¿Saps?

Coberta de El diablo vino a mí: género, drogas y rock and roll , de Monty Peiró. Si eres un aficionat al rock dur o al heavy metal i has sigut jove entre els anys noranta i la dècada del 2000, potser alguna vegada t’has fet alguna d’estes preguntes: ¿Recordes cançons mítiques del rock tocades o cantades per dones ? ¿Has percebut tufs masclistes en els versos d’algun tema d’este estil musical? Segur que coneixes desenes de cançons que parlen sobre dones sexys que fan que els hòmens perguen la raó; en canvi, ¿coneixes veus femenines que, en les lletres i en l’escenari, es mostren sensuals però no com un objecte sinó com un subjecte sexual amb voluntat pròpia? Potser en algun concert has sentit crítiques a la vestimenta o al físic de la dona que hi ha damunt de l’escenari (« Mostra massa carn… Damunt està grosseta… »); en canvi, ¿has notat que el físic i la indumentària dels seus companyons hòmens reben alguna reprovació o juí moral? ¿T’has sorprés alguna vegada en vore una guitarra, u...

(imatge generada amb IA) Article publicat en trellat.org el 24 de maig de 2020 Afortunadament, molts dels estudiants de la línia en valencià que varen nàixer en la dècada dels huitanta són hui dia adults amb una vida professional plena. I és reconfortant comprovar que alguns continuen compromesos amb l’ús del valencià, també en l’àmbit laboral. Xavi, per exemple, té una tenda de bicicletes i a sovint penja en Facebook i Instagram vídeos en valencià amb tota classe de consells pràctics per a ciclistes. O Carla, que dirigix un centre de ioga i també usa el nostre idioma en bona part dels cartells i les campanyes per a publicitar les seues classes. Els dos, que treballen en la ciutat de València , saben perfectament que bona part de la clientela no parla valencià, però això no els cohibix; saben que trobaran la complicitat i la simpatia de molts clients: els que no el parlen agrairan ensenyar-se algunes paraules i s’adonaran que potser és útil deprendre’l, i els que el parlen només am...

En l’última novel·la d’Albert Sánchez Piñol, l’autor ambienta l’acció en un marc històric real, el Primer Triumvirat de l’antiga Roma, però la narració és de caràcter fantàstic : la humanitat s’enfronta a unes abominables criatures subterrànies que amenacen d’exterminar-la de la faç de la Terra. L’obra està amerada del sentit de l’humor i del gust per la narració vívida de batalles que també trobem en anteriors novel·les de l’autor, com ara Victus i Vae Victus ; i també conté elements fantàstics que recorden La pell freda , la novel·la que catapultà a Sánchez Piñol a la fama. El protagoniste i alhora narrador de la història és el fill de Ciceró, un personatge que es mira la vida amb la sorna idiosincràtica del seu barri romà, la Suburra, però també des del privilegi que suposa ser un patrici. Ell està fet d’una pasta diferent de la de Ciceró pare, eixe polític de grandiloqüència autocomplaent. L’acció comença quan Ciceró pare envia el fill al nord d’Àfrica a acomplir una missió que al...

Article publicat en   València Diari el 16 de setembre de 2023 La concepció de valencianoparlants i castellanoparlants com a ètnies diferenciades —inclús enemistades— que intuïsc en el discurs d’alguns militants lingüístics de X (abans, Twitter) topa de cara amb la realitat lingüística de no poques famílies i individus del País Valencià. Ocorre que molta gent té vincles afectius amb les dos llengües i es comunica en l’una o l’altra segons el context i l’interlocutor. Estos fenòmens de canvi de codi s’anomenen «mudes lingüístiques», seguint el concepte usat per J. Pujolar, I. González i R. Martínez (revista Llengua i ús , núm. 48 , 2010). La casuística de mudes en la vida d’una persona és complexa i variada, i segons la situació concreta i el moment vital del parlant, l’ús lingüístic s’escora cap a un idioma o l’altre. Així, els parlants canvien de codi segons l’entorn —la família, els amics, l’escola, la universitat i el treball— i encara dins de cada un d’estos entorns, alternen...

Transcric la intervenció de Jordi Cassany Bates feta el 6 de maig de 2024 en la Comissió d’Educació i Cultura de les Corts, durant la fase de participació ciutadana del procediment d’elaboració de la «Proposició de llei per la qual es regula la llibertat educativa», presentada pels grups parlamentaris Popular i Vox. Jordi Cassany Bates (foto de José Cuéllar / Corts Valencianes) Bon dia. En primer lloc m’agradaria agrair l’oportunitat que em brinden de recentrar el debat en algunes qüestions clau que són necessàries si volem, sincerament, millorar l’educació i, per tant, millorar la societat.  Ja que la proposició de llei té en el seu títol –o fa una referència implícita– als pares, començaré parlant de quin és el marge de decisió que tenen els pares en l’educació obligatòria . Evidentment, la col·laboració de les famílies és molt beneficiosa, i també la seua participació i la seua presa de decisions és positiva. La Constitució fins i tot preveu que els pares intervinguen en el con...

Vos conte les meues impressions de La patria en la cartera , un llibre dens però recomanable. L’autor, Joaquim Bosch, és un magistrat i juriste valencià, exportaveu de «Jueces por la democracia». ¿Per què és interessant este llibre? En la primera part, Bosch exposa un relat ponderat de la Transició espanyola. La tesi és que esta no fon impecable ni modèlica ni definitiva, però sí que conseguí molts avanços tenint en compte el règim dictatorial del qual venia Espanya. Després ve la part més enciclopèdica i que, cal dir-ho, demana temps i paciència: l’exposició dels múltiples casos de corrupció en Espanya, des de la Restauració, passant pel Franquisme, fins a l’actual democràcia. Un resum dels que han clavat mos a la caixa de tots. Bosch tracta també altres temes que ens haurien de preocupar: ¿Com es financen els partits polítics? ¿Funcionen democràticament? ¿Com va la llei electoral? ¿Quin marge té el ciutadà per a proposar iniciatives, consultes i referèndums? ¿Per què hi han tants ass...

La merla blanca és una novel·la policíaca de lectura àgil, construïda amb capítols curts en forma de dietari personal del protagonista, el policia Arnau Feliu. La trama avança i es complica a mesura que l’agent indaga la connexió entre diverses morts aparentment accidentals i inconnexes, a força de fer les preguntes adequades i emetre hipòtesis que es descarten o es confirmen, però també gràcies a la intuïció i a alguna feliç casualitat. Potser el major encert de l’obra és que la intriga es manté en tot moment (i per tant, també l’atenció lectora) i que tots els caps solts tenen sentit al final. En definitiva, una història ben construïda que es resol de manera original. Pel que fa als personatges, potser es troba a faltar més profunditat en el treball descriptiu i la psicologia (d’alguns sabem molt pocs detalls, altres es mostren com a malvats arquetípics), però complixen adequadament la seua funció en la trama. Com a segona i última crítica, diria que el to moralitzant es fa, a ve...