¿Saps?

«Muchas veces los confusos deseos nos impiden vivir felices satisfaciendo* nuestras necesidades básicas». Tot un tema per a reflexionar. Les metes en la vida, les grans expectatives, la manca d'objectius (o la dispersió de múltiples objectius que no saps com conseguir, si estàs segur que vols conseguir-los, o no saps com), l'ambició com a característica profundament humana: l'ambició pels diners, per l'èxit, pel reconeiximent en societat o família, l'ambició per una idea felicitat potser irreal... l'ambició sana (l'estat de flux, que deia Goleman) i l'ambició insana. Tot donant per fet que la cobertura de les necessitats bàsiques és una cosa que ens ve donada, i que d'esta manera no apreciem ja. No és prou amb això, en volem més. És humà voler més coses. Però també ser conscients del que tenim. Jo hui he sigut molt feliç (si és que ser feliç és cosa d'un moment) en aplegar a casa i tastar la truita de creïlles i ceba que hi havia damunt de la tau...

A la terrassa d'un amic, fullege una antologia de Borges que he espigolat de la biblioteca de l'amo del pis, i els ulls cauen casualment sobre « El inmortal ». Al sol fa calor, però no em moc; la prosa del conte m'abduïx i em seduïx d'una manera que feia temps que no em passava: l'odissea fins a la ciutat dels immortals, on ningú no vol parlar ja, l'etermitat absurda en què a u li dona temps d'avorrir totes les coses. No me n'adone i, mentres lligc, m'està pegant massa el sol: avantbraços i pit em brillen, del front em cauen gotes de suor als ulls i el cap em bull. Encete « Tlön, Uqbar, Orbis Tertius » però l'espessor del text és massa per a un matí ressacós i bascós de dissabte. Ajorne la lectura i anem a prendre el bany a la piscina. Ara bé, em propose de reprendre Borges més avant: segur que és una bona compra. Ara falta traure el temps, perquè entre llibres deixats, regalats i comprats no done l'abast.

Després de quedar-me amb una sensació agredolça amb Invisible , faig cas de recomanacions i lligc la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Tres novel·les curtes estranyament lligades en què la busca del misteri d’una història i la busca d’escriure eixa mateixa història es fonen; tres textos en què els personatges pareixen un alter ego  de l’escriptor.  M’ha agradat que, com en una novel·la de detectius, sempre hi ha una incògnita a resoldre, i hi ha certs moments sorprenents i girs argumentals que m’han provocat eixe efecte estranyador que m’agrada trobar en literatura, eixa sensació que l’autor controla el seu text, en el qual no hi ha res improvisat. No obstant, crec que la investigació detectivesca tan sols és la manera que Auster utilitza per a mostrar-nos una altra cosa —que no sé si he acabat de comprendre—: la busca i la pèrdua de la identitat, l’obsessió de l’escriptor per desburgar la vida dels altres, per endinsar-se en les seues ments i relatar una història —a volt...

«Yo el café, con mi choricito» Sí, conec algú que diu que diu que és ben capaç de menjar-ne de bon de matí. Si la sentira la profe de ioga…

Imatge d'una llémena en sentit estricte Com sabeu, llémena és l’ou del poll del cap, un paràsit que s’allotja en els cabells humans i que causa tants problemes en les escoles. Però en llenguatge col·loquial també s’usa la paraula llémena per a designar la persona pesada, difícil de llevar-se-la de damunt; en definitiva, un llandós. Me recorden la paraula des de Montcada, però qui la gasta ho fa amb un sentit diferent, i la diu per a designar un tio agarrat, un ronyós, que gasta poc i viu a costa dels altres, tal com fa este paràsit. La paraula ha sorgit en una reunió d’amics, quan u se servix el vi que hi ha en taula i en eixe moment un altre l’acusa de ser un llémena perquè ell no ha portat res. (Text actualitzat en octubre de 2024)

« Midnight Special » és originalment una cançó folklòrica creada pels presoners del sud dels Estats Units. L’especial de mitjanit era un tren de Houston que il·luminava, en passar prop de la presó de Sugar Land, les finestres de les cel·les. La llum del tren seria com la llum de la salvació que havia de traure’ls d’allí. Hi ha qui opina, en canvi, que el missatge que es vol transmetre és que el presoner s’estima més ser atropellat per un tren que estar en la presó. A mi m’agrada més la primera interpretació. Vos deixe la versió de Creedence amb la meua traducció. Midnight special L’especial de mitjanit Well you wake up in the morning, you hear the work bell ring And they march you to the table, to see the same old thing. Ain’t no food upon the table and no pork up in the pan. But you better not complain, boy, you get in trouble with the man. Quan t’alces de matí, sents com sona la campana I et fan anar a la taula, a vore lo mateix de sempre No hi ha menjar damunt la ta...

U torna cap a casa alegre per haver passejat pel parc natural del Túria, enxisat per un riu d’aigua neta que li ha fet cosquerelles als peus, per la imatge dels núvols rosats amb la llum del crepuscle i per una conversació agradable; no pensa en el passat, tampoc massa en el futur: només en eixe present. Però en la ràdio Àngels Barceló l’alerta sobre la situació de l’economia i l’atur, i li conta que en els pròxims quatre mesos, a Somàlia, podrien morir de fam unes set-centes mil persones (quasi la població de la ciutat de València). A u, en canvi, en casa l’esperen clòtxines, llagostins, vi i somriures i, en uns dies, la millor oportunitat de treball que podia esperar. I se’n va d’acampada tan feliç mentres altres malviuen en camps de refugiats. U es veu bombardejat per tantíssims motius per a la preocupació col·lectiva, que se sent contrariat i inclús culpable quan veu que sa vida és just lo contrari, que la roda de la fortuna li ha sigut favorable. Sap molt bé que també el món dels...