¿Saps?

Una llum inquisidora enlluerna esta xica (imatge de  Lily Hibberd ) Un verb apropiat a les característiques lumíniques de l’oratge que estem patint estos dies és enlluernar, q ue significa «causar dificultat en la visió (d’algú) una llum massa viva». El sol t’enlluerna quan ixes al carrer o quan alces la persiana en una habitació fosca, quan pensaves que havies fugit del seu implacable foc. Per la nit, també poden enlluernar els fars d’un cotxe que ve en direcció contrària a la nostra, en una carretera secundària de doble sentit d’eixes que recorres en estiu. En sentit figurat, enlluernar adopta el sentit de fascinar , de manera que una persona pot enlluernar-nos amb la «llum» dels seus ulls o del seu somriure, o amb tantes altres característiques impressionants i atractives del seu caràcter que vullgau imaginar. Esta paraula me l’ensenyà fa temps una dona major d’un poble de la Vall de Vernissa: «¡Que m’enlluerne!», digué en alçar la persiana. Fins aquell moment, jo gastava ...

«¿I quina tocàveu?», me pregunta got en mà i a cau d’orella, a causa del volum de la música. Per un moment me quede en blanc i no em ve al cap el nom (me passa a sovint): «Still loving you», responc finalment. «Ah, sí» (la coneix). I hui jo pense en eixa cançó que em du records entranyables de companyonia, en eixa gran balada rock d’un grup alemany que canta en un anglés de lletres simples però efectives. I esta cançó trista ve tristament al cas estos dies. No per coses que em passen a mi, afortunadament, però sí per coses que em conten que passen o que els han passat a uns altres, coses que en algun moment, sense remei i per un motiu o per un altre, passen a tot el món. Estes cançons bones i tristes, ¿ho són precisament perquè eixe lament no té remei, perquè no hi ha una eixida positiva possible? Igual que amb les set vides d’Antonio : després de cremar-ne sis, ¿qui confia que l’última serà la bona? ¿Qui se’l creu? Però parem de dir obvietats. A banda, a mi no em toca ara pensar en es...

De + el = del . Un amic filòleg m’ha hagut de recordar esta regla tan bàsica quan jo dubtava i m’enganyava a l’hora de combinar la preposició i l’article definit davant de noms de lloc que tenen article, com ara el Cabanyal o el Perelló. ¿Posem un apòstrof i mantenim la majúscula del topònim en l’article ( d’El ) o fem la contracció ( del )? Segurament, el caos en la senyalització en els nostres carrers i carreteres col·labora un poc a la confusió, amb noms de pobles en valencià adaptats al castellà o en una mescla dels dos.  Doncs bé, hem de fer la contracció encara que l’article forme part del topònim; de manera que escriuríem «Els meus avantpassats són del Cabanyal» i que «Tinc records inoblidables  del  Perelló». I quan es tracta de l’article femení, la va en minúscula: «Des de Port Sa Platja es veuen les finques de la platja de la Pobla de Farnals». L’altre dia recordí estes regles, encara que no es tractava d’un nom de lloc, quan passí al costat d’esta furgonet...

L’altre dia estiguí a la fresca en la terrassa d’un amic de Picassent. Cada u portà el que tenia per casa i entre tots apanyàrem un bon soparet. En acabant, l’amic ens demanà amablement «Arremasseu si podeu lo que hi ha per taula». Es referia al plat mig acabat de papes, a uns quants tovallons usats i algun got. Arremassar o arramassar (esta última pareix que és la pronúncia correcta), vol dir arreplegar coses escampades o disperses, com per exemple les fulles d’un arbre caigudes en terra o, com el cas que ens ocupa, les restes d’una picadeta escampades per taula. Este verb prové d’un substantiu, ramàs , que és una aïna semblant a una granera que servix per a agranar el carrer, el forn o l’era. De fet, existix la forma normativa ramassar , tot i que la variant arramassar s’utilitza en punts molt allunyats del nostre àmbit lingüístic, com ara  Andorra o Mallorca . (Actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià dona entrada a les dos formes,  ramassar i arramass...

M’agrada el heavy, i el punk, i el thrash… en fi, eixa música de tronats que peguen crits, que dirien alguns. Però també m’agrada sentir coses diferents.  D’acord, hui no me’n vaig molt lluny, i sent pop-rock: un directe d’ Antonio Flores que, digam, he amprat . Més prompte tracte de sentir-lo, entre el soroll de trepants i martellades dels obrers que reformen un pis de la finca: són de la Ribera, se nota en com parlen i ho he comprovat en la seua furgoneta. Un d’ells marmola un altre de tant en tant ( Vas a la teua! Pregunta, home, que treballem conjuntament! li diu). Em prometeren que el soroll duraria pocs dies, però encara estan ací al costat, fent-me companyia estos matins solitaris de faena a casa. En el directe que sona de fons, a Antonio li faltaven dos mesos per a morir, i no sé si per això la seua veu entre cançó i cançó, quan s’adreça al públic, sona més macarra , més rasposa. Em fa la impressió que a vegades se li’n va. Dels temes del disc (m’agraden quasi tots), hui...

Hui m’he posat a sentir un disc que feia anys que tenia oblidat en l ’estanteria . M’ha acompanyat una estona, mentres escurava els plats. He recordat l’època en què passava les hores sentint hardcore melòdic i les bandes del segell Epitaph , quan estalviava 2.000 pessetes i anava tot il·lusionat a la secció musical de l’Fnac (sempre a la mateixa) a comprar tal o qual disc. En fi... este hardcore melòdic o hardcore punk és (i ací va una definició molt personal) el resultat curiós de barrejar la contundència del punk accelerat amb melodies i forces vocals ñoñes del tipus The Mamas & The Papas o Simon & Garfunkel. El disc en qüestió és Generator , de la banda Bad Religion , un àlbum de 1992, bàsic i representatiu del gènere. Un clàssic d’eixos que sents d’una tirada. He fet una ullada a les lletres, ja que fa anys em sonaven molt bé les rimes però pràcticament no n’entenia una paraula, i resulta que, lluny de la famosa i nihilista consigna del punk No hi ha futur , tenen prou ...

Des d’Algemesí, en la Ribera Alta, me recorden la paraula feredat , que per l’Horta jo no havia sentit. S’usa especialment en l’expressió fer feredat , que significa que una cosa fa por , causa horror i esgarrifances, de lletja o temible. També s’usa esta expressió quan una cosa és simplement sorprenent: Fa feredat vore tot el riu sec. Fa feredat vore la quantitat de gent que fa cua en la caritat. Quan s’ajunten eixos dos, ¡fan feredat! És molt comuna la pronúncia relaxada fredat , que omet la primera e . Depén de quin diccionari consulteu, et diu que el mot prové del llatí ferĭtāte (que vol dir «feresa») o del verb «fer». Actualització de 2024 : El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplega tant la forma feredat  («horror, por molt intensa») com la forma fredat , i considera esta última col·loquial.