«La Corte de Carlos IV», de Benito Pérez Galdós

Després de llegir Trafalgar, no em decidia per quin dels Episodios nacionales llegir a continuació, de manera que al final he anat en orde i he llegit el següent de la sèrie: La Corte de Carlos IV. En les sinopsis dels episodis de Galdós se sol ressaltar el valor de la novel·la com a testimoni d’uns determinats acontenyiments històrics: en este cas, la traïció del príncep Ferran (futur rei Ferran VII) contra son pare, el rei Carles IV, i com esta fon descoberta i desmantellada en els moments previs a la invasió napoleònica que alguns ja veien vindre. Efectivament, de tot això dona fe el personatge de Gabriel Araceli, quan relata lo que sent i lo que veu en palau i en les tertúlies de la casa a on fa de criat.

Però la novel·la també té una altra lectura potser moral: la història d’un jove humil i honrat, però ambiciós i ensomiador, que es pensa que gràcies al favor d’una dona influent, la comtessa Amaranta, arribaria a ser un home de poder, i, en adonar-se que per a medrar socialment cal espiar, mentir i enganyar, renuncia a eixe camí i torna al solc. En efecte, Gabrielillo, narrador i protagoniste, que s’havia oblidat de la seua volguda Inés en caure en les xàrcies de la seductora comtessa, torna al final als braços de la jove modista, decidit a guanyar-se la vida com qualsevol home de bé. En eixe sentit, l’episodi servix per a mostrar el creiximent del protagoniste.

A banda, supose que a un crític que analitzara l’obra en clau feminista no li passarien desapercebuts els rols femenins de la història: la costurera Inés, de moral impol·luta, contrasta amb les maquiavèl·liques comtessa Amaranta i la duquessa Lesbia, disposades a tot per a perjudicar els enemics polítics; també Lesbia és una dona fatal que s’aprofita de l’actor Isidoro fent-lo creure que el vol; o l’ama de Gabriel, Pepita González, que completa el triangle amorós i, gelosa i despitada, ordix una manera ben cruel que aquell s’assabente que Lesbia l’enganya: fent-lo llegir una lletra delatora mentres actua dalt d’un escenari.

En conclusió, La Corte de Carlos IV és una obra que potser no abunda en les grans i estrepitoses accions d’altres episodis, però sí en diàlegs aguts que retraten les passions humanes i en una veu narradora de llenguatge atractiu i amé que dota la novel·la d’una indubtable literarietat.

Si voleu acostar-vos als Episodios nacionales i no sabeu per a on començar, vos recomane que visiteu el Rincón Galdosiano del blog Marea literaria, a on trobareu ressenyes, escrites i en vídeo, dels episodis de Galdós.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

«Si això és un home», de Primo Levi

En l’assignatura «Literatura i cultura contemporània II» del màster treballàrem la literatura concentracionària, és a dir, la que sorgix de les experiències viscudes en camps de concentració. Les lectures que férem foren les de dos autors catalans: Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra, que parla del camp de concentració d’Argelers, i K. L. Reich d’Amat Piniella, l’acció de la qual ocorre en un camp nazi. Del relat de Bartra recorde un estil introspectiu, de regust poètic, que es centrava més en la manera com aquella vivència desgraciada afectava un grup d’amics; del text de Piniella, diria que era una novel·la més prototípica i més extensa, que explicava de manera explícita les atrocitats perpetrades pels nazis, amb un narrador omniscient que penetrava en els personatges (entre els quals hi havia l’alter ego de l’autor) i els jutjava. D’esta i altres obres concentracionàries parla un article de Vicent Simbor: «Les novel·les dels camps de concentració» (revista Caplletra, núm. 36, 2004, pàg. 217-246).

Això era l’any 2008. Setze anys després de cursar l’assignatura, he llegit una de les novel·les que esmentava Simbor en el seu article, i que és de les més conegudes de la literatura concentracionària europea: Si això és un home, de Primo Levi. Igual que en altres del gènere, el supervivent parla de la crueltat, el patiment i la deshumanització a què eren sotmesos els presoners en els camps de concentració i extermini nazis. En este cas, se tracta d’un relat autobiogràfic, i, per tant, subjectiu i narrat en primera persona.

Ha sigut una lectura fluida. Apunte només dos qüestions que m’han cridat l’atenció: una que Levi no recordara els fets amb un ressentiment explícit cap als guàrdies i oficials nazis; l’altra, eixa divisió entre el món de dins del Lager i el de fora; el fet que, per exemple, dins del camp no existira la moral tal com s’entén fora, de manera que els robatoris no eren una cosa reprobable, ja que l’audàcia era necessària per a sobreviure. En efecte, segons Levi, el que es limitava a complir les regles del camp acabava mort en poques setmanes.

