Era tan fàcil...

Ahir juguí a tenis. Feia cosa d’un any de l’anterior partida, i uns quants més que no practicava este deport amb regularitat. És un poc frustrant vore’t maldestre amb la tècnica i els moviments que et pensaves que no oblidaries mai, però t’ho prens amb filosofia. Evidentment, m’ho passí d’allò més bé, no m’anava la vida en el partit. Ara pense especialment en el servici: estiguí traent malament tota l’estona, malbaratant forces de manera estúpida, perquè la pilota acabava sempre en la xàrcia o fora del quadro a on havia d’anar. Jo feia ―o això em pensava― tal com m’havien ensenyat de xiquet: posava el peu mirant al pal dret que aguanta la xàrcia, feia botar la pilota dos voltes i, tot seguit, me la llançava a l’aire un poc escorada a la dreta (a la una, si pensem en les agulles del rellonge) abans de colpejar-la amb força amb la raqueta, cap avall. Però era debades: entropessava una vegada i una altra amb la mateixa pedra, i la bola anava a parar a on no tocava.

Fon cap al final de la sessió, quan el partit ja estava perdut i jugàvem uns punts extra per a fer temps, que em vingué la il·luminació… No, no fon una il·luminació, fon un exercici conscient en què repassí cada un dels moviments que calia fer. ¿Què em faltava? Era senzill: doblega els genolls quan estigues a punt de llançar la bola a l’aire, llança-te-la un poc més amunt i pega un bot xicotet; mentrimentres gira el braç com un molinet ascendent i esmaixa. I ara entrava, ¡que si entrava!, com un professional. La sensació era, més que satisfacció, d’una eufòria momentània, pareguda, supose, a quan en futbol marques un gol; encara que això no implicava que el punt estiguera guanyat.

I arran d’això del servici, la meua ment poc creativa barrinava un símil poc original. Amb els moviments en el tenis pots ser maldestre, per falta de costum o per ser un principiant, just igual que ho eres en altres aspectes de la vida... per exemple, amb les relacions personals. Amb tot, és en certa manera encoratjador pensar que, a voltes, la cosa és més senzilla del que penses, en la vida i en el tenis, si et pares a fer una reflexió i conseguixes extraure’n una actitud: Lleva’t de davant les pedres amb què sempre entropesses (esbandix el pessimisme, no tingues llàstima de tu mateix, vullgues-te) i executa el moviment adequat, que serà el més còmode i plaent. Després, com si es tractara d’un milacre, tot anirà rodat i et sentiràs bé amb tu mateix perquè n’has sigut capaç. I tant se val que al final la partida siga un èxit o un fracàs, sempre que penses que ha valgut la pena, que has disfrutat del joc.

(Text actualitzat en març de 2025)