¿Saps?

«Aunque pusieran de candidato a Mickey Mouse o a Bob Esponja, en Valencia el Partido Popular seguiría ganando por mayoría absoluta». Esther Palomera (periodista de La Razón ) a Los Desayunos de TVE

Amb els ulls mig aclucats, veig passar pins, aiguamolls i càmpings a vora mar. Sempre he volgut aturar-m’hi i sojornar, que este no fóra un trajecte solitari entre dos pols: València-Barcelona.

Sí a TV3, volem TV3 : La gent tracta de fer veure un desig que els mitjans valencians i espanyols han silenciat Com quedarà la cosa? Quedarà en una concentració d'un centenar de persones, cinc minuts en silenci, envoltats de soroll de cotxes i de vianants que passen de llarg més o menys encuriosits? ( ¿Eso qué es, por la violencia de género? ). Tot quedarà en quatre pintades? Tardarà moltes hores a vindre algun terròs a esborrar-les? Hagan sus apuestas...

Heat of the Moment La calor del moment I never meant to be so bad to you One thing I said that I would never do A look from you and I would fall from grace And that would wipe the smile right from my face Mai vaig pretendre ser roín amb tu Això és una cosa que diguí que mai faria Una mirada teua era capaç de fer-me un desgraciat I d’esborrar el somriure de la meua cara Do you remember when we used to dance And incidents arose from circumstance One thing led to another we were young And we would scream together songs unsung Recordes quan ballàvem I els incidents sorgien de les circumstàncies Una cosa portava a l’altra I cridàvem els dos junts cançons mai cantades It was the heat of the moment Telling me what my heart meant The heat of the moment showed in your eyes Era la calor del moment Que em deia què sentia el meu cor La calor del moment en els teus ulls And now you find yourself in '82 The disco hot spots hold no charm for you You can concer...

(Imatge generada amb IA) Una esqueta és un pretext o una excusa per a barallar-se. Diuen que dos no es barallen si u no vol; doncs bé, de qui vol gresca es diu que ha buscat una esqueta, ha buscat una causa o ha provocat una situació per a que sorgixca el conflicte. D’ací ve l’expressió «fer l’esqueta» que és sinònim de fer la punyeta, molestar sense que les conseqüències siguen greus, com quan per exemple fem bromes ad algú de manera més prompte amistosa, sense ànim real d’ofendre ni fer mal, sinó per passar-ho bé: «Que bé que ho passàrem l’estiu passat, quasi totes les vespradetes cap al poliesportiu a nadar, a jugar a bàsquet, a berenar i a fer-nos l’esqueta amb els xicons». Trac l’exemple d’ ací Esqueta és el diminutiu d’ esca , que és una matèria molt seca i inflamable que es prepara amb la polpa del bolet d’esca , un fong que es gastava per a encendre foc. Així, la creativitat dels parlants ha fet que «esca» o «esqueta», en sentit figurat, siga la flama, l’incentiu, la causa o ...

En 2011, en plena era de la informació en el primer món, quan l’oferta d’entreteniment i informació s’està amplificant en centenars de canals de TV, ràdio, webs, blogs i xàrcies socials per a la satisfacció dels ciutadans lliures, els polítics dirigents d’un xicotet país exercixen pressió per tancar l’emissió d’un canal de televisió. I encara que parega incomprensible en un país democràtic, ho conseguixen. Aixina, com si vixquérem en una dictadura, el govern decidix a quina informació poden tindre accés els ciutadans i a quina no. Eixe canal no emetia porno a l’hora de berenar, ni baralles il·legals de vale tudo . El pecat que cometia és que la llengua que es parlava en les seues sèries, informatius i pel·lícules no agradava als dirigents d’eixe govern. Eixa llengua els feia nosa, i no volien que el poble la sentira, la parlara ni l’escriguera, i eixe canal era un element subversiu que calia eliminar. Això és real i ha passat ací i hui. I eixe canal té nom, i és TV3. Mentres en la TDT ...

Per fi he vist Citizen Kane , d’Orson Welles. Sobre haver quedat una hora abans de la projecció, m’encante amb el café i em trobe que a la porta del cine es forma una cua de por. Per poc no conseguixc una entrada. Quan entre en la sala, està tan plena que em toca assentar-me en la primera fila, amb la consegüent torsió de coll de 120 minuts de durada. ¿A on està la crisi del cine? Com que es tracta d’un clàssic, abans de la projecció hi ha una presentació. Esta vegada no la fa el crac que amb tanta traça sol fer-les ―un xic amb el monyo despentinat i jupa de cuiro que, casualment, hui ha vingut com a espectador i està assentat al meu costat―, sinó que rebem la visita d’un jove expert de la UJI que vist trage i corbata. Sap molt de la pel·lícula, però a mesura que en parla el públic comença a intercanviar mirades: per poc no nos revela la trama a força de descriure’ns l’estructura, detalls de l’argument i fins les sorpreses que tots preferiríem descobrir per nosaltres mateixos. «La mill...