Purga, de Sofi Oksanen

Purga, de Sofi Oksanen, és u d’eixos llibres que abat l’ànim, una història en la qual tots els personatges són uns desgraciats, a on quasi ningú pareix bona persona; un relat que combina la violència i la repressió polítiques amb la violència sexual: els hòmens són repressors, violadors i proxenetes (els russos) o bé uns llastimosos clandestins (l’estonià anticomuniste); les dones, còmplices i envejoses, però també víctimes. 

No és estrany que l’aparent debilitat i impotència dels personatges femenins prompte o tard desaparega i es transforme en una inesperada violència per a combatre l’abusador i sobreviure: eixos actes de justícia poètica constituïxen els pocs moments en què el lector sospira de satisfacció. 

El desassossec que em genera esta novel·la no és massa del meu gust (no sé per què, me recorda un llibre de Rafael Chirbes que no acabí de llegir); però narrativament he de dir que la lectura es fa dinàmica per l’estructura dels capítols, que alternen entre dos èpoques diferents del segle XX, fet que ajuda a mantindre l’interés. També és notable la capacitat de l’autora per a recrear l’ambient quotidià i alhora tens d’una casa, a força de detalls sobre textures, olors, gests i mirades.

«Eclèctica Huyturana», de Lucas Grao

He llegit l’arreplega de contes Eclèctica Huyturana, de Lucas Grao i Silvestre (ed. L’Oronella, 2019) mogut per la curiositat d’explorar narracions ambientades en un poble que conec: la vila d’Altura. L’obra alterna relats que ocorren en moments històrics diferents: milers d’anys abans de Crist, durant l’Edat Mitjana, en el present i en un hipotètic futur, en els quals esta localitat a la vora de la Calderona està, d’una manera o d’una altra, sempre present. 

Les històries que tenen lloc en l’època medieval destaquen per una aparent fidelitat al context social, religiós i històric del Regne de València. L’autor nos transporta a un món en el qual els personatges viuen sa vida segons les creences i les tensions d’aquell temps. En «Els porcs de Huyturam», per exemple, trobem la divertida història d’un musulmà de Balansiya que no vol morir-se sense tastar de nou el porc, i per a conseguir menjar-ne viatja fins a Altura, a on la convivència entre credos permet una certa tolerància per este tipus de costums gastronòmics. Un altre relat, titulat «Huit sarraïns», narra les peripècies d’uns guerrers musulmans que intenten perpetrar un magnicidi contra el rei cristià Jaume d’Aragó, a qui paren una emboscada en la frontera amb terres aragoneses. I un altre conte, «El Compromís d’Altura», explica la vida d’un lleal servidor de Bonifaci Ferrer (prior de la Cartoixa d’Altura i germà del dominic Vicent Ferrer) al qual li ha arribat l’hora de ser lliure.

En els relats contemporanis, l’autor narra els punts d’inflexió en la vida de persones de mitjana edat que inicien relacions sentimentals o simplement sexuals (de tota orientació, per cert) en la vila d’Altura; també alturans d’orige que tornen al poble a refer les seues vides, com ara «El guitarriste de l’infern». Per cert, en estos contes Lucas Grao també fa palés el seu interés per l’ecologisme i la seua militància en este moviment, el qual tracta, a vegades, de manera crítica; un exemple d’això és el relat «Decreiximent feroç». 

Finalment, els relats de ciència-ficció, que comprenen històries que tenen lloc tant en un passat remot com en un futur llunyà, nos porten a una Altura visitada per extraterrestres que investigaran la raça humana convivint amb els espècimens alturans, dels quals s’enamoraran («La Terra dels Huy»). En alguns contes, la imaginació de Grao presenta esta localitat de l’Alt Palància com un bressol de científics que realitzen descobriments transcendents, com ara un mineral que convertix la vila en una terra rica en recursos naturals i en un referent tecnològic mundial, o unes estranyes finestres que permeten teletransportar-se, a l’estil Stargate.

En conjunt, l’obra m’ha paregut curiosa, efectivament eclèctica i còmoda de llegir: l’autor hi demostra enginy literari i imaginació en l’elaboració d’una obra en què Altura és, a voltes, el personatge. He de dir que els relats ambientats en l’Edat Mitjana són els que més m’han agradat; en canvi, els de l’època actual i els de ciència-ficció no m’han convençut tant. Supose que és qüestió de gusts.

