¿Saps?

Per fi he pogut vore el clàssic del cinema valencià El Virgo de Visanteta . És la història d’una jove de Favara , a qui, després de la seua interpretació de Santa Bàrbara en una obra folklòrico-religiosa, cau una maledicció: cada vegada que té sexe amb algú, una tempestat devastadora assola l’horta del terme. Però Visanteta és humana i necessita fotre. Fruit d’un coit fugisser i secret amb un xic del poble, naix una xiqueta, Bàrbara, qui en créixer serà la viva imatge de sa mare. El poble pensa que el seu naiximent no ha estat obra de baró, sinó de la divinitat, i el rector insistix que la filla es faça monja. El cert és que, siga com siga, esta heretarà la maledicció de la mare, així com el seu ímpetu sexual... La nova Visanteta es desfogarà, d’amagatotis a pallers i camps de tarongers, amb diversos xics del poble, cosa que provocarà els consegüents i catastròfics ruixats. El malefici només es trencarà quan algú es digne a casar-se amb ella ―com Déu mana― i així podrà cardar amb la vè...

Ja havia sentit nomenar la figura d'aquest antropòleg, escriptor, traductor, intel·lectual... i no sé quantes coses més. I ara he tingut l'oportunitat de llegir-ne alguna cosa. Aquest llibret és atractiu i molt adient per a iniciar-se a llegir Mira , entre altres coses, pel seu eclecticisme. En dues centes pàgines i escaig, l'autor ofereix un tast de cadascun dels temes dels quals ―pareix― ha parlat profusament en altres assaigs seus més extensos. A través d'una prosa molt llegidora, sovint propera a l'oralitat, s'interroga sobre paraules ―i per tant conceptes― que utilitzem dia a dia en el nostre llenguatge, sense ésser conscients del seu significat i les seues implicacions. En comente dos breument, els que més m'han interessat. La cultura : què és això de la cultura? Aquesta és innata, s'hereta, es transmet, o es apresa per un grup de privilegiats? Qui decideix què és i què no és la cultura? Qui té el poder de donar prestigi a una determinada manifest...

Per als qui no ho sapiau, vos informe que durant estos dies, fins al 29 de novembre, està en marxa el IV Festival de Cinema en Valencià Inquiet . En diverses sessions celebrades tant en  Picassent com en la ciutat de València, podreu disfrutar de l'excepcionalitat de vore cine en valencià, tant doblat com de producció pròpia. Feu clic ací per a accedir a la programació. ¡Aprofiteu, que només són uns dies!

Un clàssic del pop-rock català de principis dels 90. Nostàlgia per un amor d'estiu: Si pogués dir-te, tot el que penso. Si pogués tenir-te al meu davant. Vull escriure’t, però les paraules no vindran. Recordant els teus ulls plorant, les idees se me’n van. Si pogués dir-te totes les coses, que ara amago ben endins al pensament. Si poguessis trobar-me, tornar enrere en el temps. Aturar el tren que deixava, aquella estació. Però avui, l’estiu s’ha acabat. I fa nomes uns dies que vas marxar. I sento encara, la sal del mar. Sento encara, la sal del mar. Els teus llavis. Nomes queden paraules plenes de llum, però per oblidar. Somriures esperançats, però per desterrar. Ara sec sol a les roques, passejo camins del mar. I hauran de passar molts dies, hauran de passar molts dies. Ara caminem pels carrers, de les nostres ciutats. Atrapats potser dins les rets, de la incomunicació. Ara recordem el bon temps, quan era fàcil. Trobar gotes de vida, nits càlides de gust. Però avui, l’estiu s’ha ...

Octubre de 2008, exterior de l'Estació d'autobusos de València, 21 hores. Per algun motiu, la línia de l ’ autobús que agarre normalment ha sigut suprimida temporalment, i ara busque un bus que em deixe prop del carrer Jesús. Se m ’ acosta un home que eixia de l ’ estació amb una maleta, amb cara d ’ anar perdut i aspecte de ser del nord d ’ Àfrica (pell morena, cabells curts i molt rulls). Em pregunta, en castellà, per l ’ autobús número 8. Li indique on està, ja que acabe de vore la parada amb el numeret en la part de dalt, a pocs metres d ’a  on estem, i m ’ hi acoste amb ell per a vore si, per casualitat, a mi també em convinguera agarrar eixe bus.  Mentres els dos mirem el trajecte de la línia instal·lat en el panell de vidre de la marquesina, em torna a preguntar: ¿Alguno que vaya a la Estación del Nord? Se m ’ocorre  preguntar-li-ho a una dona grossa, d ’ uns cinquanta anys, que esperava a la parada. M ’ adone que s ’ aferra a la seua bossa de mà amb un recel esp...

