He llegit: «La dona forta», de Maria Beneyto

En la meua incursió per la narrativa valenciana del segle XX, he descobert l’escriptora valenciana Maria Beneyto gràcies a la novel·la La dona forta, publicada per primera vegada en 1967. Pel títol i pel fet que l’autora fora dona, m’imaginava que estava davant d’una espècie de manifest feministe, però potser l’obra no és exactament això als ulls d’un lector actual. 

En un país marcat per la repressió franquista i la misèria de la postguerra, Beneyto presenta una sèrie d’històries que giren al voltant d’un club exclusivament femení. És una espècie de pensió amb unes normes estrictes a on s’organitzen cursos i conferències per a dones fadrines, separades o sense relació estable amb un home, algunes de les quals viuen allí. Hi han membres de personalitat forta que marquen la línia ideològica del club, mentres que unes altres, més apocades, discrepen en silenci de les idees revolucionàries contra del patriarcat que les oradores més influents propaguen en cada reunió de l’associació. 

A poc a poc descobrim les vides de diversos personatges, la major part femenins, i les seues relacions, frustracions i conflictes interns. Entre altres, hi ha una dona que vol esmerçar el seu amor ajudant xiquets òrfens i que, per a conseguir el suport financer, se casa amb un home ric a qui no vol; una model enamorada d’un home que vol una altra dona i l’enveja la portarà a tirar per terra la dignitat i la seua carrera; una jove que no entén les idees del club i només vol cosir, escriure i servir el seu home; una xica que se sent atreta per altres dones; una mare exigent que no sap comunicar-se amb el fill i que vorà com este se li escapa de les mans fins que serà massa tard per a dir-li que el vol; una que fuig de casa deixant arrere marit i fills i que, finalment, se’n repenedix.

La mateixa autora advertix, en una introducció redactada més de vint-i-cinc anys després d’escriure la novel·la, que la primera versió de l’obra era diferent de com definitivament va quedar, i pareix que lamenta que el lector la puga trobar masclista. És cert que, a mida que avança la lectura, a voltes el text denota un cert aire patriarcal. Especialment en la resolució dels conflictes, ja que quasi tots els personatges acaben renunciant a les seues idees o eixint-se’n del club per a avindre’s amb un home que no ha fet l’esforç per canviar; de manera que fa la impressió que la dona rebel que, a ulls de la societat del moment, havia «perdut l’esme» redirigix la seua vida i torna al camí que s’espera d’ella. 

Amb tot, trobe que seria injust etiquetar la novel·la de masclista i bandejar-la de la història literària valenciana (No s’ha reeditat des de 1990, un fet significatiu). Si intentem vore-la en perspectiva i tenim en compte la censura i l’autocensura de l’Espanya d’aquell temps, crec que l’autora pretenia ensenyar-nos els problemes que havia d’afrontar una dona de l’època, tant en l’àmbit professional com en el familiar, i les maneres no sempre exitoses d’abordar eixos conflictes. Per això, si La dona forta conté alguna tesi, tal volta esta és que hòmens i dones han de viure en situació d’igualtat i que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes ni ha d’implicar l’odi al sexe contrari. És decisió del lector si l’escriptora conseguí explicar la idea plenament. 

(Text actualitzat en març de 2025)