Donem les gràcies
L’altra nit se’m feu tard en València ciutat i, davall d’una marquesina, una xica em va informar molt amablement sobre les línies de bus i els horaris nocturns. Foren només uns minuts de conversació en què deguí donar-li una certa confiança, ja que, sobre ser jo l’única persona a eixes hores pel carrer i ella una xica sola, no tardà a contar-me a on treballava i el bus que havia d’agarrar. Finalment, com que cap combinació a eixes hores me permetia tornar a casa, vaig decidir caminar avinguda avall fins a una altra marquesina per a provar sort amb una altra línia, de manera que em vaig despedir d’ella.
De camí, vaig adonar-me que havia oblidat donar-li les gràcies.
I això em feu pensar en el fet d’agrair. Un gest que costa tan poc de fer i que obri portes en molts sentits. Donar les gràcies fa goig a qui les dona i fa sentir bé a qui les rep, és una manera de mostrar-li a l’altre que nos ha fet un bé i que n’estem contents. L’altre se sent afalagat i content de saber que ha regalat un bé. No vos estic parlant de gràcies falses, protocol·làries, sinó de les sinceres, les que denoten, exterioritzen i verbalitzen que som conscients que algú nos ha fet un «regal». Agrair facilita la comunicació entre dos, provoca un somriure, relaxa tensions, fa feliç i aplana camins en les relacions. El fet de no soler (o no saber) donar les gràcies o demanar disculpes ―a sovint les dos coses van unides, crec jo― fa que prescindim d’una ferramenta que nos ajuda a tindre èxit en les relacions socials, laborals i personals; i això pot suposar-nos, trobe, una tara davant d’eixos aspectes tan importants de la vida.
De camí, vaig adonar-me que havia oblidat donar-li les gràcies.
I això em feu pensar en el fet d’agrair. Un gest que costa tan poc de fer i que obri portes en molts sentits. Donar les gràcies fa goig a qui les dona i fa sentir bé a qui les rep, és una manera de mostrar-li a l’altre que nos ha fet un bé i que n’estem contents. L’altre se sent afalagat i content de saber que ha regalat un bé. No vos estic parlant de gràcies falses, protocol·làries, sinó de les sinceres, les que denoten, exterioritzen i verbalitzen que som conscients que algú nos ha fet un «regal». Agrair facilita la comunicació entre dos, provoca un somriure, relaxa tensions, fa feliç i aplana camins en les relacions. El fet de no soler (o no saber) donar les gràcies o demanar disculpes ―a sovint les dos coses van unides, crec jo― fa que prescindim d’una ferramenta que nos ajuda a tindre èxit en les relacions socials, laborals i personals; i això pot suposar-nos, trobe, una tara davant d’eixos aspectes tan importants de la vida.
Donar les gràcies no és l’única clau de la felicitat, però és un exercici molt sa que a voltes oblidem. En desconec les causes, no sé si per algun prejuí, moda o tendència en la cultura mediterrània, o si potser interpretem que agrair és sinònim de mostrar-nos dèbil davant de l’altre… Siga com siga, a mi la gratitud em fa sentir bé quan és sincera. Tu m’has ajudat; m’has escoltat quan ho necessitava; m’has fet un regal; m’has donat un consell: gràcies. M’agrada dir-ho i que m’ho diguen: ¡Gràcies!
Comentaris