Finalment, un aspecte que no lleva mèrit literari a l’obra però la deslluïx una miqueta és el fet que conté nombroses errates, de manera que a vegades u té la impressió d’estar llegint un manuscrit sense revisar i no un text que ha passat per un procés editorial, el qual hauria de resoldre els errors de picatge i les possibles mancances lingüístiques de l’original (segons vaig sentir en una entrevista, l’autor s’ha ensenyat a parlar i a escriure en valencià en l’edat adulta; un fet lloable que, no obstant, a voltes se nota una miqueta en el text). Potser això és conseqüència de l’amateurisme editorial que, segons Àngel Calpe, se dona en obres publicades segons la normativa lingüística de la RACV.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

«El diablo vino a mí», de Monty Peiró

Coberta de El diablo vino a mí: género, drogas y rock and roll, de Monty Peiró.

Si eres un aficionat al rock dur o al heavy metal i has sigut jove entre els anys noranta i la dècada del 2000, potser alguna vegada t’has fet alguna d’estes preguntes:

¿Recordes cançons mítiques del rock tocades o cantades per dones? ¿Has percebut tufs masclistes en els versos d’algun tema d’este estil musical? Segur que coneixes desenes de cançons que parlen sobre dones sexys que fan que els hòmens perguen la raó; en canvi, ¿coneixes veus femenines que, en les lletres i en l’escenari, es mostren sensuals però no com un objecte sinó com un subjecte sexual amb voluntat pròpia? Potser en algun concert has sentit crítiques a la vestimenta o al físic de la dona que hi ha damunt de l’escenari («Mostra massa carn… Damunt està grosseta…»); en canvi, ¿has notat que el físic i la indumentària dels seus companyons hòmens reben alguna reprovació o juí moral? ¿T’has sorprés alguna vegada en vore una guitarra, un baix o unes baquetes en mans d’una xica que, damunt, tocava l’instrument amb virtuositat?

El llibre de Monty Peiró El diablo vino a mí: género, drogas y rock and roll (ed. Saigón, 2022) posa damunt de la taula estes i altres preguntes, i oferix respostes des de dos perspectives que s’entrellacen i es complementen: la de la música i vocalista que coneix l’escena i la indústria del rock, i la de la investigadora que interpreta les vivències de desenes de rockeres a través de la mirada de les ciències socials (en concret, de l’antropologia). La combinació de les experiències o anecdotaris amb la voluntat reflexiva i el rigor acadèmic conseguix crear un text llegidor, sincer i inclús divertit.

En essència, de manera reiterada i amb profusió d’exemples de bandes, artistes i cançons, capítol rere capítol, Peiró posa negre sobre blanc que el rock dur (i, en general, la música nomenada popular) és un món predominantment masculí, en el qual les dones que es volen dedicar a compondre i tocar es troben que se’ls assigna un espai concret i delimitat, i s’enfronten amb moltes dificultats per a accedir a tots els rols musicals que els hòmens desenrotllen amb normalitat. I si conseguixen obrir-se pas en la música, són avaluades de manera contínua i severa per hòmens que posen en dubte la seua genuïnitat rockera i la seua habilitat musical i que, a sovint, els donen tot tipus de consells paternalistes que elles ni han demanat ni necessiten. Contra això han de bregar i fer un esforç extra, no exigit als companyons hòmens, a fi d’aconseguir la validació masculina en el rock: la del públic, el productor, els tècnics de so, etcètera, els quals, a més, assumixen que estes rockeres han de ser, també, físicament atractives. 

En definitiva, Monty Peiró posa davant de l’espill a tots aquells que, si abans no eren del tot conscients de les dinàmiques masclistes del món del rock, potser ara sentiran una miqueta de vergonya en constatar tan clarament que eixe espai musical de teòrica llibertat i diversió encara és, en eixe aspecte, un món retrògrad i cutre. L’autora, en conclusió, fa una reivindicació justa: deixeu que les dones rockegen igual que els hòmens.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

Als fills de «la línia»

(imatge generada amb IA)

Article publicat en trellat.org el 24 de maig de 2020

Afortunadament, molts dels estudiants de la línia en valencià que varen nàixer en la dècada dels huitanta són hui dia adults amb una vida professional plena. I és reconfortant comprovar que alguns continuen compromesos amb l’ús del valencià, també en l’àmbit laboral. Xavi, per exemple, té una tenda de bicicletes i a sovint penja en Facebook i Instagram vídeos en valencià amb tota classe de consells pràctics per a ciclistes. O Carla, que dirigix un centre de ioga i també usa el nostre idioma en bona part dels cartells i les campanyes per a publicitar les seues classes.

