Reflexió lingüística i literatura.
Josep Lluís Navarro Peiró
Xafardejos del heavy metal
Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
Escrita per
Josep
-
Estem a principis dels 1980. En Los Angeles, una banda de rock marca tendències: sense ser punkis però amb actituds igualment rebels i transgressores, quatre jóvens toquen un heavy metal que s’allunta en música, en actitud i en estètica i del glamour que imperava llavors en el rock dur. Ha arribat el moment del thrash metal. A pesar dels daltabaixos de qualitat en els directes, i els dubtes sobre qui ha de ser el vocaliste de la banda, Metallica es convertix en un mite abans de traure cap disc oficial. Però en 1982, el grup decidix expulsar a Dave Mustaine, guitarriste i vocaliste, a causa de la seua addicció a les drogues i els seus brots violents. Mustaine no va pair mai aquella decisió, que li caigué com un poal d’aigua freda. Al mateix temps que Metallica ascendia els escalons de l’èxit, l’ambició i la inquietud artístiques de Mustaine el varen portar a la creació de la banda Megadeth (ja n'hem parlat) que amb el temps arribà a ser un gran referent de l’estil, en una de les anomenades 4 grans bandes de Thrash (Slayer, Anthrax, Metallica i Megadeth), i va passar a competir obertament en el mercat amb la seua antiga banda –sense conseguir mai l’èxit comercial de Metallica. Des de llavors les declaracions d’hostilitat en ambdós sentits han aparegut ací i allà en entrevistes i declaracions als mitjans de comunicació. Mustaine no es va reconciliar mai amb els seus amics de Metallica, amb els quals mantingué una relació freda i distant.
Tenint en compte este context, observem este vídeo, gravat pocs dies després de l’11-S. El bateria de Metallica, Lars Ulrich, es reunïx en un hotel amb el seu excompany Dave. Esta conversa és un moment històric de retrobament entre dos vells amics, i forma part d’una sessió més ampla de teràpia de grup i entrevistes que donaren lloc al documental de Metallica “Some kind of monster”. Dave, per primera vegada en vint anys, se sincera i trau els fantasmes del passat. Amb una actitud tranquil·la, però no exempta d’un to recriminatori, recorda a Lars que no ha oblidat lo que va passar en 1982, i que això ha marcat tota la seua vida des de llavors. Lars, al seu torn, sentimentalment ja molt distanciat i mesurant les paraules, explica a Dave els motius de la seua expulsió.
Esta paraula me la recorda un amic de Torrent, en una acampada, mentres m’oferix un glop de mistela per beure al gallet. Una marraixa és una «botella ampla, de coll curt, habitualment revestida de vimen o d’espart, per a protegir-la dels colps». És, per tant, un sinònim de garrafa . Esta última paraula, per cert, pareix d’ús més habitual, no sé si pel fet que coincidix amb el castellà... En qualsevol cas, voldria recordar que també podem dir així a les altrament anomenades «garrafes». El Diccionari Català-Valencià-Balear definix la marraixa com un recipient de vidre; però la llengua evoluciona amb el temps i s’adapta als nous objectes, i per això hui dia no anomenem marraixes únicament les botelles de vidre revestides d’espart, sinó també les botelles de plàstic grans que es venen en els supermercats, que era com la del cas que vos conte. Esta paraula, com tantes altres valencianes, ve de l’àrab maraxxa , i també té l’accepció de «cànter», el típic de terrissa. La boni...
En este país, quan es planteja un dubte lingüístic sobre el valencià, tot el món, conega o no l ’ idioma, diu la seua amb paraules vehements i una seguretat absoluta en ell mateix, com qui posseïx la veritat absoluta. A més, la gent sol simplificar de manera que resposta consistix en dos úniques opcions possibles, oposades l’una a l’altra. Ja sabeu de què parle: ¿Hem de dir este o aquest , juí o judici , pebrera o pimentó , artista o artiste , graó o escaló , us o vos , dos o dues , eixir o sortir , homes o hòmens , faena o feina ? Davant de solucions excloents, no és estrany que el que comença sent un dubte innocent suscite discussions acarnissades i porte a sovint a conclusions desgavellades i massa categòriques. Això genera desconfiança en els parlants insegurs, que poden acabar abandonant el valencià en certs àmbits i adoptant el castellà, que no els dona problemes. La polarització en les opinions sobre la llengua és tan gran que a vegad...
El significat de la paraula comboi és ben conegut: un conjunt de vehicles de transport que tenen una mateixa destinació i fan la ruta junts. També és un sinònim de tren . A més, també es pot aplicar a persones que es mouen en grup fent renou i bullici. Deu ser que en valencià ens prenem este renou de manera molt positiva, i per això diem l’expressió popular «fer comboi» , sinònim d’abellir, vindre de gust, fer il·lusió o goig alguna cosa. S’utilitza sovint, com és lògic, en contexts en què allò que abellix fer és amb més gent, amb un comboi. Exemples: «Em fa molt de comboi eixir per Nadal, vore les llumenetes i sentir nadales» «Fa molt de comboi anar tots els amics de farra amb la mateixa camiseta» Un verb derivat d’esta paraula és comboiar (o acomboiar ), que significa, entre altres coses, ajuntar-se o unir-se a una o més persones, amb una finalitat generalment lúdica. És molt normal sentir este verb amb el seu ús pronominal ( comboiar-se ) quan una colla d...
Comentaris