¿Saps?

Inaugurem una nova secció, a vore si dura: La paraula de la setmana . Es tracta de paraules que, sense més orde que el meu capritx, aniré penjant a poc a poc amb una definició breu. Ho faig perquè, per l’amor de Déu, estes paraules no s’han de perdre. Vejam si les coneixeu. Hui tenim estralejar o  destralejar , que segons el Diccionari Català-Valencià-Balear , a més de barallar-se amb destrals, vol dir ‘parlar molt i exaltadament’; en molts dels casos, sinònim de discutir . ¡Mira que el llenguatge és expressiu i metafòric! I és que hi ha paraules que tallen com una destral. Hala, ¡no estralegeu molt amb la mare! Actualització de 2024: Tant estralejar com destralejar tenen entrada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La meua visita a Turquia va despertar certa curiositat pels assumptes socials, culturals i polítics polèmics que estan en la palestra hui dia en eixe país, i no només per pur entreteniment, sinó perquè eixos afers a vegades ens toquen indirectament; fins i tot els podem relacionar amb conflictes en el nostre país, cosa que ens permet fer reflexions més crítiques sobre estos o inclús –gràcies a l’oportunitat de fer-hi comparancions– més objectives. Per això hui volia recomanar-vos la lectura dels articles de Mustafa Akyol, un periodiste turc que publica en turc i en anglés articles sobre els problemes del seu país, i ho fa des d’un punt de vista crític, i sobretot, no oficial. La seua pàgina web és esta , i ací vos en deixe una mostra, amb la traducció d’un dels seus articles ( read the article in English ). Ja em direu. La doctrina turca de la intolerància preventiva Els proverbis son a vegades útils per a captar el sentit de la cultura d’una nació. En especial pots aprendre mo...

L’altre dia, com tants altres, anava en l’autobús cap a València. En el seient de davant hi havia dos dones que parlaven de les seues coses com sol ser habitual, per a amenitzar una miqueta el viatge. No estava parant-los atenció fins que de la boca d’una d’elles isqué la combinació de paraules tabú –o almenys polèmiques– hui dia entre valencians: la denominació País Valencià . Parí l’orella per si no ho havia sentit bé, però no, la seua interlocutora ho va tornar a dir: Sí, sí, allí mismo, pasas por la plaza País Valenciano... He de dir que em sorprengué prou. ¿I a on està eixa plaça del País Valencià, si es pot saber? Busques en la via michelin o no ix en cap lloc. Després he sabut que eixe era el nom que durant la transició tenia la que ara ara coneixem com a Plaça de l’Ajuntament, que en temps pretèrits es digué Plaza del Caudillo. Eixe nom, del Caudillo , sí que li l’havia sentit a ma iaia. Pareix que el nom País Valencià, ara bandejat i maleït, que rebia la plaça encara el tenen...

El paratge de la Murta és un cordó muntanyós al terme municipal d’Alzira, més o manco en forma de V, que tanca una vall ideal per al recolliment dels habitants l’edifici que es troba al mig: el monestir de Santa Maria de la Murta. Eixim de Silla en dos cotxes de bon matí en direcció a Alzira. Als afores d’esta ciutat, per l’avinguda Vicent Vidal, hi ha un moment en què tombem a la dreta pel Camí de la Murta, per a on avançarem entre camps de tarongers. Una vegada arribem al lloc, observem que recentment hi han construït un aparcament. Un guardabosc demana les dades d’un de nosaltres i el nombre de persones del nostre grup, supose que per a controlar quanta gent visita el lloc. Comencem l’excursió per la falda de l’ombriu (imaginem la V inversa, el seu pal dret) que s’alça a la nostra dreta. Per la seua situació, esta part de la serra és més humida. Seguim les marques blanques i verdes i comencem a ascendir per una senderola als màrgens de la qual hi ha molta vegetació. Un ...

Els carrers d’İzmir estan plens de gossos i gats. Són , per la meua experiència, molt mansos i afables. ¿Deu ser que allí els tracten amb més respecte? Per la seua tranquil·litat, pareix que estiguen aveats a la gent que, se m’ocorre, segurament els dona de menjar, puix no fa l’efecte que estiguen famèlics... Tot i això, se sent una mescla de llàstima i perplexitat en vore estos gossos que, en ramat, dormen a la vora d’una carretera. __________________________________________________________________ The streets of Izmir are crowded with cats and dogs. I found them docile and calm. Maybe in Turkey they treat them respectfully (unlike in my country). Judging by their tranquillity you would say that they get on well with people, and now I think of it, I would say that people feed them. They don't seem to be starving. However, when I saw this pack of dogs sleeping in the gutter of a road, I was puzzled and at the same time felt sorry for them. (Text actualitzat en juliol de 2024)

(llig-ho en valencià) Our route in Turkey was from Istanbul to Bandırma by ship and then to İzmir by train. Here we would spend 9 days. İzmir is a coastal city along the Egean Sea, it is one of the main harbours in Turkey. Currently more than 3 million people are living there and it seems that is one of the most westernised places in Turkey. Maybe that is the reason that they are applying to hold the Expo 2015. From the promenade seafront the view of the city leaves no one indifferent. You can see the seacoast in the other side of the gulf, where the hills are crowded with buildings which are apparently put without rhyme or reason. You cannot see a break or a patch free from construction. I was surprised by the fact that I had never heard about this city so far. The Mediterraenan-like and touristic atmosphere, with all the palm trees and the sea front apartments made one of my friends remind of Cullera , a Valencian city well-known by tourists from Madrid. Of course that is incompara...

(read it in English) La nostra ruta en arribar a Turquia fon des d’Istanbul a Bandırma en barco, i des d’ací en tren cap a  İzmir (en valencià, Esmirna) , a on havíem de passar nou dies. Esta és una ciutat costanera del Mar Egeu, i és un dels principals ports de Turquia. En l’actualitat té més de tres milions d’habitants, pareix que està molt occidentalitzada. Potser per això és candidata a ser la seu de l ’ Expo 2015. Des del passeig marítim, la visió de la ciutat no deixa indiferent: de la costa a l’altra banda del golf s’alcen tossals a les faldes dels quals s’acumulen edificis que a primer colp d ’ ull pareixen haver sigut construïts sense orde ni concert. No s’hi veu un pam de terra lliure. Me va sobtar trobar que ignorava l’existència d’una ciutat tan enorme, el fet de no haver-ne sentit parlar en ma vida. L’aspecte mediterrani i turístic del lloc, amb les palmeres i les finques a primera línia de mar, els pubs, restaurants i supermercats feien recordar a una de les meues co...