Els dos, que treballen en la ciutat de València, saben perfectament que bona part de la clientela no parla valencià, però això no els cohibix; saben que trobaran la complicitat i la simpatia de molts clients: els que no el parlen agrairan ensenyar-se algunes paraules i s’adonaran que potser és útil deprendre’l, i els que el parlen només amb la família i els amics potser guanyaran confiança per a animar-se a usar-lo fora d’eixos àmbits. Xavi i Carla són dos exemples de persones que promouen la normalització del valencià, una paraula que no significa més que açò: fer que el valencià siga una llengua de comunicació normal.

Durant estos dies de confinament hem pogut consultar les publicacions de les seues empreses en les xàrcies socials. Després de la relaxació de les restriccions de mobilitat, Xavi escrivia un text en el qual començava saludant «a tothom», s’alegrava que per fi «aquest matí» havia pogut eixir amb la bici i, tot seguit, passava a enumerar consells útils per als ciclistes que volgueren eixir a rodar dins del terme municipal. Per la seua banda, Carla publicava un vídeo per a explicar el funcionament de les noves classes de ioga a distància: després del bon dia, anunciava amb un «a veure» les novetats, convidava els clients a seguir les classes amb un «us anime…» i es despedia amb el lema «Medita i relaxa’t per sentir-se millor».

Al llegir i escoltar els seus missatges, pensava que és impossible que de la boca de Xavi isquen algunes de les paraules que ha escrit: oralment, hauria saludat «a tots» o «a tot lo món» i contaria què ha fet «este matí». Igualment, Carla, que sempre es preocupa per parlar correctament, si en lloc de comunicar-se per vídeo amb els clients poguera parlar-los cara a cara, introduiria el seu discurs amb un «a vore», els hauria dit que «vos anime» a provar les classes i defendria que la relaxació servix «per a sentir-se millor».

La distància evident entre el parlar natural dels dos i la manera en què s’expressen per escrit i en un discurs preparat té una explicació senzilla: en l’escola i l’institut els ensenyaren que «este» i «vore» són paraules col·loquials que es poden dir però no escriure, que davant d’una forma verbal havien d’escriure «us» (i no «vos»), i que davant d’un verb en infinitiu més val escriure «per» (i no «per a») per a curar-se en salut i no cometre un error. 

Efectivament, en els anys d’estudiant de Xavi i Carla les autoritats lingüístiques escamparen eixes normes. Ells són fills d’una manera d’ensenyar valencià que, a pesar de les seues virtuts i èxits (conseguits a voltes en contexts difícils), no era perfecta. I és que, amb tota la bona fe del món, aquella ensenyança també l’errava. L’errava quan bandejava paraules i construccions valencianes tradicionals i les substituïa per paraules foranes o mortes fa segles en valencià; s’enganyava quan considerava sospitoses paraules només per semblar-se als seus equivalents castellans, per diferir de la modalitat catalana o, simplement, per no ser habituals en la llengua escrita.

Una de les premisses d’aquella docència era que el valencià no es diferenciara massa del referent català. Ja coneixem els conflictes que això ha suposat… Ací comentarem, simplement, que és un mal símptoma que eixe «valencià d’escola» sone tan estrany quan s’intenta aplicar a la vida quotidiana, especialment a les orelles de parlants d’edat i persones que han mamat el valencià des del bressol.  

Per sort, a principis d’este segle les coses es relaxaren una miqueta i hui sabem que la normativa valenciana actual permet que Xavi i Carla diguen i escriguen «este», «vore», «vos animem» i moltes altres paraules i construccions genuïnes i històriques, tant en el col·loqui més informal com en situacions formals. En definitiva, hui la norma, sobre ser imperfecta, permet als parlants expressar-se en un valencià més natural i conciliar la llengua real amb la llengua normativa.

He dit que per sort hui coneixem eixes normes, però hem de ser sincers: realment no tots les coneixen. Xavi i Carla, com hem vist, escriuen com els varen ensenyar i ja tenen prou faena en els seus negocis per a haver d’investigar sobre unes novetats gramaticals i lèxiques que, tristament, quasi ningú s’ha preocupat per divulgar. Ad ells només podem demanar-los que intenten confiar en el seu valencià; que abans d’escriure, pensen com dirien això o allò espontàniament, com ho dirien sos pares, com ho hagueren dit els seus majors… i que si dubten si és correcte, consulten el diccionari o la gramàtica. 