De ressenyes, en podeu llegir moltes, de manera que resumiré: esta és la història d’un jove frare predicador valencià del segle XVII ―l’època de la pesta― que ascendix en l’escala eclesiàstica i esdevé cèlebre per la seua art oratòria. Però hi ha una qüestió que entrebancarà la realització del seu ofici: és un calent de por . I fins ací puc llegir. I ja com a reflexions meues, un peliu filològiques, vos he de dir que s’aprén moltíssim de llengua llegint Josep Lozano. U s’adona que l’autor és un gran coneixedor tant del valencià actual com del que es parlava i s’escrivia en l’època. Un autèntic crac . Lozano m’ha fet treballar de valent, m’he vist buscant paraules compulsivament en el diccionari com quan, a principi de carrera, llegia novel·les en anglés i no n’entenia un borrall. Però ha sigut un plaer, i no ens confongam: no només he buscat paraules que desconeixia totalment, que n’eren moltíssimes, sinó també altres que no utilitze en el meu parlar, però que he sentit dir en comptad...

La regidora de Patrimoni: “ La relación de locales que usted me pide, me solicita, con las siglas ONG, en Patrimonio no figura ninguno. Sí figuran otras asociaciones como San Miguel, la Cruz Roja, etc. Pero con esas siglas, no ” I l’acalde que ho vol arreglar : “ Evidentemente ha sido una concaneta... concanetación de errores ” La notícia La reflexió: haurien de retransmetre tots els plens municipals perquè els ciutadans coneguem com de ben preparats estan els polítics.

Des de Cornadas para todos , m’ha arribat este  mem . Que per cert, que complicat és el concepte mem , i que agosarat anomenar-lo una unitat de transmissió cultural . Però vaja, açò ara no ens interessa. Bé, bàsicament açò és un joc , en què primer de tot cal enllaçar qui t’ha passat el mem (en este cas és Andrés Verdeguer , per a tu, seré jo) i després complir-ne la regla, que sol ser crear una entrada al teu blog sobre este mateix tema. Este  mem ens diu que cal fer una llista de 6 coses ―aparentment― sense importància, que et fan sentir feliç, i després passar el mem a 6 persones, que hauran de fer el mateix al seu blog . Ací va la llista que em ve al cap a mi: Que se m’ericen els pèls escoltant, cantant o tocant una cançó, un divendres per la nit. Acariciar -li les cames , amunt i avall, sense pressa. Esclafir de riure amb un amic sense aturador, per qualsevol bajanada. Trobar, en les línies d'un llibre, o en una conversa, que no només jo pensava això. La sensació de sa...

Hi ha una cosa dins el meu lavabo que m’està inquietant estos dies. Va ser un dia que hi vaig entrar a satisfer una necessitat comuna a tot ésser humà: volia canviar l’aigua a les olives, i no hi havia paper. No és tan greu, vaig pensar. Llavors vaig vore que en comptes del rotllo hi havia este paquet de mocadors ( pañuelos blancos ), de color blanc mat, que em feu vindre sobtadament a la memòria imatges borroses d’altres temps, com quan notes una olor que et porta no saps ben bé a quin record de la infància. Els mocadors eren ni més ni manco que ¡de  Continente ! Agafí la peça de col·leccionista, l’antigalla, el paquet badat. Algú ja n’havia fet servir algun. El vaig olorar. N’emanava una flaire d’antigor. Mirí al meu voltant, nostàlgic però alhora i intrigat pel sinistre de l’assumpte. Sí, en gastí un. I encara no he pogut esbrinar com aquell paquet ha arribat al meu lavabo, un paquet que continua allí, esperant que usem el següent mocador.

Fa uns dies vaig rebre al meu correu electrònic un text del Fòrum per la Memòria del País Valencià que ara vos presente una miqueta adaptat, per a que  flipeu . És curiós com en les classes d’Història de l’escola apreníem noms de camps de concentració austríacs i alemanys, però ningú no ens va parlar dels que hi havia també en Espanya, ni de les fosses comunes a on encara hui continuen amuntonades les despulles dels cossos dels qui podien ser alguns dels nostres avantpassats. (¿No heu sentit mai parlar als vostres iaios d ’ aquell cosí, germà o veí que desaparegué ?) En qualsevol cas, les xifres de morts, sincerament, fan aborronar la pell. Nota informativa: Diligències Prèvies 399/2008 sobre desaparicions forçades Jutjat Central d'Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional El Fòrum per la Memòria del País Valencià, ha presentat el dia 21 d'octubre de 2008, al Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de Madrid, a través de la seua procuradora i de la seua advocada, N’Amàlia Alejandre...

L ’ infern de Marta és una novel·la juvenil de Pasqual Alapont  que es llig en dos vespradetes. Conta la història d ’una  estudiant universitària que es veu atrapada en una relació sentimental amb un xic violent que la maltracta físicament i psicològicament. Me la recomanaren i em va cridar l’atenció per la rabiosa actualitat del tema. Pareix que l’objectiu de l’autor és combinar un thriller i un manual d’autoajuda; de fet, al final del llibre hi ha un text dirigit a les xiques que tracta de descriure certs comportaments de risc masculins per a ajudar-les a reconéixer un maltractador o un agressor psicològic. Segurament, la prevenció en este àmbit és tan necessària com difícil, ja que les dinàmiques tòxiques en les relacions íntimes s’aprenen des de ben jóvens i deuen ser difícils de detectar i corregir. En qualsevol cas, és una lectura interessant amb reflexions útils sobre la psicologia de l’agressor. Quant a l ’ estil de l ’ obra, utilitza un llenguatge molt senzill; a mé...