Saps?

En un taller literari a què vaig el professor  Josep Lozano  ens va proposar fer un relat basant-nos en este vídeo. L’escriguí ahir i hui l’he llegit en classe. M’ha fet molt de goig que tots hagen resit al sentir-lo. Penge ací el vídeo i el relat: « Me cague en tot, una altra volta m’ha pertocat quedar-me ací en l’oficina dels nassos. No és prou trist haver d’aguantar-la quan hi són els envejosos i xafarders dels companys, i ara m’hi he de quedar jo amb el merder este de les fotocòpies, que veges tu, com si no pogueren esperar. I és que sóc un desgraciat, cony. I per als desgraciats, tots els dies són dimarts. Ja m’ho deia ma mare, ja, que no em deixara xafar, que amor d’amo, aigua en cistella... i és que en el fons tenia raó, qui ho havia de dir! Té collons la cosa, tantes expectatives que teníem a la facultat... La carrera per a fer-se rics, en deien. I nosaltres ens ho créiem. Il·lusos. Ara mataria només per arribar a ser mileurista, o que em feren un contracte en este fra...

Hi han situacions que, encara que siguen quotidianes i vullgam considerar normals , no deixen de ser lamentables. Ací en va una. Guillermina, una treballadora veneçolana en la Universitat de València, atén un estudiant que s’ha dirigit ad ella en valencià. Ella, com pot, respon al xic en la mateixa llengua. L’està aprenent i done fe que li posa molt d’esforç, a la seua edat: va a classes teòriques i també a un grup de conversa que organitza el campus. Resulta que, mentres atenia l’estudiant, Guillermina no ha dit alguna paraula del tot bé, cosa normal en el seu estadi d’aprenentatge. L’estudiant, que potser no l’ha entés o ha notat que és de fora, en eixe moment canvia de llengua i li parla en castellà; però no només això, també li demana ad ella que li parle en eixa llengua. Guillermina, amb el seu valencià de melodia exòtica, me conta l’anècdota indignada. Se queixa, amb raó, que no és la primera vegada que els valencianoparlants li neguen l’oportunitat de practicar l’idioma. Un altr...

Hui vos deixe un clàssic de Dire Straits que m ’ ha pegat per traduir. Disfruteu. Getting crazy on the waltzers but it’s the life that I choose Sing about the Sixblade, sing about the Switchback and a Torture tattoo And I’ve been riding on a Ghost Train where the cars they scream and slam And I don’t know I’ll be tonight but I’ll always tell you where I am Em torne boig en el parc d’atraccions, però és la vida que he triat Cantar sobre el Polp, la Muntanya Russa i el Tatuatge de la tortura. He muntat en el Tren del Terror, a on els vagons grinyolen i xoquen, I no sé a on estaré esta nit, però sempre t’ho faré saber. In a screaming ring of faces I seen her standing in the light She had a ticket for the races, just like me, she was a victim of the night I put my hand upon the lever, said let it rock and let it roll I had the one arm bandit fever there was an arrow through my heart and my soul La vaig vore il·luminada entre un rogle de cares que vociferaven Tenia una entrada per als cotxe...

Pareix que amb motiu del ressorgiment folklòric d’estes dates a València, l’empresa Telefónica ha decidit dirigir-se (ja vorem si de forma permanent o temporal, jo m’incline més per esta última) als seus potencials clients valencianoparlants en la llengua pròpia. Bé, ho celebre, tenint en compte la presència més prompte nul·la que sol tindre el valencià en l’àmbit empresarial i publicitari. Ara bé, passa el que passa sempre. Comproveu-ho vosaltres mateixos: Supose que sabeu que canviar s’escriu amb una ene i una ve, i no cambiar , que és com s’escriu en castellà. Vaja, una pifiada ben grossa. I és que pareix mentira que en una empresa amb tants titos (llegiu capital ) com Telefónica no s’haja molestat ningú a ensenyar l’anunci a algú que sàpia escriure un mínim de valencià; algú que fera un repàs al text, no fora cas que se’ls escapara un detall. Per a trobar una explicació al fet, se m’ocorren dos teories : 1) Hi ha un ésser maligne que introduïx faltes expressament en tot allò que e...

Direu «Xe Josep, que poc original la paraula d’esta setmana, ¿que no en tenies cap de bona?» No és això, de fet n’hi ha unes quantes de genuïnes fent cua, però és que les circumstàncies m’han forçat a recordar esta hui. I és que arriba a ser tràgic: pareix que alguns valencians s’han oblidat de dir una cosa tan bàsica com adeu . Sospite que açò es deu a l’imparable fenomen de l’« hasta luego » del castellà ( taluego , talogo o fins i tot logooo ) que cada vegada més servix com a comiat en les converses entre jóvens i no tan jóvens de València ciutat i contornada (si passa en més llocs, per favor feu-m’ho saber). És que ni tan sols diem hast’ara o hasd’ara (normativament, «fins ara»). No, millor talogo . El fenomen és curiós: A les nostres iaies, en algun moment del segle XX, els pegà per dir adiós en comptes de adeu , i ara nosaltres continuem fugint de la paraula autòctona. ¿Que li tenim mania? ¡Tan bonic que és dir adeu! (Text actualitzat en maig de 2024)

Anit no poguí evitar vore sancer, per la TV3, el monòleg del recentment desaparegut Pepe Rubianes .  Fins ara només havia vist alguna entrevista en televisió i unes declaracions polèmiques seues sobre la unitat d’Espanya. En teoria, l ’ espectacle tractava sobre la història de la seua vida, però no era una biografia sincera i entranyable a modo de regal de despedida de l’actor. En realitat, allò era una excusa per a declamar una sèrie de divagacions (improvisades o no, no saps mai fins a quin punt tot està preparat), barbaritats, comentaris vulgars, bruts i escatològics, i políticament incorrectes, que tractaven amb sarcasme extrem les relacions matrimonials i familiars, la solteria, el capitalisme salvatge, l’egoisme, etc. A pesar dels improperis que l’autor llança des de l’escenari, que són del meu gust fins a un cert punt (a vegades, penses «No cal tant, home, ja va bé»), el seu tarannà de solter empedrit i eixa manera de fer-te imaginar les absurditats més grans me  tingue...