¿Saps?

Me passen un vídeo (parts 1 i 2 , total 20 minuts que passen volant) en què un home fa una intervenció oral molt interessant sobre l’educació. Me quede amb dos coses de la xarrada: 1) El sistema educatiu no es preocupa per potenciar la creativitat i les vocacions dels xiquets, i els aboca a una educació que espera d’ells que siguen exclusivament contenidors passius de coneiximent (eixe fet, crec jo, se deu en part al fet que no hi ha prou recursos per a guiar individualment cada persona i obrir-li les portes que més li proven). 2) Cada vegada hi ha més amb estudis superiors, de manera que veem a) les titulacions se devaluen, és a dir, tindre estudis ja no és garantia de tindre faena b) com a conseqüència, els contractants hauran de valorar altres coses en el contractat, garbellar els candidats d’una altra manera, fins que la síndrome de la titolitis quedarà obsoleta. M’ha agradat molt com l’home sap dosificar la feixuguesa d’un discurs d’un tema tan seriós amb tocs d’humor. Un bon o...

Una llampadissa és una llum viva que només dura un instant. Se sol dir per a referir-se als rellamps o llampades del cel, però també es pot aplicar, per analogia, a qualsevol esclat de llum viu i instantani. Fa uns dies vaig sentir esta paraula (pronunciada llampaïssa , amb caiguda de la de) per a descriure l’esclat de llum estrany que feu la pantalla del televisor just abans d’apagar-se, aparentment, tot sol. En este exemple podríem dir-ne també un «espurneig» o «purneig», (que en castellà seria un chispazo ). Una variant de la paraula és llampegadissa . Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear , llampadissa es diu en Eivissa i en Tortosa. Jo afigc que també es diu en l’Horta de València. Actualització de 2024 : el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona entrada a llampadissa , la qual remet a llampegadissa , que vol dir «Rastrera de llamps».

La primera vegada que vaig vore este vídeo de Joe Satriani , vaig pensar: este tio fa parlar a la guitarra. I sí, no sé quin mecanisme se m'activa en el cervell, però vos promet que hi ha moments en què em pareix entendre perfectament lo que diu. I ara recorde una frase d'Antonio, unas manos recorren un mástil para decir sin palabras: «te quiero».

Fa unes setmanes vaig traduir este poema del poeta britànic Simon Armitage . Amb una bateria de frases curtes i phrasal verbs , conta la vida diària d’un home. ¿És esta una condemna? (¿És la rutina una condemna, o un salvavides d’estabilitat emocional?) ¿És Robinson l’home comú, un home qualsevol, l’urbanita? ¿El meu vers favorit? El tercer, sens dubte. ‘Robinson’s Life Sentence’ Rise early from a double bed, take a shower, tie off the blind, another dawn like open-heart surgery, mosey downstairs, brew up, take time over the papers, the results, the notices, zip up, step out, bookworm and browse down the high street, pay for something by cheque or plastic, see a man unhitch a sidecar from his silver motorcycle, then leave it there like a baby’s shoe, meet a friend, make a new friend, take a drink, eat, talk shop, re-string the steel guitar, scratch out a new tune, try out someone’s car for size, buy oil or petrol by cheque or plastic, make that call, write that card, send out for supp...

Fa alguns anys tenia una companya de treball que era del Palmar . Parlava valencià d’una manera similar a la meua, però recorde que em cridaven molt l’atenció alguns detalls quan pronunciava determinades paraules. Doncs bé, l’any passat vaig dinar un arròs a banda en un restaurant d’eixa pedania de València i notí les mateixes peculiaritats en la parla de la cambrera que ens atenia. Enguany m’hi he fixat més. La cambrera ―que no era la mateixa de l’estiu anterior, crec— tenia una manera curiosa de pronunciar les ee tòniques que no només em sorprenia a mi, sinó també a altres companys filòlegs. Per exemple, en una frase com ¿Vol e u caf è del t e mps? les deia totes obertes, i a més amb una obertura diferent de la valenciana a què estic habituat, diferent de la catalana oriental i que quasi recordava les vegades que he parlat amb algun mallorquí. Deu ser una característica dialectal particular del Palmar, tal volta deguda a la seua insularitat. En qualsevol cas, ja tinc un motiu més p...

Preparació d’un micapà Un micapà és un tipus de cataplasma o empastre, un remei de la medicina popular hui en desús a causa de l’ús de fàrmacs. El micapà consistia en un drap calent al qual s’aplicava una pasta anomenada farina de llinós, que està feta a partir de llavors de lli . El procediment era el següent: se calfava esta farina amb aigua en una cassoleta i es remenava fins que es formava una pasta amb una certa consistència, semblant a unes farinetes. Després s’estenia esta pasta damunt d’un drap porós o una gasa i es plegava per a que la pasta quedara dins, com un sàndwitx. Una vegada fet això, amb el micapà estava llest i calent, calia aplicar-lo sobre el pit del malalt de refredat i deixar-li’l unes hores ―normalment per la nit, fins que el micapà perdera la calor―. L’efecte era la descongestió i la millora del pacient. Farina de llinós Vaig descobrir esta paraula quan ma iaia em digué la frase «Això pareix un micapà» , que és com dir que «això és un empastre», és a dir, una «...