Ganes de xarrar en el bus

Estic en l’autobús, de camí a la faena. M’assente davant, prop del xofer, i em pose a llegir. En una de les parades, s’obri la porta però el senyor major que hi ha davant no puja. «¿Este va a la calle Cuarte?» Una vegada més, constate dos coses: 1) Que eixe nom tan coent per al carrer Quart està, malauradament, encara vigent 2) Que la gent s’estima més aturar el bus i preguntar al conductor “Què he de fer per a arribar ací” en comptes de llegir l’itinerari exhaustiu que hi ha, tan ben explicat, a la paret de la marquesina. Açò darrer passa tots els dies. ¿Deuen ser les escorrialles d’una societat fins fa no tant analfabeta? ¿O és tal volta el caràcter mediterrani, eixa desimboltura que preferix el tracte humà a la freda lectura d’un fullet informatiu? O potser només són les presses…

El conductor, com és el seu costum, calla davant de la pregunta del transeünt, i només quan li repetix la pregunta, aquell li respon amb algun monosíl·lab quasi inintel·ligible. L’home puja i en comptes d’anar cap al fons, se queda al costat del xofer. «Fa calor hui, eh», diu, ara canviant a valencià. En vista que el conductor passa absolutament d’ell (que per cert, este conductor, quan parla, ho fa en valencià), el vell entra cap a dins i es posa just enfront de mi. Me parla somrient i em diu que el carrer Quart està prop, però no li abellix caminar. Somric. «¡Amb esta calor!». «Veges», dic jo en solidaritat. Té ganes de xarrar i a mi els vells, si no estan sonats, me desperten curiositat. Quan veu el feix de papers enquadernats que tinc a la mà, me pregunta «¿T’examines?». Li responc que «Una cosa aixina, sí». No m’ha sentit bé, està un poc sord. Llavors desistixc d’explicar-li lo que realment estic fent, perquè entre la sordera i la proximitat de la seua baixada, la comunicació seria un desastre, i ací estem per a matar l’estona i compartir quatre paraules amables, si pot ser, amb un somriure. «¿Francés?», insistix. Deu haver vist algun apòstrof, pense jo. «No, valencià». «Però tu eres valencià, ¿no?» «Sí, home», dic jo. «¡Pos això ho tens ja sabut!», retruca. Jo somric. Me pega una palmellada amical, quasi afectuosa, al muscle, i baixa en la seua parada del carrer Quart.

(Text actualitzat en març de 2025)