¿Saps?

El passat 23 de novembre, el meu treball «Les preposicions de lloc en la novel·la ‘La idea de l’emigrant’» obtingué el premi Joaquim Garcia Girona en la «Jornada sobre el valencià: Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa». Estic molt agraït a l’associació Taula de Filologia Valenciana , que anualment organitza esta jornada que va per la setzena edició. També vullc agrair a Jordi Cassany-Bates que exposara per mi el treball, ja que, per desgràcia, no poguí assistir a l’acte degut a la meua situació familiar i personal després de la dana del 29 d’octubre. El treball, que aspira a ser publicat en la revista Aula de Lletres Valencianes - Revista Valenciana de Filologia , estudia l’ús de les preposicions a i en amb sentit de determinació de lloc en la susdita novel·la del gramàtic i escriptor Enric Valor, a fi de comprovar si se’n fa un ús coherent i sistemàtic o, per contra, hi ha variació o vacil·lació. A la llum de les dades i tenint en compte l’enfocament de diversos...

Després de llegir Trafalgar , no em decidia per quin dels Episodios nacionales llegir a continuació, de manera que al final he anat en orde i he llegit el següent de la sèrie: La Corte de Carlos IV . En les sinopsis dels episodis de Galdós se sol ressaltar el valor de la novel·la com a testimoni d’uns determinats acontenyiments històrics: en este cas, la traïció del príncep Ferran (futur rei Ferran VII) contra son pare, el rei Carles IV, i com esta fon descoberta i desmantellada en els moments previs a la invasió napoleònica que alguns ja veien vindre. Efectivament, de tot això dona fe el personatge de Gabriel Araceli, quan relata lo que sent i lo que veu en palau i en les tertúlies de la casa a on fa de criat. Però la novel·la també té una altra lectura potser moral: la història d’un jove humil i honrat, però ambiciós i ensomiador, que es pensa que gràcies al favor d’una dona influent, la comtessa Amaranta, arribaria a ser un home de poder, i, en adonar-se que per a medrar socialment...

En l’assignatura «Literatura i cultura contemporània II» del màster treballàrem la literatura concentracionària, és a dir, la que sorgix de les experiències vixcudes en camps de concentració. Les lectures que férem foren les de dos autors catalans: Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra, que parla del camp de concentració d’Argelers, i K. L. Reich d’Amat Piniella, l’acció de la qual ocorre en un camp nazi. Del relat de Bartra recorde un estil introspectiu, de regust poètic, que es centrava més en la manera com aquella vivència desgraciada afectava un grup d’amics; del text de Piniella, diria que era una novel·la més prototípica i més extensa, que explicava de manera explícita les atrocitats perpetrades pels nazis, amb un narrador omniscient que penetrava en els personatges (entre els quals hi havia l’ alter ego de l’autor) i els jutjava. D’esta i altres obres concentracionàries parla un article de Vicent Simbor: « Les novel·les dels camps de concentració » (revista Caplletra , núm....

Purga , de Sofi Oksanen, és u d’eixos llibres que abat l’ànim, una història en la qual tots els personatges són uns desgraciats, a on quasi ningú pareix bona persona; un relat que combina la violència i la repressió polítiques amb la violència sexual: els hòmens són repressors, violadors i proxenetes (els russos) o bé uns llastimosos clandestins (l’estonià anticomuniste); les dones, còmplices i envejoses, però també víctimes.  No és estrany que l’aparent debilitat i impotència dels personatges femenins prompte o tard desaparega i es transforme en una inesperada violència per a combatre l’abusador i sobreviure: eixos actes de justícia poètica constituïxen els pocs moments en què el lector sospira de satisfacció.  El desassossec que em genera esta novel·la no és massa del meu gust (no sé per què, me recorda un llibre de Rafael Chirbes que no acabí de llegir); però narrativament he de dir que la lectura es fa dinàmica per l’estructura dels capítols, que alternen entre dos èp...

He llegit l’arreplega de contes Eclèctica Huyturana , de Lucas Grao i Silvestre (ed. L’Oronella, 2019) mogut per la curiositat d’explorar narracions ambientades en un poble que conec: la vila d’Altura. L’obra alterna relats que ocorren en moments històrics diferents: milers d ’anys abans de Crist, durant  l ’ Edat Mitjana, en el present i en un hipotètic futur, en els quals esta localitat a la vora de la Calderona està, d’una manera o d’una altra, sempre present.  Les històries que tenen lloc en l’època medieval destaquen per una aparent fidelitat al context social, religiós i històric del Regne de València. L’autor nos transporta a un món en el qual els personatges viuen sa vida segons les creences i les tensions d’aquell temps. En «Els porcs de Huyturam», per exemple, trobem la divertida història d’un musulmà de Balansiya que no vol morir-se sense tastar de nou el porc, i per a conseguir menjar-ne viatja fins a Altura, a on la convivència entre credos permet una certa tolerà...

Coberta de El diablo vino a mí: género, drogas y rock and roll , de Monty Peiró. Si eres un aficionat al rock dur o al heavy metal i has sigut jove entre els anys noranta i la dècada del 2000, potser alguna vegada t’has fet alguna d’estes preguntes: ¿Recordes cançons mítiques del rock tocades o cantades per dones ? ¿Has percebut tufs masclistes en els versos d’algun tema d’este estil musical? Segur que coneixes desenes de cançons que parlen sobre dones sexys que fan que els hòmens perguen la raó; en canvi, ¿coneixes veus femenines que, en les lletres i en l’escenari, es mostren sensuals però no com un objecte sinó com un subjecte sexual amb voluntat pròpia? Potser en algun concert has sentit crítiques a la vestimenta o al físic de la dona que hi ha damunt de l’escenari (« Mostra massa carn… Damunt està grosseta… »); en canvi, ¿has notat que el físic i la indumentària dels seus companyons hòmens reben alguna reprovació o juí moral? ¿T’has sorprés alguna vegada en vore una guitarra, u...

(imatge generada amb IA) Article publicat en trellat.org el 24 de maig de 2020 Afortunadament, molts dels estudiants de la línia en valencià que varen nàixer en la dècada dels huitanta són hui dia adults amb una vida professional plena. I és reconfortant comprovar que alguns continuen compromesos amb l’ús del valencià, també en l’àmbit laboral. Xavi, per exemple, té una tenda de bicicletes i a sovint penja en Facebook i Instagram vídeos en valencià amb tota classe de consells pràctics per a ciclistes. O Carla, que dirigix un centre de ioga i també usa el nostre idioma en bona part dels cartells i les campanyes per a publicitar les seues classes. Els dos, que treballen en la ciutat de València , saben perfectament que bona part de la clientela no parla valencià, però això no els cohibix; saben que trobaran la complicitat i la simpatia de molts clients: els que no el parlen agrairan ensenyar-se algunes paraules i s’adonaran que potser és útil deprendre’l, i els que el parlen només am...