A qui sí podem exigir que conega la normativa és a Olívia. Sí, Olívia, aquella companya d’institut de Xavier i Carla, la que estudià Filologia i ara és professora de valencià. Hem de confiar en ella, perquè en les seues mans està ensenyar als fills de Xavi i Carla a parlar i escriure en bon valencià; és ella qui continuarà amb la bona tasca del professorat, però també qui té la responsabilitat de corregir les males pràctiques del passat i reciclar els seus coneiximents lingüístics.

A tu, Olívia, i a tot el professorat de llengua, vos hem de dir que confiem en vosaltres, però també vos demanem que vos informeu de les novetats normatives que acosten la normativa a la llengua del carrer, que les respecteu i les ensenyeu. Sobretot, per favor, contagieu l’amor pel valencià i conseguireu que els fills dels compromesos Xavi i Carla, però també tots els altres fills de la línia, usen el valencià en el futur.

Escrit el 12 de maig de 2020

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2020-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

Pregària a Prosèrpina

En l’última novel·la d’Albert Sánchez Piñol, l’autor ambienta l’acció en un marc històric real, el Primer Triumvirat de l’antiga Roma, però la narració és de caràcter fantàstic: la humanitat s’enfronta a unes abominables criatures subterrànies que amenacen d’exterminar-la de la faç de la Terra.

L’obra està amerada del sentit de l’humor i del gust per la narració vívida de batalles que també trobem en anteriors novel·les de l’autor, com ara Victus i Vae Victus; i també conté elements fantàstics que recorden La pell freda, la novel·la que catapultà a Sánchez Piñol a la fama.

El protagoniste i alhora narrador de la història és el fill de Ciceró, un personatge que es mira la vida amb la sorna idiosincràtica del seu barri romà, la Suburra, però també des del privilegi que suposa ser un patrici. Ell està fet d’una pasta diferent de la de Ciceró pare, eixe polític de grandiloqüència autocomplaent.

L’acció comença quan Ciceró pare envia el fill al nord d’Àfrica a acomplir una missió que al principi pareix ridícula, la de buscar en el desert una béstia que ningú sap si realment existix. Contra tot pronòstic, el problema era més gros i real del que s’esperava, de manera que l’empresa del jove romà resulta tindre una importància cabdal per a la supervivència del gènere humà.

Ciceró fill és un antiheroi entranyable, un covard declarat. L’aventura li para gran i ell ho sap, però no té altre remei que plantar cara a l’enemic. Ho farà amb l’ajuda d’un seguici d’esclaus, entre els quals destaca l’erudit Servus, i d’alguns rodamons oportunistes que es troba pel camí. A mesura que la història avança, el personatge de Ciceró fill creix i es carrega de l’espenta i l’enteresa necessàries; especialment després d’un període traumàtic de captivitat a mans dels terribles tectònics.

Estes abominables bésties són el principal aspecte fantàstic de la novel·la; però també entren en joc els «aspa», una casta d’individus amb qualitats sobrehumanes que en els episodis convulsos de la societat romana actuen de forces de xoc al costat d’un bàndol o de l’altre.

Entre estos aspa destaca el personatge de Sitir Tra, la qual, junt amb l’esclau Servus, exercirà de protectora de Ciceró fill i de tota la colla durant l’aventura. Ella és una criatura atractiva, femenina i misteriosa que, en certs aspectes, recorda el personatge d’Aneris, la bella granotota en la més cèlebre de les novel·les de Piñol.

Quan Ciceró fill conseguix alliberar-se del segrest subterrani, l’avanç dels tectònics cap a Roma ja suposa una amenaça greu, però els polítics romans encara no en són prou conscients; a més, la societat romana està dividida a l’hora de plantar-los cara, immersa en una revolució contra l’esclavisme liderada per l’antic esclau Servus. ¿Serà capaç Ciceró fill de posar d’acord esclaus i esclavistes, polítics i revoltats, per a que facen un front comú contra els tectons?

(imatge generada amb IA)

Certament, l’estil desenfadat del text i el caràcter fantàstic de la novel·la no són incompatibles amb la reflexió sobre temes seriosos. De fet, atenció a la tesi amb què arranca el llibre: 

«Els homes estem disposats a canviar l’univers abans que afrontar el deure, molt més humil i necessari, de canviar-nos a nosaltres mateixos».

