La paraula de la setmana: «frangeta»

Escrita per Josep -
frangeta cabells
L’actriu Camilla Belle, amb la frangeta que ja li fa cosquerelles als ulls

Des de Burjassot-Paterna (l’Horta de València) i Llombai (la Ribera), Xurrito i Alpalput me recorden que no té sentit dir flequillo si en valencià tenim una paraula pròpia i ben viva per a anomenar eixe «penjollet de cabells que es deixa damunt el front»; és a dir, la franja, o com se sol dir en diminutiu: la frangeta. Només el Diccionari Català-Valencià-Balear (dels que he vist jo, és clar) arreplega «franja» amb eixe ús, que adjudica als tortosins. Doncs bé, per a qui lligga estes línies, ja sap que els valencians també la gastem.

Actualització de 2024: El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona entrada a frangeta i a franja, per a referir-se al «Floc de cabells de la part davantera del cap que es pentinen cap avant deixant-los caure sobre el front».

Com deveu saber, a la frangeta també li podeu dir «serrell».

La paraula «franja» l’ampràrem del francés frange en el segle XV (i encara es diu així en eixa llengua: cheveux retombant sur le front). Amb el temps que fa, ¿no l’hem de perdre ara, no? ¡Vinga, a dir-la!

Comentaris

Francesc Vera ha dit…
Quan jo era menut (finals dels 50 principis dels 60) les mares demanaven el perrruquer (el barber, se li deia) que ens tallara el cabell "amb frangeta" o "amb romana" (és a dir amb la fraja pentinada cap amunt i tirada cap enrrera fent una espècie d'ona).
Molt bona recuperació, Josep Lluís.
13 de gener del 2010, a les 23:33
Vent d Cabylia ha dit…
Oh, ni idea. Me l'apunte!
14 de gener del 2010, a les 0:13
Adrastea ha dit…
eeeiii, jo sóc d'Alzira i també dic frangeta!
14 de gener del 2010, a les 7:37
Vicent Terol ha dit…
Jo de xicotet duia el monyo amb franja. A ma mare tinc unida la paraula a l'hora de recordar-la; l'he emprada amb normalitat durant molts anys. Però ara que tu la recuperes, em fa la sensació que feia temps que no la deia.

Ara, un poc pillastre has sigut tu al triar la foto, eh?
14 de gener del 2010, a les 8:50
Josep ha dit…
Gràcies pels comentaris i les anècdotes. Sempre il·lustren millor el que he dit a l'apunt. Ara bé, jo no recupere res, només recorde la paraula perquè vosaltres, valencianoparlants que em llegiu, la recupereu fent-ne ús. Ací rau la clau del tema. Jo amb això, ja estic més que pagat.

Salut a tots!
20 de gener del 2010, a les 7:30
TdlH ha dit…
Ie, valencianopiulants, que diu que tammé n'hi han pobles qu'ad això li diuen parrús; calcule que serà en els qu'a la parrussa li diuen d'un' âtra manera (jo no; jo sempre hə dit frangeta, «de tota la vida»!)...

P.S: i vosté, de quin poble és?
22 de gener del 2010, a les 5:06
Josep ha dit…
TONI DE L’HOSTAL: és que era més políticament correcte parlar de la frangeta del monyo. A més, ¿quina imatge hi posaria...? ;D Gràcies per l’aportació.

A LA PS: Jo sóc d’un indret que els forans no saben pronunciar. La gent de capital se’n riu, quan no el menysprea (però més d’una volta hi vénen, d’amagat). La gent de poble, en sentir-lo anomenar, et guaitaria de reüll i amb desconfiança, com qui es mira un antic amic que va mudar de creences i de principis. Jo sóc d’una cruïlla de camins, d’un lloc de pas, on ni la marginalitat es queda, sinó que escup, toca el clàxon i marxa riatxant-se impúdica. No és un poble ni és tampoc una ciutat. Una zona fronterera, erma de riu, mars i muntanyes i de ningú que se’n preocupe. A l’hivern, fa més fred dins que fora, i a l’estiu, tampoc ningú hi vol romandre.
23 de gener del 2010, a les 10:15
TdlH ha dit…
De Bonrepós i Mirambel'? Xe, no hauria segut més fàcil dir-m'ho i au? Bo, mentre no sigues de la Ribera, me si'n fot...
23 de gener del 2010, a les 18:15
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Les parets parlen: «servei» o «servici»?

Escrita per Josep -
Imatge
En este país, quan es planteja un dubte lingüístic sobre el valencià, tot el món, conega o no l ’ idioma, diu la seua amb paraules vehements i una seguretat absoluta en ell mateix, com qui posseïx la veritat absoluta. A més, la gent sol simplificar de manera que resposta consistix en dos úniques opcions possibles, oposades l’una a l’altra. Ja sabeu de què parle: ¿Hem de dir este o aquest , juí o judici ,  pebrera o pimentó , artista o artiste , graó o escaló , us o vos , dos o dues , eixir o sortir , homes o hòmens , faena o feina ? Davant de  solucions  excloents, no és estrany que el que comença sent un dubte innocent suscite discussions acarnissades i porte a sovint a conclusions  desgavellades i massa  categòriques. Això genera desconfiança en els parlants insegurs, que poden acabar abandonant el valencià en certs àmbits i adoptant el castellà, que no els dona problemes.  La polarització en les opinions sobre la llengua és tan gran que a vegad...
Més informació

La paraula de la setmana: comboi / acomboiar-se

Escrita per Josep -
Imatge
El significat de la paraula  comboi  és ben conegut: un conjunt de vehicles de transport que tenen una mateixa destinació i fan la ruta junts. També és un sinònim de tren . A més, també es pot aplicar a persones que es mouen en grup fent renou i bullici. Deu ser que en valencià ens prenem este renou de manera molt positiva, i per això diem l’expressió popular «fer comboi» , sinònim d’abellir, vindre de gust, fer il·lusió o goig alguna cosa. S’utilitza sovint, com és lògic, en contexts en què allò que abellix fer és amb més gent, amb un comboi. Exemples: «Em fa molt de comboi eixir per Nadal, vore les llumenetes i sentir nadales» «Fa molt de comboi anar tots els amics de farra amb la mateixa camiseta» Un verb derivat d’esta paraula és comboiar (o  acomboiar ),  que significa, entre altres coses, ajuntar-se o unir-se a una o més persones, amb una finalitat generalment lúdica. És molt normal sentir este verb amb el seu ús pronominal ( comboiar-se ) quan una colla d...
Més informació

La paraula de la setmana: estralejar

Escrita per Josep -
Imatge
Inaugurem una nova secció, a vore si dura: La paraula de la setmana . Es tracta de paraules que, sense més orde que el meu capritx, aniré penjant a poc a poc amb una definició breu. Ho faig perquè, per l’amor de Déu, estes paraules no s’han de perdre. Vejam si les coneixeu. Hui tenim estralejar o  destralejar , que segons el Diccionari Català-Valencià-Balear , a més de barallar-se amb destrals, vol dir ‘parlar molt i exaltadament’; en molts dels casos, sinònim de discutir . ¡Mira que el llenguatge és expressiu i metafòric! I és que hi ha paraules que tallen com una destral. Hala, ¡no estralegeu molt amb la mare! Actualització de 2024: Tant estralejar com destralejar tenen entrada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Més informació