Vixca: el conflicte

Article publicat en Levante-EMV el 8 d’octubre de 2025

El cartell de la Generalitat amb motiu del 9 d’Octubre, amb el lema «Vixca, vixca, vixca», una aclucada d’ull als últims versos de l’Himne de l’Exposició, ha generat polèmica per una qüestió ortogràfica i ha provocat reaccions en les quals veem imprecisions, veritats a mitges i sobreactuacions. S’ha adduït que es tracta d’una falta d’ortografia, ja que vixca (amb x) s’hauria d’escriure visca (amb s), perquè, segons algun periòdic, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) no reconeixeria la variant amb x. Un altre mitjà assegura directament que el Consell hauria escrit el cartell segons les Normes del Puig (o de la RACV). Les reaccions de polítics i d’algun escriptor no es fan esperar: es mostren indignats en X (l’antic Twitter) afirmant que el fet d’escriure vixca equival, ni més ni manco, a «incomplir la llei» i «destruir» i «menysprear» el valencià. ¡Quasi res porta el diari!

Però la qüestió és més complexa i potser convindria una miqueta de rigor i calma. En primer lloc, pel que fa a la legitimitat de la paraula, cal matisar les afirmacions categòriques. Convé saber que l’Acadèmia, al llarg de la seua història, ha publicat diversos documents normatius a on trobem referències a esta paraula. En el primer d’estos documents, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV, 2006), s’inclou l’entrada vixca, amb remissió a visca, i això vol dir que considera esta última la forma principal o preferent, i vixca, secundària. Però accepta les dos. A més, la Gramàtica normativa valenciana (GNV, 2006) ―subratllem, normativa― també inclou vixca com a interjecció expressiva al costat de visca, sense adoptar aparentment, cap preferència, i reconeix la seua tradició escrita com a forma verbal (vixc, vixca, vixcut…). Igualment la inclou la Gramàtica valenciana bàsica (GVB, 2016). Per tant, contràriament al que s’ha afirmat, podem afirmar que les dos variants tenen reconeiximent normatiu, encara que amb diferent grau de preferència. Ara bé, també és cert que l’última de les obres de l’ens, el Diccionari normatiu valencià (DNV, 2016) només arreplega visca i no la forma que ha utilitzat el Consell, si bé indica que la paraula es pot pronunciar tant amb s com amb la palatal x. Algunes persones que s’han pronunciat de manera furibunda contra vixca únicament han tingut en compte eixa última obra, han ignorat les altres ―potser per interés o per desconeiximent― i han esgrimit el DNV com a argument únic i definitiu per a rebutjar vixca.

Si el lector encara dubta sobre la correcció de vixca, li diríem que si l’AVL reconegué la paraula en un diccionari ortogràfic i la inclou en les seues gramàtiques ―que, fins a on sabem, encara estan en vigor― no es pot afirmar que vixca siga una falta d’ortografia, si bé és evident que no és la variant preferida per l’Acadèmia ni, com sabem, per l’escola valenciana en general, la qual a sovint no ensenya als estudiants les formes que l’AVL considera més apropiades o recomanables (com ara orde o vacacions) ni encara menys les secundàries (per exemple, rellonge). I si el lector es pregunta pel tractament diferent que l’entitat normativa ha donat a vixca al llarg de les seues obres ―des de la inclusió com a forma secundària fins a l’absència―, potser caldrà buscar la resposta en l’evolució de la sensibilitat majoritària dins l’Acadèmia. És ben sabut que la discussió sobre la inclusió i l’exclusió de determinades paraules o variants en gramàtiques i diccionaris valencians ―la prescripció d’unes i la proscripció d’altres― respon a qüestions filològiques, però també a les divergents ideologies lingüístiques dels acadèmics, que, en els inicis de la institució, provenien de dos actors en conflicte: els fidels a la normativa de l’IEC i l’IIFV i els partidaris de la normativa de la RACV. Recordem aquelles paraules de Jordi Colomina en una presentació audiovisual del DNV: sobre la inclusió de certes paraules en el diccionari, afirmava que «ens ha costat molt de poder-les acceptar, i de vegades les hem acceptades amb marques: la marca de col·loquial per a que uns estigueren contents i altres també». Actualment, pareix que el sector majoritari simpatitza més per un dels costats en litigi, i això es deu haver reflectit ―i es reflectirà, si no canvia la manera d’elegir els acadèmics― en les gramàtiques i diccionaris.

 

En qualsevol cas, no hi ha dubte que la paraula vixca no és patrimoni exclusiu de les normes de la RACV, no només perquè, com hem vist, la paraula és reconeguda per la institució oficial, sinó perquè té una llarga tradició escrita, junt amb visca, abans que existira cap normativa: consulteu el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL) que conté ocurrències des de l’any 1464 fins al 2023. A més, el vocable apareix en la lletra de l’Himne Oficial de la Comunitat Valenciana, obra de Maximilià Thous Orts (vejau el DOGV, núm. 211, any 1984). No cal dir ―o potser sí― que l’ús de la paraula no suposa en absolut un insult o menyspreu a l’idioma.

Ara podem especular sobre les intencions del Consell amb l’ús de vixca. Podem limitar-nos a pensar que simplement reproduïxen la lletra de l’Himne i que, com ha assegurat el president, fan una aclucada d’ull a la nostra història ―si l’hagueren assessorat bé, podria haver-ne justificat l’ús remetent a la normativa de l’AVL, però ha optat per tractar la paraula com una antigalla―. Des d’eixa perspectiva, seria un cas semblant al dels cartells de benvinguda a Navarra, «Reyno de Navarra», a on s’usa la grafia arcaica «y» de manera intencionada per a evocar el passat medieval de l’antic regne. En qualsevol cas, en el context valencià actual, amb un conflicte lingüístic que encara polaritza els valencians, l’ús d’una variant ―digam-ho aixina― «mig oblidada» per l’Acadèmia en el DNV i segurament absent en l’ensenyança es pot interpretar com una estratègia més per a pressionar l’actual AVL. No seria la primera vegada que una actuació governamental contradiu, pressiona o esmena la plana ―amb intensitats diferents― a l’òrgan regulador: des de la irrupció d’un conseller en el ple dels acadèmics per a impedir l’aprovació d’un dictamen (2004), passant per la publicació d’uns Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat que convertien el model lingüístic de l’AVL en un patués (2016), fins a la recent retallada pressupostària i la proposta de canvi de nom de l’entitat.

Si hi ha una cosa clara és que el conflicte sobre què és el valencià i com s’ha de parlar, escriure i ensenyar continua viu. Els que voldríem que, per damunt de tot, la llengua estiga ben viva, suggerim al Consell que, a més de presentar lemes simbòlics per al dia de valencians, utilitze l’idioma durant tot l’any i impulse accions decidides per a que recupere parlants, àmbits d’ús i prestigi.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2025. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.