Potser Piñol vol dir-nos que l’arrogància i la falta d’humilitat són qualitats inherents als humans, que els impedixen progressar i adaptar-se als canvis, i, en conseqüència, sobreviure. La veritat és que no resulta difícil al lector establir analogies entre els conflictes d’esta novel·la fantàstica amb la manera en què, en el món real actual, els estats i els dirigents han afrontat les injustícies humanes i calamitats com la darrera pandèmia.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

Mudes lingüístiques

Article publicat en València Diari el 16 de setembre de 2023

La concepció de valencianoparlants i castellanoparlants com a ètnies diferenciades —inclús enemistades— que intuïsc en el discurs d’alguns militants lingüístics de X (abans, Twitter) topa de cara amb la realitat lingüística de no poques famílies i individus del País Valencià. Ocorre que molta gent té vincles afectius amb les dos llengües i es comunica en l’una o l’altra segons el context i l’interlocutor. Estos fenòmens de canvi de codi s’anomenen «mudes lingüístiques», seguint el concepte usat per J. Pujolar, I. González i R. Martínez (revista Llengua i ús, núm. 48, 2010). La casuística de mudes en la vida d’una persona és complexa i variada, i segons la situació concreta i el moment vital del parlant, l’ús lingüístic s’escora cap a un idioma o l’altre. Així, els parlants canvien de codi segons l’entorn —la família, els amics, l’escola, la universitat i el treball— i encara dins de cada un d’estos entorns, alternen codis segons la persona a qui s’adrecen.

En la nostra Sociolingüística és habitual parlar d’una situació anomenada diglòssia, que consistix a usar el valencià de manera fonamentalment oral, en situacions informals amb amics i familiars, i canviar al castellà en situacions formals o per a adreçar-se a desconeguts. Certament, eixe és un fenomen comú i preocupant per a la normalització i la mateixa supervivència del valencià, que es veu privat d’àmbits d’ús vitals; però no oblidem que també hi han mudes en una altra direcció: castellanoparlants que fan seua la llengua valenciana, l’usen en la vida professional i fins i tot en promouen l’ús públic. Ara pense en Toni Sánchez, cantant del grup Zoo Posse i natural d’Oriola, que en una entrevista explicava que té el castellà com a llengua familiar; o Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, que parlava en castellà amb son pare navarrés i hui es comunica en eixa llengua amb la dona i els fills; o Joan Manuel Serrat, que afirma que en sa casa, en la seua infància, es parlava tant el català com el castellà. ¿És que algú dubta de la contribució enorme d’estos artistes a la difusió i la normalització de la nostra llengua en el món de la música?

Toni Sánchez, cantant de Zoo (foto de Gina Boix, Wikimedia Commons)

Segur que coneixeu altres exemples de bilingüisme individual, persones que, partint del castellà familiar, tenen en molta estima el valencià i l’usen dia a dia en la faena i en les relacions socials. Me’n venen al cap uns quants: una professora de Viver que fa classes d’Història en el cap i casal, un camioner de Sogorb que s’ensenyà el valencià repartint per la Ribera, un periodiste d’Énguera que escriu en valencià els seus articles; a més, evidentment, d’aquells que partien del bilingüisme des de casa, com ara dos germanes de Massanassa que parlen valencià entre elles i amb sa mare, però amb son pare en el castellà de Requena heretat. Tot açò és ben habitual en un antic regne amb dos predominis lingüístics històrics des de la seua fundació (assentats definitivament en el segle XVII amb la repoblació del buit demogràfic deixat pels moriscs), un territori a on les grans ciutats, receptores d’immigració castellanoparlant, pertanyen a la zona valencianoparlant. Doncs bé, tal volta el concepte de muda lingüística siga més precís i adequat en certs contexts que els de valencianoparlant i castellanoparlant, ja que a sovint u és les dos coses alhora.

Gerard Quintana (foto de Guillem Medina, Wikimedia Commons)

A voltes sent la queixa que el bilingüisme només l’exercim els valencianoparlants. És cert que tots els que nos expressem habitualment en valencià som ben capaços de comunicar-nos en castellà, mentres que hi ha una gran massa d’individus monolingües en castellà que, sobre viure en territoris de predomini històric valencià, no s’esforcen per aprendre la nostra llengua: perquè no és un deure, perquè no ho troben necessari o els fa vergonya, no els abellix o ni tan sols els ha passat pel cap. I és de veres que existix una valencianofòbia preocupant: ara i adés els mitjans de comunicació o les xarxes socials es fan ressò del cas d’algun energumen que s’ha atorgat el dret d’avassallar a algú i exigir-li, per la seua cara, que deixe de parlar valencià i canvie de llengua; eixa situació humiliant l’hem viscuda alguna vegada tots els que intentem usar la llengua pròpia en la interacció amb desconeguts.

