Ganes de jugar

El meu joc de password particular

Ja fa uns mesos parlí de com de positiu seria tindre a l’abast jocs de taula i de preguntes en valencià al mateix nivell i amb la mateixa popularitat que els castellans, l’oferta dels quals se m’apareix com un monopoli total. Parlí en concret d’un en què s’exercita la llengua, el Password, que es feu famós a través d’un programa de televisió. Doncs bé, no vos havia contat que vaig decidir fabricar-me el joc jo mateix. En valencià, és clar. Fou un exercici de manualitats creatiu, relaxant i molt senzill: una llista de paraules d’ús comú (alternant substantius, adjectius, verbs, adverbis...) en diferents graelles de distinta dificultat, tisores, cartolina i paper de folrar llibres, i el resultat quedà un tant casolà però igualment útil. El cronòmetre del mòbil i gent amb ganes de jugar i aprendre feu la resta.

Fins ara no he utilitzat el joc en l’àmbit personal, sinó més aïnes en el professional (a la faena), i sempre ha donat molt bons resultats i estones divertides entre aprenents de valencià. Hui, a les acaballes del curs, tenia unes ganes terribles de traure’l i de jugar, i ho he fet en els últims deu minuts. Supose que ha sigut per una nostàlgia prematura i sobtada, en començar a prendre consciència que prompte hauré d’anar-me’n d’un lloc a on he estat sempre a gust.