A year abroad

Assentada davant de mi, me conta que l’any que ve estudiarà fora l’últim any de carrera, en un país europeu. Me mostra les diverses destinacions possibles i m’explica, il·lusionada, les condicions prometedores de la seua tria. Tractant de no sonar paternaliste, li vaticine un any formidable. Ho sé per experiència, li dic: serà bonic aprendre una altra llengua i conéixer una altra cultura, este any la canviarà i, quan acabarà i almenys durant un temps, no voldrà sentir parlar de tornar a viure en València. Soc conscient que li estic amollant una ringlera de tòpics que no per això deixen de ser certs. Ella, desvanida, me parla de les experiències positives que altres estudiants d’intercanvi li han contat.

Mentres parla, calcule que només tinc quatre anys més que ella, però note diferències, físiques i mentals. No, no és igual que les xiques de la meua edat. Igual que en ella, ho he vist en desenes de xiques en este campus: la frescor en la cara, la innocència en el somriure, la pell llisa amb una brillantor quasi adolescent que, inevitablement, prompte perdrà. Inclús porta una motxilla com la que potser duia en l’institut, del qual va eixir no fa tant de temps. No, no és igual: les de la meua edat dosifiquen els somriures i tenen un aplom i una bellea que ja és de dona. Tenen, potser, també, una altra cosa que encara li falta ad ella: la preocupació del llicenciat, l’angoixa pel futur.