¿Saps?

Feia temps que no llegia una novel·la fantàstica o d’aventures i esta m’ha costat un temps d’acabar-la, perquè han sigut 805 pàgines en francés, de lectura quasi exclusiva en l’autobús ―ja sabeu que ací el temps efectiu de lectura és limitat, per no parlar del grau de concentració. I sí, és clar, l’he llegida sense diccionari, cosa que no solc fer mai i que complica més encara les coses. Per tant, permetau-me que en un antull de vanitat absurda i patètica, me felicite. Però anem al tema. La novel·leta (el diminutiu és irònic) va de cinc hòmens nord-americans, fidels a la causa d’Abraham Lincoln, que fugen de la guerra civil dels EUA (finals del segle XIX) muntats en un globus. A causa d’una tempesta que quasi els costa la vida, van a parar a una illa deserta desconeguda pels cartògrafs. La història, a partir d’ací, tracta extensament de les vicissituds que els van sorgint i de com han d’apanyar-se-les per a sobreviure. I lo més sorprenent no és que sobrevixquen en una illa deserta, sin...

Estômago . Fa poc vaig vore esta pel·lícula en el Cine Babel de València, en versió original en portugués (afortunadament subtitulada, ¡no vos penseu que s’entén fàcilment!). Raimundo Nonato, un no ningú que no té a on caure mort, arriba a la ciutat, a on comença des de zero a guanyar-se les garrofes gràcies a les seues innates habilitats culinàries. Fins i tot conquerirà el cor ―¿o hauríem de dir l’estómac?― d’una prostituta que li farà perdre l’oremus. Amb moltes concessions a l’humor i sense pudor quant al sexe, vorem com Nonato es fornix d’un entorn social que li augurarà unes modestes expectatives de millora de la seua qualitat de vida. No obstant, este estrany geni, ignorant i sompo com ell sol, just quan s’ha guanyat el nostre afecte comença a tindre ramalades violentes que fan que comencem a comprendre la seua soledat fins al moment. La pel·lícula alterna dos moments en el temps, la seua vida en lliberat i la seua estada a la presó. En ambdós llocs, Nonato guanyarà poder a tra...

El significat de la paraula  comboi  és ben conegut: un conjunt de vehicles de transport que tenen una mateixa destinació i fan la ruta junts. També és un sinònim de tren . A més, també es pot aplicar a persones que es mouen en grup fent renou i bullici. Deu ser que en valencià ens prenem este renou de manera molt positiva, i per això diem l’expressió popular «fer comboi» , sinònim d’abellir, vindre de gust, fer il·lusió o goig alguna cosa. S’utilitza sovint, com és lògic, en contexts en què allò que abellix fer és amb més gent, amb un comboi. Exemples: «Em fa molt de comboi eixir per Nadal, vore les llumenetes i sentir nadales» «Fa molt de comboi anar tots els amics de farra amb la mateixa camiseta» Un verb derivat d’esta paraula és comboiar (o  acomboiar ),  que significa, entre altres coses, ajuntar-se o unir-se a una o més persones, amb una finalitat generalment lúdica. És molt normal sentir este verb amb el seu ús pronominal ( comboiar-se ) quan una colla d...

¿Què hi ha millor que començar l’any amb un poc de rock’n’roll? A vore si este tema de Garth Brooks nos desemboira una miqueta la ressaca. Vos repte que després tracteu de cantar-la, de seguiu el fil de la lletra. En cas de no entendre, teniu disponible la humil versió en valencià. ¡Salut i que comence un gran any per a tots vosaltres! Six o ’ clock on Friday evening Momma doesn' t know she's leaving ’ Til she hears the screen door slamming Rubber squealin' gears a jamming Local country station just a blaring on the radio Pick him up at seven and they ’ re headin ’  to the rodeo Momma ’ s on the front porch screamin ’  out her warning Girl you better get your red head Back in bed before the morning Sis en punt, vesprada de divendres La mare no sap que ella se’n va Fins que sent el colp de la porta mosquitera Grinyol de rodes, rasca el canvi de marxes L’emissora local sona fort en la seua ràdio Passa a buscar-lo a les set i s’allarguen al rodeo La mare des del porxe l’escri...

Crim de Germania , de Josep Lozano, és una novel·la –ara matisarem açò– que parla de la convulsa època de la Revolta de les Germanies, que tingué lloc en el Regne de València en el segle XVI (1519-1522). M’ha resultat una lectura profundament entretinguda i didàctica que, amb l’ajuda de testimonis de primera mà, a mitjan camí entre la ficció i la realitat, ens acosta d’una manera més humana i sorprenentment pròxima a la història del conflicte armat que feu estralls en el Regne de València del moment. Quant a la forma, no és ben bé el paradigma d’allò que entenem com a novel·la. L’estructura no és lineal: tots els capítols tenen com a fil conductor el context de l’època i l’espai geogràfic valencià, però no és necessari llegir-los en orde, puix no hi ha una trama o argument únic ―més que les vicissituds de la revolta― sinó visions personals d’un món, a la manera dels bloguers de hui dia, que fan que el conjunt del text faça sentit. Al llarg del llibre, Lozano farà servir gèneres va...

Dijous passat estiguí en  Ca Revolta , en el recital de poesia d’ Isabel Garcia i Canet . L’acte tenia un doble vessant, poètic i musical. La poetessa de Pego va compartir l’escenari amb el cantautor Rafa Xambó . Ambdós havien acordat el repertori que cada u interpretaria, deduïxc que de temàtica comuna, de manera que hi havia una alternança d’un poema d’ella amb una cançó d’ell. L’acte tingué, doncs, un sabor eclèctic ben curiós. D’una banda, tinguérem el privilegi de sentir la càlida veu d’Isabel declamar els seus propis poemes. Del fons de la sala estant, qui escriu estes línies ― que tot siga dit, consumix poesia quasi de manera anecdòtica ― va discernir poemes d’imatges mediterrànies, que reflexionaven sobre el fet de l’escriptura, parlaven de l’amistat, narraven les vides curioses dels habitants del centre de València, suggerien sexualitat... Caldrà fer una lectura atenta del seu poemari Claustre . D’altra banda, a Rafa Xambó no el coneixia més que de nom. Tanmateix, ment...

¿Qui recorda els  999 ? Esta banda londinenca fon una de les que protagonitzaren l'esclat del  punk rock  britànic dels 70-80, com ho feren també bandes més conegudes com els  Sex Pistols . Ja coneixeu les característiques del gènere: lletres sòbries i incontinents, tornades fàcils de recordar,  actitud  descarada i transgressora. Darrerament, amb motiu del 30 aniverari de la banda,  han tornat als escenaris , amb uns quilos de més i uns pèls de menys al cap. Vos deixe el vídeo d'un dels  hits  que els donà la fama:  Homicide . Des que vaig sentir fa molts anys este tema en una cinta de casset, he gojat amb la línia de baix, la senzillesa del solo de guitarra i de la melodia, els colps de bateria, tots en el lloc just... No li falta res.