La bona acció del dia

Ahir el meu cunyat va portar del xalet una bossa plena d’albercocs que deuen estar boníssims. Quan la vaig obrir, trobí un regalet entre els fruits grocs, quasi ambarins de tan madurs: un caragol. Si no m’enganye, era un moro, marró fosc amb ratlles més clares. Passí una estona ocupat en altres coses, se feu tard i no sabia què fer amb l’animal. No estava disposat a matar-lo i pensí que el pobret se mereixia, després de tant de tràfec, que el posara en llibertat. Me va costar agarrar-lo, perquè s’havia quedat apegat al colador de plàstic a on havíem posat els albercocs per a rentar-los. Com no amagava la molla, pensí que potser ja estava moribund, de manera que el posí un segon davall de l’aixeta per a humir-lo un poc i vore si s’espavilava. En acabant, me n’aní amb ell a tirar el fem. Mentres baixava en l’ascensor amb la bossa en una mà i el caragol en l’altra, m’adoní del temps que feia que no n’agarrava un. Me vingueren records de la infància amb els iaios: el seu xalet, l’olor de terra banyada després de la pluja, els passejos escorcollant les herbes del marge del camí, una olla de color roig bollint en la cuina...

De sobte, sense jo esperar-m’ho, el caragol començà a traure la superba molla, eixe múscul bavós de dibuix tan particular. Estirava els ulls i em mirava, se retorcia fins a besar-me el dit polze, com si em donara les gràcies. O potser simplement estava acovardit. Jo tractava de trobar-li les ninetes. 

Quan arribí al carrer no sabia ben bé a on deixar-lo. Qualsevol lloc suposava posar-lo davant de mil perills pitjors que el banc de la meua cuina. (¡Que poca idea tens!, pensí). ¿El deixe en el solar, entre les males herbes i els contenidors? No, allò deu estar ple de rates, gats, i fins i tot les maleïdes panderoles, que estan pertot. Se’l paparien, no duraria ni una nit. A més, volia posar-lo sobre una fulla, un bon pàmpol a on poguera descansar tranquil, i la brossa del solar són tiges primes i seques; segur que si el deixava allí cauria en terra i l’atacarien les formigues. 

Finalment, vaig decidir deixar-lo en l’escassa bardissa que rodeja el parc de grava que hi ha darrere de la meua finca, amb l’esperança que trobara allí un lloc segur per a viure. Recordava haver vist allí un altre caragol perdut, fent un arriscat passeig per la vorera. El col·loquí damunt d’una fulla d’un arbust amerat de pixum de gos, que això sí que estava humit, però me n’aní a casa patint per si l’àcid úric li seria perjudicial. ¿Havia fet una bona acció?

(Text actualitzat en març de 2025)

Comentaris

Anònim ha dit…
Jo crec que sí fou una bona acció... mmm, pensa que el caragol no quedarà fixe a la fulla, que bavejant, fugirà algun lloc millor o no (hi ha una cosa que em dóna molta ràbia i és quan sense voler en xafe un!)

m'ha agradat això de la superba molla :)
Monique LaMer ha dit…
Fa unes setmanes, anava caminant pel costat d´un solar i em vaig trobar un caragol; tota la valla del solar està plena de caragolets, però este era més gran i havia fugit, estava en meitat de la vorera...jo no menge caragols, no m´agraden, i no aguante quan veig a ma mare o la iaia cuinant-los i els "enganyen", em donen molta llàstima...així que agafí al pobret, i vaig buscar la planta més verda i frondosa que vaig trobar...el cas es que com tú no sé si vaig fer bé, qui sap si tenia vocació d´ Odiseu...

Entrades populars d'aquest blog

Les parets parlen: «servei» o «servici»?

La paraula de la setmana: comboi / acomboiar-se

La paraula de la setmana: estralejar