Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2008

La paraula de la setmana: esgarramantes

Imatge
Un esgarramantes és un malfaener, un pereós que fuig de la faena, que li agrada estar sense fer res. No és simplement que no vullga treballar, sinó que també és un inepte, un inútil sense aptituds, que ni en té ni en vol tindre. Alguns sinònims de la paraula són  gandul, inepte, inútil, irresponsable, tirat ... És prou despectiva, i amb sort i pel que sé, encara la podreu sentir pels pobles de l’Horta Sud. Heus ací diccionaris on encara podem trobar paraules com estes. ¡A vore si els lexicògrafs es dignen a fer-ne cas i les incorporen als diccionaris actuals! Actualització de 2024: Esgarramantes té entrada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El rock’n’roll en valencià - Home Fòssil

Imatge
Esta setmana em caigué a les mans el tercer volum de  Música en valencià – Gira 2008 , una arreplega que, pressuposava jo, representava el panorama actual de música feta en valencià. Personalment, si açò és així, confesse que la sensació després d’escoltar-lo és de  decepció . I dic decepció perquè malauradament no m’ha sorprés res del que he sentit. Tinc la impressió, després de vore diversos recopilatoris com este, que: En la temàtica, es perpetuen els tòpics La gamma d’estils és ben reduïda  i, llevat d ’ alguna excepció, el mateix.  Quant al primer aspecte, el contingut líric: com a valencià que disfruta de la música, trobe a faltar lletres simplement  escrites  en en la nostra llengua, i tope massa sovint amb cançons  del  valencià,  sobre  el valencià o d’assumpts  únicament  valencians. M’explique: em fa la impressió que tot lo que es diu en este xicotet món gira entorn al que podríem batejar com a ' el  monotema ’,...

Propaganda anti, maneres de fer

Imatge
Arran de l'aclucada d'ull que m'ha fet Andrés Verdeguer des d el seu blog , sense saber-ho m'ha donat peu a parlar d'un assumpte que em pegava voltes al cap aquests dies. Es tracta de la nova propaganda del PP que ens sorprén amb el més pur estil anti (em va recordar a les del tipus España 2000 ) que s'ha escampat en forma de pancartes situades, entre d'altres, al llarg del carrer Sant Vicent de València. Ja que hi passe cada matí, lamentablement me les he de papar. Ací teniu la imatge original de la campanya (que no té desperdici) i davall vos deixe una imatge manipulada, creada per Andrés arran de la graciosa ocurrència d' un blogger que s'ha permés d’oferir una rèplica als peperos , ni que siga a través de la xarxa i en clau d’humor. Pretenen que se'n facen moltes versions alternatives de la imatge, a veure qui s'anima, que jo amb el Photoshop... Açò m'ha recordat inevitablement una altra campanya de la Generalitat (és a dir, altr...

That's alright mama

Dissabte passat vaig estar al Blues Ville de Palma de Mallorca, un pub que es caracteritza pel fet d’acollir 364 concerts a l’any (!). Estàvem un amic i jo veient l'espectacle de la banda El último café , que feia versions de clàssics del rock’n’roll. Tot i que arribí tard a peu d'escenari, vam tindre temps d'endur-se la grata sorpresa d’escoltar interpretar Rock this Town , original dels rockabillies nordamericans Stray Cats , junt amb altres èxits com Blues suede shoes . Arran d'açò vaig tafanejar per la xarxa, i resulta que l’artiste francés Johnny Halliday , de qui vam parlar fa ben poc , va armar als anys huitanta un sarau anomenat Les Enfants du Rock , durant la seua estada a Nashville, en què va compartir escenari amb grups del terreno , entre ells els Stray Cats. That’s alright mama , del rei del rock. Vos passe el vídeo que immortalitza el moment.

El descans del guerrer

Imatge
Un bany d’aigua de la mediterrània, la vesprada d’un octubre a estones estival, mai no fa mal als peus cansats de caminar.

Anada Palma-Sóller

Imatge
El trenet de fusta avança lentament entre camps d’ametlers, deixant arrere vells baixadors que han perdut el seu ús. De finestra estant, amb el sol acaronant-me els braços creuats sobre l’ampit, observe galls i altres ocells de granja que picotegen lliures, cercant per terra algunes molles o llavors que els puguen servir d’aliment. Ací i allà es veuen cases de camp i porxets com dels que parla Tomeu Penya en les seues cançons. Quasi sense adonar-nos-en, el trenet guanya altitud, ara flanquejant una vall atapeïda de pins i alzines, adés endinsant-se entre els budells de la terra: túnels llarguíssims però que amb prou feines excedeixen l’amplària del vagó. Quan el trenet en surt a l’exterior i s’assuaveix el sotragueig de la màquina, que avança lentament colpejant els raïls centenaris, sorprén l’aparició d’altes muntanyes i penyes que presideixen l’escena.

La supervivència del més fort

He recordat aquest vídeo que va ser un gran èxit a Youtube. Vos anime que el vegeu per complet. L'instint de supervivència, el drama, el malvat oportunista, els venjadors per amor. No, no és una tragèdia shakesperiana . Els personatges són reals, i són animals... La natura supera la millor de les ficcions. Impressionant. PS: Que passeu un bon pont!

Johnny Halliday, l'Elvis francés

Imatge
L’agraciada disposició de riffs de guitarra, colps de caixa i versos contundents fa eriçar la pell i servix d ’ injecció d ’ energia per a començar el dia. Per descomptat, també hi ha moments que el cos demana una cançó lenta, plena de sentiment, de promeses d’amor, a vegades també de despit. Si la música s ’ acompanya d ’ una una gran veu, es dona un efecte catàrtic i no pots deixar de cantar. Hi ha qui ho fa davall de l’aigua de la dutxa. A mi em passa pertot. L ’ home que vull que escolteu, el veterà músic francòfon Johnny Halliday , sap provocar eixos moments. Darrerament, les seues cançons són la meua banda sonora, i m ’aprofiten també  per a practicar l’ écoute de francés, que bona falta em farà enguany. Vos deixe dos grans temes seus, un de més roquer, l’altre una baladeta: Criticat per molts francesos, per donar suport a Sarkozy, per evasió d’imposts, objecte de befa perquè l’home cometé l’error d’ emborratxar-se abans d’una entrevista... Johnny Halliday no cau bé a molta...

Notes de 42 hores a Madrid

Imatge
Madrid és un gran bar . Si demanes una cervesa, et posen una tapa, ni que siga minsa, i no la cobren. Als madrilenys se’ls en fot la llei anti- botellón , beuen a qualsevol plaça , sense amagar-se. Algú es va gastar molts diners –de les amèriques?– en palaus i edificis emblemàtics. És increïble, el centre de Madrid està net! Hi pots trobar un CSO (Centre Social Okupat) instal·lat a tot un senyor palau d'un carrer important de la ciutat. Per això, és clar, li diuen PSO. Val la pena agafar el metro. El tiquet té una mida de mig dit. A Madrid estalvien paper. Sí, hi ha més marxa que a València, però no exagerem, tot té una hora de tancament. A Madrid a vegades se sent parlar més valencià que a València ciutat. A Madrid, poca gent és de Madrid. El mite del taxista fatxa, racista, masclista, omniscient, es compleix a Madrid. A Malasaña, venedors ambulants xinesos perden el sentit del ridícul tractant de vendre't una llanda de cervesa reiteradament, again and again . Hi ha gent qu...