No se fusila en domingo

Sobre la Guerra Civil Espanyola, sempre he preferit llegir memòries dels protagonistes, més que no novel·les de ficció. Dins del gènere memorialístic, destaca l’obra No se fusila en domingo, de Pablo Uriel Díez (ed. Fuera de Ruta, 2021), que m’ha captivat per la seua autenticitat, per la sobrietat expressiva i per la qualitat humana del testimoni, un metge a qui les circumstàncies porten a viure la contesa des dels dos bandos.

Com apunta l’hispaniste Ian Gibson, responsable del pròleg, la narració d’Uriel destaca per l’absència de maniqueisme: l’autor evita dividir els personatges en bons o roïns pel simple fet de lluitar en un costat o en l’altre, de manera que en les seues rememoracions no hi ha odi, ressentiment ni voluntat de proselitisme. Encara que el protagoniste té conviccions republicanes i d’esquerres, la seua manera d’explicar els fets evita simplificacions o caricatures i manté una honestedat que amera tot el llibre. Les persones amb qui es troba pel camí són descrites, simplement, d’acord amb el comportament que tenen amb els seus congèneres.

L’obra abraça des del primer dia de la guerra fins al final i s’estructura en tres parts: «La represión», «En el ejército de Franco» i «En la zona republicana». Cada una conté capítols breus que funcionen com a escenes o episodis significatius de les vivències d’Uriel, més que com a entrades de dietari.

La primera part comprén el temps de reclusió del protagoniste en una presó militar prop de Saragossa, a on els afusellaments —aparentment arbitraris i imprevisibles— dictats pels falangistes marquen el ritme de la vida dels presos. Uriel descriu la fragilitat de la vida humana en aquells dies i la resignació amb què la major part dels condemnats s’entreguen a la mort. També retrata la convivència solidària entre companys de cel·la de procedències i ideologies diverses, units per l’angoixa compartida.

En la part dedicada a l’exèrcit de Franco, el metge arriba a un front rural relativament tranquil, a on se produïxen intercanvis de tabac i premsa entre soldats dels dos bandos —com els que explicava George Orwell en Homenatge a Catalunya— i inclús moments de confraternització amb partits de futbol nocturns. Ací es posa de manifest la paradoxa dels soldats que lluiten en un costat o en l’altre —nacional o republicà— per pura circumstància geogràfica, i no per convicció política. També apareixen desercions, sospites i tensions internes als dos costats de la trinxera. És, sobretot, en la batalla de Belchite, a on la guerra es mostra especialment cruel per a Uriel. Els dies de setge a esta localitat aragonesa són narrats amb un ritme quasi cinematogràfic, i el lector percep sense filtres la brutalitat dels bombardejos i l’escassetat d’aliments i instrumental mèdic, però amb la mirada assossegada d’un metge, sense efectismes dramàtics.

Finalment, en la zona republicana, Uriel relata algunes decepcions amb actituds dins de l’exèrcit republicà i no amaga els episodis de violència amb els quals ell no combrega. Ací serem testimonis d’una nova etapa d’empresonament per al doctor, ara en terres valencianes, en la presó del Puig: una vivència diferent de la captivitat, en un ambient en el qual s’olora la fi de la guerra.

El protagoniste és i es considera un supervivent. Encara que ell no fa gala de tindre qualitats especials que li ajuden a salvar la pell, fa l’efecte que Uriel sobreviu no només per l’atzar, sinó també perquè és intel·ligent, prudent i empàtic, i té habilitats socials. A més, probablement la condició de metge va jugar al seu favor: una professió vital en temps de guerra que li atorga un respecte transversal i una utilitat indispensable allà a on es troba.

En definitiva, No se fusila en domingo és u d’eixos llibres que et deixen amb ganes de més.

Per als curiosos, la història del doctor Uriel va inspirar el còmic de Sento Llobell Dr. Uriel (ed. Astiberri, 2017). Encara que la síntesi narrativa és inevitable, és una obra visualment potent i complementària. I si voleu aprofundir més en la Guerra Civil, també són recomanables obres com la ja mencionada Homenatge a Catalunya de George Orwell, La velada en Benicarló de Manuel Azaña, Unitats de xoc de Pere Calders o A sangre y fuego de Manuel Chaves Nogales.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2026. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.