És comprensible, per tant, que alguns militants pel valencià —persones que no exercixen la diglòssia, sinó que intenten usar el valencià en tots els àmbits— estiguen «cremats» amb determinades actituds. Ara bé, per molta frustració que es tinga, no és raonable ni constructiu canalitzar-la amb generalitzacions absurdes segons les quals els «castellanoparlants» serien ni més ni manco que l’enemic, una alteritat a qui atribuir tots els mals de la situació del valencià. Les reaccions que els titlen de «castellans», desposseint-los de la ciutadania valenciana; o de «colons», l’etiqueta anacrònica per excel·lència, no contribuïxen a res bo. No sé si es creuen eixe discurs o si es tracta d’una sobreactuació histriònica i gregària per a buscar complicitats ideològiques en la xarxa social. La simplicitat absoluta de l’estereotip és el pas previ a la caricaturització i la deshumanització.

No oblidem, doncs, el bilingüisme d’aquells que fan les mudes al revés —del castellà al valencià—; persones amb vincles afectius amb les dos llengües. Tal com nos recorda Amin Maloouf, en una mateixa persona poden conviure llengües i identitats. El valencià necessita tots els parlants per a sobreviure: també aquells que fan part de la seua vida en castellà.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

El dret a la ignorància no existix

Transcric la intervenció de Jordi Cassany Bates feta el 6 de maig de 2024 en la Comissió d’Educació i Cultura de les Corts, durant la fase de participació ciutadana del procediment d’elaboració de la «Proposició de llei per la qual es regula la llibertat educativa», presentada pels grups parlamentaris Popular i Vox.

Jordi Cassany Bates (foto de José Cuéllar / Corts Valencianes)

Bon dia. En primer lloc m’agradaria agrair l’oportunitat que em brinden de recentrar el debat en algunes qüestions clau que són necessàries si volem, sincerament, millorar l’educació i, per tant, millorar la societat. 

Ja que la proposició de llei té en el seu títol –o fa una referència implícita– als pares, començaré parlant de quin és el marge de decisió que tenen els pares en l’educació obligatòria. Evidentment, la col·laboració de les famílies és molt beneficiosa, i també la seua participació i la seua presa de decisions és positiva. La Constitució fins i tot preveu que els pares intervinguen en el control i la gestió dels centres; però, com ja s’ha dit ací abans, això es fa a través de representants en el Consell escolar, junt amb representants dels altres sectors de la comunitat educativa. La Constitució, als pares, els dona en exclusiva la potestat de decidir solament sobre dos qüestions: la primera és triar entre centres públics o altre tipus de centres, i l’altra és la formació religiosa o moral. I ja està. 

El concepte de llibertat d’ensenyança que proclama la Constitució inclou altres llibertats; per exemple la llibertat de càtedra, però als pares no els dona més potestat. Això, si no s’ho creuen, ho poden consultar en el Diccionario Panhispánico del Español Jurídico, que és un diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, i allí voran clarament que, quant als pares, no hi ha més drets reconeguts en la Constitució que eixos dos.

¿Per què és això així? ¿Per què els pares no es poden immiscir més? Doncs per la mateixa natura de l’educació. La Constitució diu que l’educació bàsica és obligatòria. ¿I per què és obligatòria l’educació bàsica en una societat? ¿Per què els pares no tenen la llibertat de no enviar els fills a escola? ¿Per què poden perdre la pàtria potestat si no envien els fills a escola? Doncs perquè, com ja ha avançat el professor Dolz, per a que una societat funcione és necessari que els ciutadans tinguen determinats coneiximents, valors i habilitats; per a que estos ciutadans no siguen un problema per a la resta de la societat i per a si mateixos.

Per exemple, quan ve una pandèmia, necessitem que els nostres conciutadans tinguen una formació mínima en qüestions de salut, perquè si no, això ens afecta a la nostra salut personal. Estem tots vivint en societat. A l’hora de votar en les eleccions, necessitem que els altres electors tinguen una mínima formació, per a que no siguen tan fàcilment manipulables per partits que potser voldrien acabar amb la democràcia.

I en qüestions de llengües, també. Per a que tots els nostres conciutadans puguen exercir el seu dret a parlar cadascú la llengua que vullga, és necessari que tota la societat, com a mínim, entenga les dos llengües. És a dir, el dret a la ignorància no existix, perquè la llibertat d’una persona acaba a on comença la llibertat dels demés.

Posaré un símil: ¿Veritat que a tots els que circulem per les vies ens interessa que aquells que conduïxen vehicles motoritzats tinguen un carnet de conduir? ¿Veritat que no hi ha llibertat de conduir un cotxe sense tindre carnet de conduir? ¿Per què? Perquè ens afectaria als demés; acabaríem tenint un accident nosaltres. Doncs, l’educació obligatòria és una espècie d’autoescola per a circular en la societat. I qui decidix què s’aprén en eixa autoescola de la societat no són els xiquets, no són les famílies, sinó que és tota la societat en conjunt, a través del Parlament.

