La paraula de la setmana: «cotna»
L’altre dia sopava amb uns amics en un bar i sorgí un xicotet debat sobre la paraula cotna, que en la meua família sempre s’ha gastat per a designar la corfa que envolta el formatge i que normalment no és comestible. Altres comensals companys meus usaven en este context la paraula corfa, i quan parlaven de cotna es referien exclusivament a la pell grossa i dura de la cansalada. Jo els contí que un amic de l’Alcora m’havia dit que allí deien «cotna de porc» a la pell torrada de porc, dura i greixosa, que és aperitiu típic en els bars i que altres anomenem «morro», potser per influència castellana.
La cotna és això, la pell grossa i dura que recobrix alguna cosa, normalment: cansalada, pa, formatge o fruita. En valencià oral la pronunciem cona, com si la t no estiguera, i també existix la pronunciació corna. La paraula prové del llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, que significa ‘pell’.
(Text actualitzat en giner de 2025)
Comentaris
La veritat és que a ma casa no s'ha usat mai eixa paraula i normalment en diem corfa en tots els casos, encara que potser és una d'eixes paraules que mos pares coneixen però no diuen.
Quant a la pronunciació, tinc entés que la t en estos casos no s'ha pronunciar, sinó que la manera més correcta és fer la consonant que segueix la t geminada; en este cas con-na. Açò pot paréixer un «excés» de normativa, però recorde que una vegada vaig sentir el meu sogre (llaurador de la Ribera) dir un mol-le (motle) amb la l molt ben geminada. O almenys a mi m'ho va semblar ;)
Salut!
Quant a "cotna", no ho ho havia sentit dir.
Jesús, gràcies per l'enllaç tan gràfic i didàctic. Com està això de puesto? Dius que no és castellanisme?
Mequetrefe Gràcies per l'aportació sempre interessant des de la Marina. Vinc d'allí hui mateix i ja he sentit parauletes molt interessants! :D
Jesús, molt interessant això. Qui sap si ens equivoquem en bandejar el mot de la llengua estàndard...
AlfredRussel: M'ha encantat eixe apunt personal i cultural.Ja m'imagine la pell greixosa del porc endurint-se i prenent la forma de la mà a força de pegar-li.
Jo he sentit cotna sempre pronunciat 'corna' (clara dissimilació de les enes de conna).
En valencià almenys existeixen geminacions a les Marines, a la Safor, a la Costera, la Vall d'Albaida i l'Alcoià.
De segur que em deixe llocs.