¿Saps?

La portada és horrible, per no parlar de la defectuosa traducció catalana. Amb tot, el llibre val la pena. Comencí a llegir este llibre, com molts altres lectors, perquè buscava respostes; les coses no anaven massa bé, tenia una paret davant i volia comprendre per què; el vaig llegir per a tractar d’ajudar i d’ajudar-me, i, potser així, trobar solucions. I només ara, temps després, quan la borrasca ha passat (l’he llegit amb calma, és un bon totxo) l’he acabat. Daniel Goleman parla de la intel·ligència emocional, que, per explicar-ho breument, són una sèrie d’habilitats o capacitats (l’autoestima, l’empatia, el control i la consciència de les nostres emocions) que servixen a la persona per a conduir-se millor en la vida amb si mateix i en les seues relacions amb els altres, bé siguen els pares, la parella o els companys de treball. Goleman ens explica, en llenguatge planer i a força de citar exemples d’estudis o experiments de diversos científics, com a pesar de ser intel·ligent, l...

L’altre dia sopava amb uns amics en un bar i sorgí un xicotet debat sobre la paraula cotna , que en la meua família sempre s’ha gastat per a designar la corfa que envolta el formatge i que normalment no és comestible. Altres comensals companys meus usaven en este context la paraula corfa , i quan parlaven de cotna es referien exclusivament a la pell grossa i dura de la cansalada. Jo els contí que un amic de l’Alcora m’havia dit que allí deien «cotna de porc» a la pell torrada de porc, dura i greixosa, que és aperitiu típic en els bars i que altres anomenem «morro», potser per influència castellana. La cotna és això, la pell grossa i dura que recobrix alguna cosa, normalment: cansalada, pa, formatge o fruita. En valencià oral la pronunciem cona , com si la t no estiguera, i també existix la pronunciació  corna . La paraula prové del llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, que significa ‘pell’. (Text actualitzat en giner de 2025)

Ja fa una setmana que a la porta de ma casa algú em va parar i des de l’interior d’un cotxe em va demanar pel carrer Fulano de Tal. Era la primera vegada que em preguntaven per aquell lloc, un carreró de la zona a on jo vivia de menut, en el qual no m’he ficat mai i a on fins fa pocs anys només hi havia un mur i un descampat. Potser perquè no el tenia present en la ment, potser perquè en aquell moment eren les tantes de la matinada i jo tornava a casa mig endormiscat, no vaig caure a on era i no li vaig saber indicar. Doncs bé, fa uns pocs dies un home major de pell morena i vestit amb camiseta de tirants em va aturar pel carrer i també em va preguntar pel susdit carrer. En aquell moment me trobava en millors condicions per a atendre visitants extraviats amb l’atenció i l’educació que és deguda. Com que vixc en un encreuament de térmens municipals, la pregunta al foraster és quasi sempre obligada: «¿Se referix vosté al carrer Fulano de Tal de Vilamunt, de Vilavall o del Barri?» «De...

«Estic més fluixa que un pronom» Frase dita per una filòloga en un estat de cansament considerable.

Fent un tumet pel carrer Major de Tarragona Ja era hora de reprendre la secció «La paraula de la setmana», que tant m’agrada i que tenia tan abandonada. Aprofite que he eixit un poc de casa per a parlar-vos d’una paraula que no és valenciana (això crec, vaja), però igualment digna de ser estimada. Me l’ensenya una amiga de Tarragona. Tumet s’utilitza en la locució fer un tumet . Ja sabeu que en català es diu fer un tomb al fet de  pegar una volta o «fer un passeig». Doncs bé, si el passeig és curt o els abellix referir-se a la caminada amb un diminutiu afectuós, diuen que van a fer un tumet (= fer un tombet ). ¿I d’a on ve esta pronúncia? Se deu a dos processos fonètics ben senzills: la pèrdua d’una consonant i la neutralització d’una vocal. Com que de la paraula «tomb» no pronuncien la b final, esta també desapareix en el diminutiu (tom[b]et). Després, com que la primera síl·laba és àtona, la vocal o  la pronuncien  u . D’altra banda, se referixen a la mateixa acci...

«¿Te acuerdas cuando le arranqué los dientes a aquel abuelo?» Una auxiliar d'infermeria li recorda a una companya infermera una anècdota laboral. Li les arrancà per error, però tot acabà bé i inclús pareix que els familiars li ho van agrair.

«Tia, que hay que buscarse a un tio que sea buena persona» Sentència que diu una xica d’uns 28 anys a una amiga seua en una terrassa de platja, com a conclusió d’un monòleg sobre les relacions de parella que l’altra s’ha escoltat en silenci. (Quin tipus de tio t’havies buscat fins ara?)