¿I què diu el Parlament? Doncs ací he portat la Constitució espanyola per a recordar. La Constitució diu que la riquea lingüística d’Espanya serà objecte d’especial respecte i protecció. Protecció vol dir que no desaparega, per exemple, el valencià. Si està desapareixent el valencià és que no estem complint la Constitució.

Després, ¿què diu l’Estatut d’autonomia? L’Estatut, a més de proclamar que el valencià és la llengua pròpia, ens diu que tots tenim el dret a usar el valencià, i que tots tenim el dret a rebre l’ensenyament del valencià i en valencià. Tots els xiquets. I açò és un dret que els seus pares no els poden llevar, als xiquets: el dret a aprendre en valencià. Això ho proclama l’Estatut.

Després, la Llei d’Ús i Ensenyament [del valencià] es marca com un objectiu, i això no ho podem oblidar en tot el debat este, que els xiquets acaben l’educació obligatòria amb un nivell equiparable de les dos llengües. Bé, ¿això com es fa? Doncs això no es fa invertint el 50% del temps en una llengua i el 50% en l’altra; perquè l’escola no existix per a ensenyar tot allò que fa falta aprendre, sinó solament per a completar tot l’aprenentatge que es fa en la família, en el carrer o en el contacte amb els mitjans de comunicació. I com en la societat valenciana la llengua dominant és el castellà, l’escola, per a poder anivellar l’aprenentatge, necessita donar-li més temps i més recursos al valencià. ¿Quants recursos? Doncs hem de mirar l’experiència que tenim i vore què ha passat.

Jo, ací, tinc l’opinió dels meus alumnes de 1r de batxillerat. Els he preguntat: ¿Vosatros sentiu que s’ha complit l’objectiu que marca la LUEV d’arribar a un nivell equiparable de les dos llengües? I tots i cadascun dels meus alumnes de 1r de batxillerat (i són alumnes d’un municipi valencianoparlant) m’han dit que dominen més el castellà que el valencià. Això ja ens dona pistes de quina ha de ser la presència del valencià [en l’escola]: major que l’actual. Gràcies.

Jordi Cassany Bates és doctor en lingüística romànica, professor de valencià, secretari de Taula de Filologia Valenciana i membre del Cercle Isabel de Villena.

Vejau ací el vídeo de la comissió.

«La patria en la cartera»

Vos conte les meues impressions de La patria en la cartera, un llibre dens però recomanable. L’autor, Joaquim Bosch, és un magistrat i juriste valencià, exportaveu de «Jueces por la democracia». ¿Per què és interessant este llibre?

En la primera part, Bosch exposa un relat ponderat de la Transició espanyola. La tesi és que esta no fon impecable ni modèlica ni definitiva, però sí que conseguí molts avanços tenint en compte el règim dictatorial del qual venia Espanya.

Després ve la part més enciclopèdica i que, cal dir-ho, demana temps i paciència: l’exposició dels múltiples casos de corrupció en Espanya, des de la Restauració, passant pel Franquisme, fins a l’actual democràcia. Un resum dels que han clavat mos a la caixa de tots.

Bosch tracta també altres temes que ens haurien de preocupar: ¿Com es financen els partits polítics? ¿Funcionen democràticament? ¿Com va la llei electoral? ¿Quin marge té el ciutadà per a proposar iniciatives, consultes i referèndums? ¿Per què hi han tants assessors i càrrecs de confiança en l’administració?

L’autor també critica els aforaments, la ingerència dels partits en les institucions i òrgans reguladors, i defén el mèrit i la capacitat a l’hora d’accedir a la funció pública. A més, proposa reformar la manera com s’elegixen els membres del CGPJ, el fiscal general de l’Estat i el Defensor del poble.

El magistrat exposa el seu parer sobre el castic més efectiu per als corruptes. La seua tesi és que són més efectives la dissuasió, una justícia ràpida i el compliment efectiu de les penes que el fet que estes siguen molt llargues.

A pesar del deteriorament i la falta de credibilitat de les institucions, Bosch es mostra confiat que, per mitjà de les reformes i les mesures de control adequades, aquelles poden exercir de contrapés al poder abusador. L’autor, sens dubte, és una persona optimista. 

(Llibre acabat de llegir en juliol de 2023. Imàtgens generades amb IA)