre els membres de la família arran de la transformació de Samsa en un enorme escarabat… Psicològicament és molt interessant, me consta que s’ha escrit sobre això. I la traducció de Heike van Lawic i Enric Sòria és impecable. Seguirem informant sobre més lectures. ¡Canvi i fora! (Redacció modificada en giner de 2025)

«Para mí es que los chinos son todos iguales». Fr ase destriada d’una conversa entre tres guàrdies civils.

Foto de Dietmar Rabich / Wikimedia Commons Una passera és, segons la definició del diccionari , un «tauló de fusta o conjunt de pedres convenientment col·locades, que permet travessar un corrent d’aigua o una superfície d’aigua estancada sense banyar-se». Però els parlants no només gastem la paraula en un context fluvial, sinó que n’ampliem el sentit i la gastem en l’expressió conéixer (o saber ) les passeres , que significa conéixer els camins, els mitjans o els recursos per a moure’s en un àmbit determinat o per a fer o aconseguir alguna cosa. Exemples d’ús: Ves amb ton pare i que t’ensenye les passeres per a arribar a ca Toni (Toni viu en una casa aïllada a l’horta envoltada d’una xàrcia de camins, i podríem fer-nos un embolic per a arribar-hi). Encén la llum, que no em sé les passeres (La persona ha entrat en una casa que no coneix i demana llum a l’amfitrió perquè no sap arribar al saló i de camí podria entropessar amb alguna cosa). De passeres tots n’heu xafat, este estiu, p...

(imatge generada amb IA) Des de Picassent me suggerixen com a paraula de la setmana brancalet , que és la fusta o pedra travessera que es posa a la part inferior d’una porta (de l’entrada d’una casa, de la cuina o del bany) i que està en un nivell més alt que el sòl exterior. El brancalet es pot dir també brancal  o  bancalet . Les tres formes les arreplega el Diccionari normatiu valencià , que també inclou llindar com a sinònim. En la zona de Xàtiva en diuen  brincalet . Brancalet és diminutiu de brancal , que al seu torn deriva de branca , potser perquè antigament s’utilitzava la fusta per a esta peça de la casa. (Redacció modificada en juny de 2024)

Hui llegia les reflexions d’un bloguer sobre l’estil de vida rural en comparació de l’urbà, que feia després d’haver vist el missatge M’agrada ser de poble serigrafiat en una camiseta. Jo, assistent a festivals i saraus a on es veuen peces de roba personalitzades amb tot tipus de lemes enginyosos, n’he recordat un de paregut; tota una afirmació identitària: Soc valencià i de poble. Diuen que una identitat es construïx per oposició a unes altres. És a dir, u és valencià perquè ha nascut o viu en el País Valencià, i no en Màlaga o en Londres, ni en cap altre lloc a què la humanitat haja posat un nom; ho és perquè els diumenges menja paella amb conill, i no vedella amb melassa o rosbif . De la mateixa manera, com que les persones vivim bàsicament en pobles o en ciutats, podem dir que u és de poble quan no viu en una ciutat. Quan la bona gent compara l’urbanita amb el pobletà, a sovint s’acusa el primer de desconéixer la naturalea, l’agricultura, la cultura i les tradicions pròpies...

Desert de Namíbia. Foto de Martijn Munneke (Wikimedia Commons) La blamor és una calor intensa, insuportable, i que al País Valencià patim quan bufa el vent de ponent. Diem també, en general, que fa blamor quan notem una calor especialment molesta, que ens sol arribar d’una manera intermitent, amb colps d’aire. Per exemple, la blamor que emana de l’asfalt amb el sol d’estiu, la de les brases d’una llar, o —en el context en què la vaig sentir fa uns dies— la blamor que ix de la cuina d’un restaurant i que u nota a la cara mentres espera, al taulell, que li donen taula. Un sinònim d’esta paraula és  basca . Com lamentablement em passa amb moltes paraules volgudes, no la trobe en diccionaris normatius (actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià de l ’ AVL sí que inclou blamor ) , així que l’etimologia de la paraula és per a mi un misteri. Tanmateix, un amic de l’Horta em comenta que ha sentit la paraula com a verb, «blamar» ( Això blama, no ho toques ). Fossant per di...

La portada és horrible, per no parlar de la defectuosa traducció catalana. Amb tot, el llibre val la pena. Comencí a llegir este llibre, com molts altres lectors, perquè buscava respostes; les coses no anaven massa bé, tenia una paret davant i volia comprendre per què; el vaig llegir per a tractar d’ajudar i d’ajudar-me, i, potser així, trobar solucions. I només ara, temps després, quan la borrasca ha passat (l’he llegit amb calma, és un bon totxo) l’he acabat. Daniel Goleman parla de la intel·ligència emocional, que, per explicar-ho breument, són una sèrie d’habilitats o capacitats (l’autoestima, l’empatia, el control i la consciència de les nostres emocions) que servixen a la persona per a conduir-se millor en la vida amb si mateix i en les seues relacions amb els altres, bé siguen els pares, la parella o els companys de treball. Goleman ens explica, en llenguatge planer i a força de citar exemples d’estudis o experiments de diversos científics, com a pesar de ser intel·ligent, l...

L’altre dia sopava amb uns amics en un bar i va sorgir un xicotet debat sobre la paraula cotna , que en la meua família sempre s’ha usat per a designar la corfa que envolta el formatge i que normalment no és comestible. Altres comensals companys meus usaven en este context la paraula «corfa», i quan parlaven de cotna es referien exclusivament a la pell grossa i dura de la cansalada. Jo els vaig contar que un amic de l’Alcora em deia que allí deien «cotna de porc» a la pell torrada de porc, dura i greixosa, que és aperitiu típic als bars i que altres anomenem «morro» (no sé si per influència castellana). Doncs bé, independentment de dialectes, cotna és això, la pell grossa i dura que recobrix alguna cosa, normalment: cansalada, pa, formatge o fruita. En valencià oral la pronunciem cona , com si la t no estiguera. L’origen del mot és el llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, que significa ‘pell’.

Ja fa una setmana que a la porta de ma casa algú em va parar i des de l’interior d’un cotxe em va demanar pel carrer Fulano de Tal . Era la primera vegada que em preguntaven per aquell lloc, un carreró de la zona on jo vivia de menut, en el qual no m’he ficat mai i on fins fa pocs anys només hi havia un mur i un descampat. Potser perquè no el tenia present en la ment, potser perquè en aquell moment eren les tantes de la matinada i jo tornava a casa mig endormiscat, no vaig caure on era i no li vaig saber indicar. Doncs bé, fa uns pocs dies un home major de pell morena i vestit amb samarreta de tirants em va aturar pel carrer i també em va preguntar pel susdit carrer. En aquell moment em trobava en millors condicions per a atendre visitants extraviats amb l’atenció i l’educació que és deguda. Com que visc en una cruïlla de termes municipals, la pregunta al foraster és quasi sempre obligada: «Es refereix vosté al carrer Fulano de Tal de Villarriba , de Villabajo o del Barri ?» «Del barr...

«Estic més fluixa que un pronom» Frase dita per una filòloga en un estat de cansament considerable.