«¡Ei, tu no eres de la tribu!»
Hi han situacions que, encara que siguen quotidianes i vullgam considerar normals, no deixen de ser lamentables. Ací en va una. Guillermina, una treballadora veneçolana en la Universitat de València, atén un estudiant que s’ha dirigit ad ella en valencià. Ella, com pot, respon al xic en la mateixa llengua. L’està aprenent i done fe que li posa molt d’esforç, a la seua edat: va a classes teòriques i també a un grup de conversa que organitza el campus. Resulta que, mentres atenia l’estudiant, Guillermina no ha dit alguna paraula del tot bé, cosa normal en el seu estadi d’aprenentatge. L’estudiant, que potser no l’ha entés o ha notat que és de fora, en eixe moment canvia de llengua i li parla en castellà; però no només això, també li demana ad ella que li parle en eixa llengua. Guillermina, amb el seu valencià de melodia exòtica, me conta l’anècdota indignada. Se queixa, amb raó, que no és la primera vegada que els valencianoparlants li neguen l’oportunitat de practicar l’idioma.
Un altre cas. Una xica castellanoparlant de la ciutat de València, que també estudia valencià i el sap parlar prou bé, me conta que en la família del seu xicon, que és d’Algemesí, se neguen a respondre-li en valencià, a pesar que ella s’esforça contínament per comunicar-se amb ells en la llengua familiar. A més, se riuen de la seua manera de parlar i l’acusen de “falsa valenciania” amb frases com ara «Veniu ací des de València, que no heu parlat valencià en la vida, i ara voldreu parlar-lo millor que mosatros, que si aleshores, que si una estona...». Li diuen això amb un cert to de sorna i reprotxe que ella, òbviament, no entén.
He sentit un bon grapat d’anècdotes com estes. Per favor, posem-nos en la pell de l’aprenent que, tant si estudia valencià per a integrar-se en la nostra societat com si té un interés purament laboral, topa amb estes actituds tan poc facilitadores del seu aprenentatge, inclús hostils, per part dels nadius. ¿No és ben probable que es resigne i diga «Paso del valenciano, que no lo puedo hablar con nadie, y además, no me hace tanta falta»? ¿Què faríeu vosaltres, en el seu lloc? Probablement prendríeu la mateixa decisió.
A sovint nos queixem que es violen els nostres drets lingüístics i parlem d’integració; però som nosaltres mateixos, el gros de la societat valenciana, els que tanquem la porta als pocs que tenen el desig d’aprendre a parlar el nostre idioma. Nos trobem molt còmodes en la tribu. ¿I quin pot ser el destí d’una tribu que es comporta d’eixa manera en un món de contínues migracions en què, lingüísticament, sobreviu el més fort? Desaparéixer. Com a valencià, davant d’actituds sectàries de paisans meus, no puc evitar sentir vergonya. Una vergonya que, si la sentírem tots, seria un bon pas per a prendre consciència del problema i obrir-se en la llengua pròpia tant al que acaba d’arribar com al que estava ací i vol aprendre valencià.
(Text actualitzat en giner de 2025)
Comentaris
No crec que haja reflectit al "post" cap actitud feixista... i trobe que el feixisme no ens cal en absolut, en cap àmbit, que ja en vàrem tindre prou, d'això! El que tracte d'exposar ací és una situació en què algú vol aprendre una llengua i integrar-se en un grup, i un altre, que pertany al grup i parla aquesta llengua, que no el deixa.
Salut!
Exemple: si vaig a un lloc, jo què sé, una tenda, una cafeteria, un lo que siga, i parle en valencià, igual me dona que me contesten en castellà, jo seguiré parlant valencià i si no m'entenen que m'atenga altre. Feixista en eixe sentit, i no me val l'excusa de que clar, si la pobra cambrera és rumana i acabà d'aplegar... pos mira, igual de poc té que entendre en eixe cas valencià o castellà, i si porta ací temps té l'obligació de conèixer les dos llengües. I aixina en tots els àmbits, igual me té una cafeteria que una comissaria.
Entens ara què volia dir? Que devem ser intransigents, encara que en ocasions siga una falta d'educació, però o fem les coses aixina o no avançarem mai, tot el contrari, anem arrere a passos de gegant...
El cas que expose ací és diferent però també bastant trist (al meu parer, és clar), i és el de la cambrera romanesa (agafant el teu exemple) que a pesar d’adreçar-se al client en valencià, és “rebutjada” lingüísticament pel client valencianoparlant, mitjançant actituds 1) aconsellar canviar al castellà 2) exigir canviar al castellà 3) riure’s del seu parlar i demanar al canvi al castellà, etc, etc.
Salut comtessa