El conductor del 63
Encara que ho he pensat més d’una vegada, no vos he parlat mai del conductor del 63. De l’autobús, s’entén. Crec que ha arribat l’hora, ja que pràcticament cada matí pose la meua vida en mans d’est home. Jo la pose en les seues mans i ell la posa en perill. Enfila una recta, i accelera, accelera... ve una revolta i fa girar el volant amb una sola mà, mentres amb l’altra pega un glop d’aigua (o això vullc creure) d’una botella de tapó basculant que em fa evocar els anys de càmping. Tot al seu voltant són trastos: papers de diari, draps bruts, una motxilla... A les parades no frena mai del tot, i la gent que tracta de baixar del vehicle sol emportar-se un bon esglai. Ah, i al cotxe que es pose pel mig, nyas, toc de claxon.
He de confessar que, a pesar del que vos conte, m’agrada viatjar amb ell. Supose que és per la curiositat de saber què dimonis li passa a eixe home. Bé, i perquè com sovint faig tard, amb ell m’assegure arribar més o manco a hora. El cas és que tampoc és tan especial: com altres conductors de l’EMT, no respon mai a un ‘bon dia’ o a un ‘hola’. El problema és que tampoc respon als dubtes dels passatgers. Jo, que l’observe des de fa temps, m’he trobat no poques situacions en què algú li pregunta «¿Este passa per l’Arnau?», «¿Quant és, el bitllet senzill?» o «Vaig a l’estació, ¿en quina parada em convé baixar?». Ell gira la cara, o continua mirant davant, fins que l’interlocutor insistix una, dos o tres vegades. Llavors respon amb algun estufit, quasi un murmuri gutural, en una capacitat de síntesi que ofén inclús a qui estiga de més bon humor... Exemples: «No sé», «Supose», «Sí, per allí» (fent un gest cap al buit que no ajuda a ningú). I no, no està sord, he comprovat que quan parla amb altres conductors de l’empresa és la mar de simpàtic.
He de confessar que, a pesar del que vos conte, m’agrada viatjar amb ell. Supose que és per la curiositat de saber què dimonis li passa a eixe home. Bé, i perquè com sovint faig tard, amb ell m’assegure arribar més o manco a hora. El cas és que tampoc és tan especial: com altres conductors de l’EMT, no respon mai a un ‘bon dia’ o a un ‘hola’. El problema és que tampoc respon als dubtes dels passatgers. Jo, que l’observe des de fa temps, m’he trobat no poques situacions en què algú li pregunta «¿Este passa per l’Arnau?», «¿Quant és, el bitllet senzill?» o «Vaig a l’estació, ¿en quina parada em convé baixar?». Ell gira la cara, o continua mirant davant, fins que l’interlocutor insistix una, dos o tres vegades. Llavors respon amb algun estufit, quasi un murmuri gutural, en una capacitat de síntesi que ofén inclús a qui estiga de més bon humor... Exemples: «No sé», «Supose», «Sí, per allí» (fent un gest cap al buit que no ajuda a ningú). I no, no està sord, he comprovat que quan parla amb altres conductors de l’empresa és la mar de simpàtic.
Tot això m’ha dut a pensar que es tracta d’un home sense sentiments, amargat per la faena, que odia el proïsme: un misantrop. ¿O potser no? Perquè hui he vist una cosa que m’ha fet pensar que tal volta està tractant de salvar-se, de fer-se un ser humà. Imagineu-vos la sorpresa quan l’he vist fullejant un llibre –¡un llibre!– en les pauses de pocs segons que deixa cada semàfor en roig. He conseguit guipar-ne el títol: Terapia emocional: La salud de los sentimientos. ¿Sentiments? ¿Emocions? Xe, tot un misteri. Potser, al seu interior, batega un desig d’entendre les emocions que aparentment ignora.
(Text actualitzat en març de 2025)
Comentaris