Una mirada valenciana cap al nord: La Valéncia occitana

La València occitana, de Lluís Fornés

En l’assaig La Valéncia occitana (Aj. de València, 1995) que vaig descobrir a partir de la polèmica recent sobre l’accent de València, Lluís Fornés oferix un punt de vista diferent i molt estimulant sobre el conflicte lingüístic valencià. En lloc de prendre partit en la clàssica confrontació entre pancatalanistes valencians i secessionistes blavers, l’autor amplia la mirada cap a Occitània, reivindicant els vincles històrics, culturals i lingüístics que aquelles terres compartixen amb l’antic Regne de València.

Fornés documenta l’agermanament entre Occitània i la resta de la Corona d’Aragó a través de vincles polítics i familiars, i posa una atenció especial a les relacions que aquella regió mantingué amb la Catalunya occidental i el Regne de València, traçant una ruta de nord a sud. En eixe sentit, critica el fet que els moviments de població occitans des de l’inici del regne valencià fins fa poc segles hagen sigut escassament estudiats, a sovint relegats als peus de pàgina en les obres dels especialistes, i també el fet que els occitans han sigut confosos i diluïts en el terme genèric “francesos”.

Una de les curiositats més suggeridores del llibre és la possible etimologia occitana de paraules valencianes tan simbòliques com orxata i xe (de Jès, apòcope de Jesús). A més, Fornés fa una llista de concomitàncies lingüístiques entre l’occità i el valencià, i constata que eixes coincidències a sovint contrasten amb les formes del català oriental. Però les similituds no són només lingüístiques: l’autor també destaca paral·lelismes dels dos pobles en elements culturals, com ara la pilota valenciana o l’afició a les festes que inclouen bous.

L’autor també reflexiona sobre la naturalea de la llengua valenciana: entén que es pot entendre com una llengua independent, amb evolució i literatura pròpies, però també com a part d’un diasistema compartit amb el català i l’occità, que proposa com a enriquidor per a tots. Segons ell, la consideració del català com a llengua separada de l’occità és fruit d’un moviment polític sorgit en els anys 30 del segle XX, més que d’una realitat filològica.

El llibre està amerat d’una actitud favorable a una identitat valenciana desacomplexada, orgullosa de la seua manera de parlar i de ser. I és destacable que Fornés no presenta les seues idees com a veritats absolutes, sinó com a hipòtesis obertes que mereixen ser estudiades a fons per altres investigadors.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2025. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Les parets parlen: «servei» o «servici»?

La paraula de la setmana: comboi / acomboiar-se

He llegit: «La dona forta», de Maria Beneyto