dilluns, 21 de gener de 2008

La Vall de la Murta, Alzira

El paratge de la Murta és un cordó muntanyenc al terme municipal d’Alzira, més o menys en forma de V, que tanca una vall ideal per al recolliment del monestir de Santa Maria de la Murta, que jau a la vora d’un barranc.

Eixim de Silla en dos cotxes de bon de matí en direcció Alzira. Als afores d'aquesta ciutat, per l’avinguda Vicent Vidal, hi ha un moment en què tombem a la dreta pel Camí de la Murta, per on avançarem entre camps de tarongers. Una vegada arribem a l'indret, observem que recentment hi han construït un aparcament. Un guardabosc demana les dades d'un de nosaltres i el nombre de persones del nostre grup, supose que per controlar el nombre de visitants.

Comencem l’excursió per la falda de l’ombriu (imaginem la V inversa, el seu pal dret) que s’alça a la nostra dreta. Per la seua situació, aquesta part de la serra és més humida. Seguim les marques blanques i verdes i comencem a ascendir per un senderol als marges del qual hi ha una vegetació molt nombrosa. Un cartell ens anuncia que l’arboç és la planta més destacable. Ara, el que més farà sentir la seua presència és el margalló, sobretot quan ensopeguem amb el seu tronc inexpugnable que, com si l'haguessen posat expressament, jau al mig del camí per fer-nos la traveta. A poc a poc, mentre pugem, el camí va estretint-se, apartem les plantes perquè no ens arrapen la cara. Al llarg d'una part del camí, una corda blanca a guisa de barana que hi ha a la nostra esquerra ens indica que no és convenient travessar-la sinó volem caure en l’abisme. Hi ha un moment en què tenim dues opcions, girar un revolt a l’esquerra que davalla (creiem) cap al monestir, o continuar recte pujant, ara sí, per incorporar-se a una altra ruta marcada amb els colors blanc i roig. Triem aquesta darrera opció ja que volem fer tota la volta a la serralada i més tard, si hi ha temps, baixar a veure el monestir.

Comencem a arribar ben alt, ja som a un rocam, els sol ens acaricia la pell. Tenim un moment de dubte en què aprofitem per fer unes fotos. Finalment els companys que fan de guies decideixen seguir recte. Si mirem a l’esquerra i arrere ja divisem la forma de V de la serralada, amb la seua vall i el monestir que la presideix. Mirant cap enfora, a la dreta s’hi veu una altra vall (on no baixarem) amb horts i cases de camp, i al fons una caterva de cims que formen una o més serralades que es perden en l’horitzó, cap al sud.

Ens trobem amb un forat a terra que sembla ser l’entrada d’una cova. Ens ho pensem però, atesa la seua verticalitat, decidim que és més assenyat si no ens arrisquem a entrar-hi. Portem a la boca una fulla de margalló, no de les superficials, sinó de les que creixen a soca-rel. Cal traure-les d’una estrebada i xuclar i rosegar de la base com si es tractés de regalícia. Teòricament té un sabor dolç.

En comptes d’anar rodant cap a l’esquerra per seguir la V inversa, per algun motiu ara caminem recte per un pedregar. Sembla que ens hàgem eixit de la ruta. Per comprovar on som comencem a pujar fins al cim, des d’on divisem la impressionant panoràmica: la immensa plana del golf de València, la muntanya de Cullera al fons, els camps d’arròs inundats, es distingeix perfectament la forma de l’albufera i, al fons de tot, un clap blanc borrós que és la capital. Des d'ací aquesta no pareix tan gran cosa; (la tercera ciutat d'Espanya?) Pense com de bo (i de fàcil, no som tan lluny!) és vindre ací a respirar, no viure sempre aïllat en la vida urbana. Sí, digueu-me pixaví o dominguero. Després de la foto de rigor tornem arrere on estava la cova, des d’on reconduirem la ruta, que ja ens havíem enganyat!

Des d’allà enfilem un poc més cap a l’esquerra. Trobem més excursionistes que ens indiquen el camí cap a un cim que li diuen l’orella, per la forma còncava de la paret rocosa. L’orella, per cert, escolta cap a Cullera. Hi ascendim i trobem unes vistes paregudes a les anteriors, tot i que ara pare també atenció en les vistes cap a l’interior (oest), s’hi veuen tots els pobles de la contornada, Algemesí, Carcaixent, etcètera. Des del cim i arrecerats al costat d’uns arbustos, esmorzem amb tranquil·litat.

Descendim uns metres i continuem la ruta, vorejant la serralada arribem a un altre cim coronat per una creu horrible de metall. En un calaix que hi ha apegat a la creu, hi ha un quadern on els excursionistes deixen les seues notes. Nosaltres no ens quedem arrere i escrivim alguna cosa.

Continuem el camí amb l’objectiu d’ascendir el Cavall Bernat, l’últim dels pics que ens havíem proposat d’ascendir. Però ja s’ha fet massa tard i volem veure el monestir, així que decidim davallar-hi. Per cert, ja som a la banda de la solana i es nota bastant puix l’ambient és bastant més sec que al començ de l’excursió.

El monestir de la Murta és un puzle del seguit de construccions i reformes que s’hi han fet. Jo em pensava que era moro però data del segle XVI. El més destacable és la torre del colomar, car la resta està més aviat en runa. De fet, paret més ampla la sosté un aparellat de ferro que es recolza sobre l’altra riba del barranc. Ací , per cert, trobareu més informació sobre el lloc.

4 comentaris:

anna ha dit...

No pares, xiquet! Quins viatges/excursions més guapos que et pegues!
Per cert, has deixat abandonat el bloc de TIC i et dediques més a aquest? Ho dic per enllaçar-lo i treure l'altre del meu bloc.

Josep ha dit...

Xe quina alegria! Encara tens ànim per llegir-me? :) Excursions... no faig gran cosa. Ho escric per enrecordar-me i perquè la gent hi vaja i després m'ho conte!
Doncs sí, l'altre bloc el tinc molt abandonat perquè era d'un tema molt concret, i a més, ja en tinc prou amb este. Moltes gràcies per enllaçar-lo. Saps que de tant en tant jo llig el teu!

Anònim ha dit...

A vore: un, el margalló, em va contar un profe, que la paraula venia d'amarg perquè abans era comú menjar-ne les fulles tendres, les que estan arran de terra. de la gemma, crec. i això estava molt amarg. La veritat que no he comprovat el que em digué (que segurament és cert, però no sé jo quina part es menjaven).
sempre s'ha dit que és l'única palmera autòctona d'Europa (i això ens feia sentir molt orgullosos ;)) però crec que a Xipre n'hi ha una altra. Ara el margalló és espècie protegida i això que féreu, que no m'antere jo...

L'arborç, arborcer crec que també es diu, té molta quantita de sucres, el seu fruit, i per això en castellà té el nom (un de tants) de emborrachacabras perquè el sucres fermenten i té una important quantitat d'alcohol, per`això en llatí (el nom científic) té el nom d'arbutus unedo, i unedo ve d'unus edo: que vol dir que cal menjar-ne sol un! de fruit, les cireres d'arboç.
jo les he provades i estan bones.

Josep Lluís ha dit...

Benvolgut Anònim: Gràcies per la informació acurada! La part del margalló que rosegàrem fou la soca de la fulla, que és més blanca que verda i que si no recorde malament té a la boca un tacte filós, com els espàrrecs...