Sensacions de primavera

Ja és primavera. Els cops dels arbres de la Gran Via i del llit vell del Túria verdegen exuberants a la llum intensa del sol que ho acarona tot. Els arbusts i les bardisses dels jardins expel·lixen una flaire que fa goig al nas, les flors acolorixen escandalosament les ninetes dels ulls. Davall dels arbres, en la parada del bus o en qualsevol cantó, cobertes pel reflex del mosaic de llum i ombra de les fulles, hi han parelles conegudes o acabades de crear, adultes o adolescents, que s’abracen i es besen apassionadament davant dels ulls del món que somriu davall d’un cel blavíssim, només adornat amb alguns núvols esparsos, vaporosos i majestuosos com a gratacels que suren en l’aire en una miraculosa pau. A pesar de les al·lèrgies, les astènies primaverals o els trastorns de son, diríem que tot lo món està de bon humor: la gent crida però d’alegria, sonen els clàxons però no donen pena i fa un goig terrible estar pel carrer. Nos despullem de tantes capes de fredor i la pell se reconcilia amb l’aire lliure; nos tapen només quatre teles. Ells mostren braços fornits, encatifats de pelussa, i davall de les camisetes s’endevinen pits herculis. Elles ensenyen la redonesa d’uns braços que el sol ja comença a colrar, l’extasiant prominència dels escots generosos i fèrtils, la lluentor que surt de cabells i dels llavis. Es desperta la nostra humanitat. En l’altre riu, el del llit nou, els pardalets revolen enjogassats per a beure l’escorrim de la pluja de l’hivern. És temps de resurrecció, és temps de reproducció.

(Text actualitzat en setembre de 2025)