He llegit: «L’île mystérieuse», de Jules Verne

Feia temps que no llegia una novel·la fantàstica o d’aventures i esta m’ha costat un temps d’acabar-la, perquè han sigut 805 pàgines en francés, de lectura quasi exclusiva en l’autobús ―ja sabeu que ací el temps efectiu de lectura és limitat, per no parlar del grau de concentració. I sí, és clar, l’he llegida sense diccionari, cosa que no solc fer mai i que complica més encara les coses. Per tant, permetau-me que en un antull de vanitat absurda i patètica, me felicite.

Però anem al tema. La novel·leta (el diminutiu és irònic) va de cinc hòmens nord-americans, fidels a la causa d’Abraham Lincoln, que fugen de la guerra civil dels EUA (finals del segle XIX) muntats en un globus. A causa d’una tempesta que quasi els costa la vida, van a parar a una illa deserta desconeguda pels cartògrafs. La història, a partir d’ací, tracta extensament de les vicissituds que els van sorgint i de com han d’apanyar-se-les per a sobreviure. I lo més sorprenent no és que sobrevisquen en una illa deserta, sinó el fet que, partint de zero, conseguixquen tot lo que necessiten per a tornar a viure, pràcticament, com a gent civilitzada. Els nàufrags, com a formiguetes treballadores incansables, extrauen de la naturalea les matèries primeres que necessiten per a construir-se una fortalesa, un molí, una granja, roba, un barco... Vorem com els protagonistes, amb una exhaustivitat de manual, amb mètode i amb l’ajuda dels seus coneiximents científics, acaben construint una minisocietat civilitzada en el si d’un lloc inhòspit i salvatge.

Eixe esperit d’autosuperació amera tota la narració. El llibre, de fet, descriu, tant per mitjà del narrador com dels personatges, processos químics, dades de fauna i flora, qüestions de navegació... amb una exhaustivitat enciclopèdica que a vegades desespera el lector. Per tant, l’aire cientifiste, la idea de l’home fet a si mateix, de l’autosuperació humana, està ben present en el text. Sobre això, hi ha un fragment especialment sentenciós que em cridà l’atenció, i que trobe que resumix la tesi que Verne planteja en esta novel·la:

«Ainsi est-il du cœur de l’homme. Le besoin de faire œuvre qui dure, qui lui survive, est le signe de sa supériorité sur tout ce qui vit ici-bas. C’est ce qui a fondé sa domination, et c’est ce qui la justifie dans le monde entier».

O siga:

«Així és el cor de l’home. La necessitat de fer obres que duren, que li sobrevisquen, és el senyal de la seua superioritat sobre tot els éssers vius. És això el que ha establit la seua dominació, i és això el que la justifica al món sencer».

Pàgina 727, Capítol XVI, tercera part: «Le secret de l’île»

A mida que llegim i ens acostem al final, vorem com eixa lloança per part de narrador i personatges a la idea de civilització s’acosta, a poc a poc, a tesis que simpatitzen amb la ideologia dels colonitzadors europeus, si és que podem parlar d’ideologia en este cas. No vos en done més detalls perquè seria xafar-vos la història, si no l’heu llegida; però és curiós com s’hi suggerixen idees hui políticament incorrectes, inclús menyspreables. Evidentment, no podem pretendre jutjar la ideologia latent en una novel·la del segle XIX servint-nos dels valors actuals, del segle XXI. La novel·la és, igual que les de hui, víctima de la seua època.

Com deia, es tracta de reproduir un ideal. Tornant als personatges, açò es veu clarament: cada un d’ells personalitza una habilitat necessària per a desenrotllar la vida en l’illa. De nàufrags passen ser fusters, picapedrers o químics. Fins i tot, per cert, en línia amb allò de la ideologia, passen a nomenar-se ells mateixos colons. Són també xics molt bons, tots, i mai no hi ha conflicte personal entre ells. La manca de profunditat psicològica dels personatges és, per tant, total.

[Parèntesi reflexiu. Algú que haja llegit fins ací pot pensar «Xe, Josep, quin rotllo, totes estes característiques que descrius són les típiques i lògiques d’este gènere literari, i tu ho escrius com si ho hagueres descobert tu!» Sí, això m’ha ha fet notar una amiga alguna volta. I jo responc: Sí, però com jo ho descobrisc ara, m’abellix simplement apuntar-ho en algun lloc. Per això tenim un blog, ¿no?]

Tornem a la novel·la. El llibre, per cert, conté un misteri, ¿o què vos pensàveu? Tindran lloc fets insòlits i inexplicables que salvaran, sense motiu aparent, els colons de multitud de situacions perilloses. Ací és quan u comença a sospitar que hi ha alguna cosa dins de l’illa, una espècie d’àngel protector, que els ajuda a sobreviure. Esta cosa passarà de ser candent, sospitada, a ser escandalosament patent. I la veritat, quan descobrixes què és, dius «¡Me caguen...!».

Però la qüestió que més m’inquieta és: ¿com és possible que cinc hòmens ben bragats, en edat de meréixer, que suposem tenen les seues necessitats, passen quatre anys en una illa deserta (damunt vullguen quedar-se allí), més contents que un gínjol, com pot ser que no troben a faltar en cap moment una dona? Pràcticament en cap moment de la novel·la es fa menció de la seua soledat sexual, per dir-ho d’alguna manera. Per l’amor de Déu, ¿què pensaven, reproduir-se per espores? ¿Què tenia en el cap, este Jules Verne? Ací ni paritat ni hòsties...

L’edició que he llegit té la imatge de coberta de la primera edició (dalt).

(Text actualitzat en giner de 2025)