La Vall de la Murta, Alzira
Eixim de Silla en dos cotxes de bon matí en direcció a Alzira. Als afores d’esta ciutat, per l’avinguda Vicent Vidal, hi ha un moment en què tombem a la dreta pel Camí de la Murta, per a on avançarem entre camps de tarongers. Una vegada arribem al lloc, observem que recentment hi han construït un aparcament. Un guardabosc demana les dades d’un de nosaltres i el nombre de persones del nostre grup, supose que per a controlar quanta gent visita el lloc.
Comencem l’excursió per la falda de l’ombriu (imaginem la V inversa, el seu pal dret) que s’alça a la nostra dreta. Per la seua situació, esta part de la serra és més humida. Seguim les marques blanques i verdes i comencem a ascendir per una senderola als màrgens de la qual hi ha molta vegetació. Un cartell informa que l’alborç és la planta més destacable. Ara, la planta que més farà sentir la seua presència és el margalló, sobretot quan entropessem amb el seu tronc inexpugnable que, com si l’hagueren posat expressament, ens espera al mig del camí per a fer-nos la traveta. A poc a poc, mentres pugem, el camí va estretint-se, apartem les plantes per a que no ens arrapen la cara. Al llarg d’una part del camí, una corda blanca a modo de barana que hi ha a la nostra esquerra ens indica que no és convenient travessar-la sinó volem caure en l’abisme. Hi ha un moment en què tenim dos opcions, girar per una revolta a l’esquerra que davalla cap al monestir, o continuar recte pujant, ara sí, per a incorporar-se a una altra ruta marcada amb els colors blanc i roig. Triem eixa última opció ja que volem pegar tota la volta a la serralada i més tard, si hi ha temps, baixar al vore el monestir.
Comencem a arribar ben amunt, ja estem en un rocam, els sol ens acaricia la pell. Tenim un moment de dubte en què aprofitem per a fer unes fotos. Finalment els companys que fan de guies decidixen continuar recte. Si mirem a l’esquerra i cap arrere ja divisem la forma de V de la serralada, amb la seua vall i el monestir que la presidix. Mirant cap a fora, a la dreta, es veu una altra vall (a la qual no baixarem) amb horts i cases de camp, i al fons una caterva de cims que formen una o més serralades que es perden en l’horitzó, cap al sud.
Ens trobem amb un forat en terra que pareix que siga l’entrada d’una cova. Ens ho pensem però, en vore’n la verticalitat, decidim que és més prudent no arriscar-se a entrar-hi. Portem a la boca una fulla de margalló, no de les superficials, sinó de les que creixen de la soca. Es trauen d’un estiró, i es xuplen i roseguen de la base com si fora regalíssia. Teòricament té un sabor dolç.
En comptes d’anar rodant cap a l’esquerra per a seguir la V inversa, per algun motiu ara caminem recte per un pedregar. Pareix que ens n’hem eixit de la ruta. Per a comprovar a on estem, comencem a pujar fins al cim, des d’a on divisem la impressionant panoràmica: la immensa plana del golf de València, la muntanya de Cullera al fons, els camps d’arròs inundats, es distingix perfectament la forma de l’albufera i, al fons de tot, una clapa blanca borrosa, que és la capital. Des d'ací, València no pareix tan gran cosa (¿la tercera ciutat d'Espanya?). Pense com de bo (¡i que fàcil, no estem tan llunt!) és vindre ací a respirar, no viure sempre aïllat en la vida urbana. Sí, digau-me pixaví o dominguero.
Després de la foto de rigor tornem arrere a on estava la cova, des d’a on reconduirem la ruta, ¡que ja ens havíem enganyat!
Des d’allà enfilem un poc més cap a l’esquerra. Trobem més excursionistes que ens indiquen el camí cap a un cim que li diuen l’orella, per la forma còncava de la paret rocosa. L’orella, per cert, escolta cap a Cullera. Hi ascendim i trobem unes vistes paregudes a les anteriors, tot i que ara pare també atenció a les vistes cap a l’interior (oest), s’hi veuen tots els pobles de la contornada, Algemesí, Carcaixent, etcètera. Des del cim i arrecerats al costat d’uns arbusts, almorzem amb tranquil·litat.
Descendim uns metres i continuem la ruta, vorejant la serralada arribem a un altre cim coronat per una creu horrible de metall. En un calaix que hi ha apegat a la creu, hi ha un quadern a on els excursionistes deixen les seues notes. Nosaltres no ens quedem arrere i escrivim alguna cosa.
Continuem el camí amb l’objectiu d’ascendir el Cavall Bernat, l’últim dels pics que ens havíem proposat d’ascendir. Però ja s’ha fet massa tard i volem vore el monestir, de manera que decidim baixar. Per cert, ja estem al costat de la solana i es nota molt, puix l’ambient és prou més sec que al principi de l’excursió.
El monestir de la Murta és un puzle del seguit de construccions i reformes que se li han fet. Jo em pensava que era moro, però data del segle XVI. L’element més destacable és la torre del colomar, ja que la resta està més aïnes en ruïna. De fet, paret més ampla la sosté una estructura de ferro que es recolza sobre l’altra riba del barranc. Ací, per cert, trobareu més informació sobre el lloc.
(Text actualitzat en febrer de 2026)
Comentaris
Per cert, has deixat abandonat el bloc de TIC i et dediques més a aquest? Ho dic per enllaçar-lo i treure l'altre del meu bloc.
Doncs sí, l'altre bloc el tinc molt abandonat perquè era d'un tema molt concret, i a més, ja en tinc prou amb este. Moltes gràcies per enllaçar-lo. Saps que de tant en tant jo llig el teu!
sempre s'ha dit que és l'única palmera autòctona d'Europa (i això ens feia sentir molt orgullosos ;)) però crec que a Xipre n'hi ha una altra. Ara el margalló és espècie protegida i això que féreu, que no m'antere jo...
L'arborç, arborcer crec que també es diu, té molta quantita de sucres, el seu fruit, i per això en castellà té el nom (un de tants) de emborrachacabras perquè el sucres fermenten i té una important quantitat d'alcohol, per`això en llatí (el nom científic) té el nom d'arbutus unedo, i unedo ve d'unus edo: que vol dir que cal menjar-ne sol un! de fruit, les cireres d'arboç.
jo les he provades i estan bones.