Saps?

A vegades ma iaia em sorprén cantant-me velles cançons populars com esta, basada en l’Himne de la República. També és conegut com a Himne de Riego , perquè l’autor, el compositor valencià Josep Melcior Gomis i Colomer , li’l va dedicar al general i polític asturià Rafael de Riego . Com l’actual himne espanyol, no tenia lletra, però el poble s’afanyà a posar-li’n, recorrent a l’humor sobre la misèria que molts patien en aquella època. Ací vos deixe la lletra que he sentit: «Si vols sopar no te’n vages, sardines pudentes tenim, escarabats en vinagre i un tros de burro fregit. Un calavera seca, un bros de burro fregit, si vols sopar no te’n vages, ¡sardines pudentes tenim!» L ’escriptor  Toni Cucarella ha arreplegat un parell de versions més ( 1 i 2 ), i segur que n ’ hi han méss. Ací n ’ he trobat una feta en Barcelona que està prou completa. Ara bé, és una miqueta més dura i antimonàrquica que les valencianes, com voreu... ¿La Reina vol corona? ¡Que vingui a Barcelona! Corona li do...

Encara que ho he pensat més d’una vegada, no vos he parlat mai del conductor del 63. De l’autobús, s’entén. Crec que ha arribat l’hora, ja que pràcticament cada matí pose la meua vida en mans d’est home. Jo la pose en les seues mans i ell la posa en perill. Enfila una recta, i accelera, accelera... ve una revolta i fa girar el volant amb una sola mà, mentres amb l’altra pega un glop d’aigua (o això vullc creure) d’una botella de tapó basculant que em fa evocar els anys de càmping. Tot al seu voltant són trastos: papers de diari, draps bruts, una motxilla... A les parades no frena mai del tot, i la gent que tracta de baixar del vehicle sol emportar-se un bon esglai. Ah, i al cotxe que es pose pel mig, nyas, toc de claxon. He de confessar que, a pesar del que vos conte, m’agrada viatjar amb ell. Supose que és per la curiositat de saber què dimonis li passa a eixe home. Bé, i perquè com sovint faig tard, amb ell m’assegure arribar més o manco a hora. El cas és que tampoc és tan especial: ...

Ho sent si ferisc sensibilitats o vos pareix de mal gust parlar-ne, però afortunadament en valencià hi ha paraules per a tots els conceptes, gusts i registres, i mai és sobrer recordar-los. Com el tema d’esta setmana és una miqueta escatològic i lleig (ho intente arreglar amb la foto ), anirem a pressa, matarem dos pardals d’un tir i comentarem dos mots que designen el mateix concepte. Vejam, endevinalla: si forigó és un forat natural o bé una habitació menuda i fosca com un cau, ¿podeu deduir el significat de forigol  com a paraula aplicada al cos humà? ¡Bingo! I no només tenim esta paraula per referir-nos a l’ anus , sinó altres no menys interessants –i fins i tot inquietants– com ara furó . El significat prototípic del mot és el de  mamífer allargat que es clava als nius dels conills; però en sentit figurat també vol dir persona que es fica en les coses dels altres, que tot ho esbrina, que tot ho vol saber. El fenomen és curiós, puix en certa manera, ¿no hem pres la cosa ...

¿Diumenge? Doncs mira, en acabant de dinar quedàrem tota la colla per a prendre café, que ja feia temps que no coincidíem tots en la ciutat. Volíem passejar pel barri de Gràcia i entrar en algun bar i, amb l’excusa del café, xarrar una estona. Però llavors diguérem, «Xe, amb el dia de sol que fa, ¿no val més la pena aprofitar-lo i estar fora, en el carrer?»  Llavors vérem un parc nou , molt modern, que han fet en Lesseps, just al costat de la parada de metro, encatifat d’herba i adornat amb una espècie d’estàtues de pedra redones escampades ací i allà, que no pareix que tinguen cap utilitat pràctica més que decorativa, però que li donen un toc modern. Total, que anem al supermercat paquistanés que hi ha al costat, que obri també els dies festius, i comprem pipes, galletes, batuts de xocolate... Ix més barat que la cafeteria, ¡i damunt berenem!  Ens assentàrem en l’herba, fent rogle. No és massa gran, el parc, però s’hi està tan bé... Feia falta una cosa així, al costat de...

L’altre dia diguí a una persona esta paraula i no l’entengué, cosa que em sorprengué i que ara m’ha dut a afegir-la a la llista de paraules de la setmana. Ja sabeu, són mots que, al meu parer, s’utilitzen cada vegada menys, o que fins i tot estan perdent-se. Doncs bé, una persona guaixada és una persona corpulenta, fortota, amb una bona corpenta. No necessàriament es tracta d’una persona obesa, tot i que es pot utilitzar el terme guaixat  com a eufemisme de gros , sovint amb el seu diminutiu guaixadet . Guaixat, al seu torn, ve del mot «guaix», que és el «conjunt de brins que naixen d’una mateixa tija, en els cereals i llegums». Esta paraula ve del germànic wahsian , que vol dir « créixer ». De fet, es coneix el guaixat de l’arròs com el procés de creixement dels seus guaixos, dels brins de la planta. Per tant, un xic guaixadet és un xic ben crescudet, vaja, ¡ben alimentat! (Text actualitzat en maig de 2024)

Encara que les Falles ja han passat, volia compartir amb vosaltres les poques imatges que fiu quan visití la Falla Arrancapins , ubicada entre els carrers de Calixt III, Joan Llorenç i Àngel Guimerà del Cap i Casal. M’interessí per esta falla després de llegir, en el blog del cantautor Pau Alabajos, que Arrancapins conservava l’esperit més crític i satíric de les falles. Després de vore-la, done fe que és cert. I ho conseguixen amb quatre cartons, com aquell que diu. Enguany, justament, este casal feia cent anys d’història. El lema del monument, expressat en lletres enormes, era « Ací no passa res », en al·lusió a la falta d’esperit crític dels valencians, l’anomenat meninfotisme , davant de situacions de lamentable actualitat. La crítica anava principalment dirigida a la Generalitat per la seua gestió de la Conselleria d’Educació i de la crisi econòmica. El monument també feia referència a velles reivindicacions de la ciutat de València, com ara un carril bici en condicions. Jutge...