La paraula de la setmana: «mengui»

Mengui és la manera col·loquial en valencià de referir-se a un servidor, és a dir, a u mateix; és l’equivalent de el menda del castellà i s’utilitza exactament igual que en la llengua veïna, és a dir, amb un ús emfàtic i normalment jocós, com podeu vore en els exemples següents:

¡Ep! No ho trenques que això és de mengui!

¿T’estàs rient de mengui?

Ha començat a tronar i la mengui té pànic als llamps, així que he decidit acabar la jornada. (ací)

Mengui porta poc de temps pel fòrum. (ací)

Estic content d’haver descobert esta paraula, que he sentit en boca de la meua iaia. Pel que em diuen, és un vocable prou conegut per generacions anteriors a la meua i, a més, podria tindre un orige ben interessant: m’informen que ben probablement provinga del caló, de la llengua del gitanos, en la qual, pareix, mangui significa «jo». «Mengui», per tant ―pronunciat amb e oberta―, podria ser una deformació d’esta paraula (s’hi donaria, doncs, un fenomen similar al de la paraula «caqui» que, com sabeu, en valencià també pronunciem quequi).

A pesar de l’ús oral i escrit de la paraula, els diccionaris catalans no arrepleguen «mengui» (o menguis, com es pronuncia en Barcelona). En castellà, en canvi, pareix que sí s’han preocupat de reflectir paraules d’orige gitano, i si busqueu per internet trobareu estudis al respecte. De fet, el menda del castellà té el seu lloc en el diccionari de la RAE, que ens diu que es tracta del datiu del pronom personal de primera persona del caló. Tindria per tant, un orige comú amb el nostre mengui.

Certament, la influència del caló en l’argot valencià ―que pareix que no és menor― és un món a investigar. Penseu en paraules com «endinyar» (donar un colp) o «[tocar el] pirandó» (anar-se’n). Doncs això, que mengui ha aprés una paraula nova que pensa usar i reivindicar.

(Text actualitzat en octubre de 2024)