El mestre que els incomoda: Abelard Saragossà

Article publicat en Valencia Plaza el 12 d'abril de 2025

Quina cosa més desagradable acostumar-se a vore com sotmeten a escarni algú a qui admires tant. Coneguí a Abelard Saragossà quan jo era estudiant de màster en la Universitat de València. El professor de Silla impartia lliçons magistrals, però no es dirigia a l’alumne des d’una torre de marfil, sinó que li parlava de tu a tu, com un col·lega més de professió, i si descobria que algun estudiant podia fer alguna contribució a la lingüística, l’animava a investigar i publicar. 

El principi rector de les seues investigacions sempre ha sigut evitar que la llengua normativa i l’estàndard s’aparten innecessàriament de la llengua viva, partint de la idea que si la norma es manté pròxima al valencià genuí, es fomenta la confiança dels parlants i s’afavorix la recuperació social de la llengua. Eixe lloable objectiu és el far que ha guiat la seua carrera, el qual contrasta fortament amb les prescripcions lingüístiques poc comprensibles que tots hem aprés de memòria en classe, amb paraules i construccions afectades que desvirtuen la nostra tradició lingüística i que els parlants natius perceben com a estranyes, forçades i alienes. Saragossà, en canvi, no ensenya dogmes, sinó que fomenta la reflexió sobre la norma. L’esperit crític del científic que hi ha en els seus treballs i la seua actitud planera i pròxima amb els estudiants l’han convertit en un referent que ha fet escola en la Filologia Valenciana d’este segle.

Potser la lliçó més valuosa que aprenguí d’Abelard és que si una norma lingüística està mal feta, s’ha de poder canviar, i els mitjans per a fer-ho són, en primer lloc, els arguments i les demostracions. El problema és que en l’àmbit de la lingüística valenciana el fet de proposar canvis normatius implica topar amb un immobilisme quasi militant. Els treballs de Saragossà posen al descobert les anomalies en l’ensenyança del valencià: el professor ha evidenciat les incoherències de la gramàtica normativa en qüestions com ara les preposicions o els verbs incoatius i ha proposat millores al respecte; també va criticar els criteris lingüístics del Botànic, pel retrocés que suposaven respecte als avanços inicials de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però el gremi, en lloc de considerar els seus treballs un progrés positiu, els ha interpretat com una amenaça a un model de llengua que consideren «consolidat» i intocable, de manera que han sigut deliberadament ignorats. A més, el fet que Saragossà vullga incidir socialment i es prodigue en el debat públic ha encés encara més els seus detractors, cosa que a sovint li ha costat rebre desqualificacions injustes que el denigren, com ara les últimes a propòsit de l’accentuació del topònim del Cap i Casal i el país.

És lamentable constatar la virulència de les reaccions contra ell, amb insults i atacs ad hominem en xàrcies socials, però encara és més greu que eixos comentaris no només vinguen d’usuaris anònims, sinó d’algun company de l'àmbit acadèmic que  recorre a insinuacions preocupants sobre la seua legitimitat en la universitat, en lloc de debatre les seues idees amb rigor. Inclús alguns antics alumnes que, en teoria, se l’estimen molt l’han pressionat amb una carta en què li demanen que no elabore un informe sobre una qüestió lingüística, com si tingueren por del resultat. Tot eixe soroll ridícul contrasta amb la clamorosa absència d’arguments sòlids i demostracions rigoroses contra les propostes de Saragossà. En el fons, eixa absència no fa sinó confirmar que les raons del professor són difícils de rebatre i que posa damunt de la taula qüestions de llengua que, encara que incomoden a alguns, convé resoldre.

 © Josep Lluís Navarro Peiró, 2025. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.