En este país, quan es planteja un dubte lingüístic sobre el valencià, tot el món, conega o no l ’ idioma, diu la seua amb paraules vehements i una seguretat absoluta en ell mateix, com qui posseïx la veritat absoluta. A més, la gent sol simplificar de manera que resposta consistix en dos úniques opcions possibles, oposades l’una a l’altra. Ja sabeu de què parle: ¿Hem de dir este o aquest , juí o judici , pebrera o pimentó , artista o artiste , graó o escaló , us o vos , dos o dues , eixir o sortir , homes o hòmens , faena o feina ? Davant de solucions excloents, no és estrany que el que comença sent un dubte innocent suscite discussions acarnissades i porte a sovint a conclusions desgavellades i massa categòriques. Això genera desconfiança en els parlants insegurs, que poden acabar abandonant el valencià en certs àmbits i adoptant el castellà, que no els dona problemes. La polarització en les opinions sobre la llengua és tan gran que a vegad...
El significat de la paraula comboi és ben conegut: un conjunt de vehicles de transport que tenen una mateixa destinació i fan la ruta junts. També és un sinònim de tren . A més, també es pot aplicar a persones que es mouen en grup fent renou i bullici. Deu ser que en valencià ens prenem este renou de manera molt positiva, i per això diem l’expressió popular «fer comboi» , sinònim d’abellir, vindre de gust, fer il·lusió o goig alguna cosa. S’utilitza sovint, com és lògic, en contexts en què allò que abellix fer és amb més gent, amb un comboi. Exemples: «Em fa molt de comboi eixir per Nadal, vore les llumenetes i sentir nadales» «Fa molt de comboi anar tots els amics de farra amb la mateixa camiseta» Un verb derivat d’esta paraula és comboiar (o acomboiar ), que significa, entre altres coses, ajuntar-se o unir-se a una o més persones, amb una finalitat generalment lúdica. És molt normal sentir este verb amb el seu ús pronominal ( comboiar-se ) quan una colla d...
En la meua incursió per la narrativa valenciana del segle XX, he descobert l’escriptora valenciana Maria Beneyto gràcies a la novel·la La dona forta , publicada per primera vegada en 1967. Pel títol i pel fet que l’autora fora dona, m’imaginava que estava davant d’una espècie de manifest feministe , però potser l ’obra no és exactament això als ulls d ’ un lector actual. En un país marcat per la repressió franquista i la misèria de la postguerra, Beneyto presenta una sèrie d’històries que giren al voltant d’un club exclusivament femení . És una espècie de pensió amb unes normes estrictes a on s ’ organitzen cursos i conferències per a dones fadrines, separades o sense relació estable amb un home, algunes de les quals viuen allí. Hi han membres de personalitat forta que marquen la línia ideològica del club, mentres que unes altres, més apocades, discrepen en silenci de les idees revolucionàries contra del patriarcat que les oradores més influents propaguen en cada...
Comentaris
Per cert, aprofite per demanar-te permís: puc enllaçar el blog de Speaking valencian a H. Planet?
Gràcies i un abraç
Xe! A quin sant demanar permís? Pots enllaçar els blogs on vulgues, jo pagadíssim :)
Gràcies! :D