¿Saps?

Encara que em lleva espai en l’estanteria i imposa un poc de pressió, estic content d’acumular llibres. Fa només uns dies poguí llegir un dels meus regals de reixos, Un amor a cada bar . Qui me’l regalà sabia que la fórmula «Barcelona + vida nocturna + anys huitanta» a priori m’anava a interessar. A pesar que la publicació és recent (2010), la majoria dels relats foren escrits fa vint anys, en la primera època de l’autor, qui pareix que després ha tingut èxit amb altres novel·les que de moment no he llegit. D’entrada, em cridà l’atenció ―i alhora em posà alerta― que en el pròleg Baulenas recalcara que ell ja no és la mateixa persona que va escriure eixos relats, i demana al lector «comprensió i indulgència». Prompte u comprén per què. El text manca completament del que hui diríem correcció política —la qual cosa, com no, és un dels reclams del producte. El narrador maltracta verbalment els personatges: una pidolaire escarransida, un transvestit sotmés a les vexacions de clients rics ca...

Russafa és un adolescent que flipa sentint Ramones i mira encuriosit la cambrera d’estètica sinistra de El pequeño diablo . Russafa són uns acabats de llicenciar que es fan la foto de l’orla i en acabant ho celebren desvanits entre canyes. Russafa és un magrebí que t’oferix costo en una cantonada; un borratxet que compra un entrepà de mortadel·la en un forn a les cinc de la matinada; una jove escriptora en un pis de renda antiga, a on reescriu la seua vida i persevera per publicar novel·les; una vella octogenària que cau un bac en sa casa i no té qui l’arreplegue; un vagabund que viu entre cartons; algú que invertix els estalvis en una guitarra. Dos jóvens que s’acosten als trenta parlen de desenganys amorosos entre pipades de narguil i glopets de te. Ningú d’ells nasqué en Russafa; però sense ells no hi ha mite, no hi ha història, i Russafa pareix una xàrcia de carrers desèrtics pels quals tan sols corre el vent. Vesprada de diumenge, carrers desèrtics, plens de sol, només corre el v...

M’agrada la idea d’esta pel·lícula: com algú que té por de madurar, de viure, i que damunt pretén fer-ho amb un afany de perfecció, acaba boicotejant la seua felicitat sense remei. En el cas d’esta ficció, fins límits ben malaltissos. Una gran frase del film ho resumix bé: «La única persona que se interpone en tu camino eres tú misma» . Ara cal mesurar-ne la qualitat i vore, com algú una vegada em va dir, si «la idea està ben expressada». Val a dir que té punts simplistes. No sé com dir-ho, potser és un clixé la polarització entre cigne blanc envers negre, o innocència envers temptació… per no esmentar el fet que algunes escenes i reaccions dels personatges —estereotipats— es veuen d’una hora llunt. Ara bé, el misteri que li dona el punt surrealiste enganxa des del principi i en part justifica estos estereotips cap al final del film; el paral·lelisme entre la vida de la protagonista i el ballet que interpreta és interessant i Natalie Portman actua francament bé. Però sobretot, com deia...

La figura d’un home recorre el mapa de Ciutat Vella; serpenteja pels carrers evitant la bullícia fallera. Diríeu que no segueix un rumb lògic, racional. Zigzagueja, recula, gira, enfila. Es deté en portals i cantonades. Ara hi busca atiar records, adés vacil·la i en fuig. La cadència d’uns passos que trepitgen, tremolosos, una casella del calendari, l’aniversari funest. Tempteja suau —«només un poc», es diu—, conscient del risc que s’hi òbriga una escletxa que l'engula i l'hi atrape. Des del cel, una lluna quasi plena observa els rampells d’estultícia dels hòmens.

A diferència de moltes altres falles de la capital —insulses, càndides, acomodatícies—, la falla d’Arrancapins s’alça, com sempre, crítica, reivindicativa i alhora burleta. Sense grans pressuposts, nos mostra un barco pirata que simbolitza el neoliberalisme, que esclafa i partix en dos la seua víctima: l’estat del benestar. El barco el piloten Francesc Camps, Ricardo Costa i Rafael Blasco. Envoltant la falla, diversos motius il·lustren la incompetència dels polítics valencians de l’oposició. (Feu clic en les imatges per ampliar-les) Vos sona este pirata? El meu gènere favorit, titulars de notícies falses

Conduïsc pel barri amb les finestres obertes, escoltant Elvis no pots sinó bellugar els muscles i fer petar els dits al ritme de la música. ¡Quina llum, és tan agradable tornar a sentir el sol sobre els braços! Però una corrua de fallers disfressats de llauradors endiumenjats interrompen el moment —i el trànsit d’un dels carrils— amb una xaranga fallera. Un d’ells, sexagenari, increpa una xica muntada en una escúter que tracta d’esquivar-los. De poc no cau ell o la fa caure a ella tractant d’engrapar el seient de la moto. ¡Ai, la tradicional concòrdia, educació, tolerància i el respecte entre fallers i ciutadans! Què dir-ne… Ara recorde l’apunt faller de l’any passat , encara perfectament vàlid. Jo no sóc gens faller, però tampoc visc al marge de la festa. Ja he complit algun dels pocs i particulars rituals, com és veure un concert de la Pato Daniel . Me’n falten un parell més i estaré pagat. A banda, m’agradaria veure un castell, però ja em veig atrapat en un dels ponts, envoltat d’u...

Tindre el carnet de conduir t’autoritza a manejar vehicles, però això és com quan fas 18 anys: eres oficialment un adult però només sobre el paper, perquè encara has d’aprendre quasi tot. Així, de la potencialitat i la capacitat falta fer el salt a la pràctica, a la realitat. I és ben curiós observar com, quan u acaba d’obtindre el permís de conducció i puja al cotxe, esdevé un subjecte poregós i terriblement susceptible, que es pensa que tot el trànsit al seu voltant s’ha posat d’acord per a fer-li la vida impossible: el camió del carril del costat pareix dos voltes més gran del que és en realitat i et fa la impressió que s’acosta temeràriament a tu; els carrils d’incorporació són un malson a on mai veus el moment d’incorporar-te; pareix que totes les llums que fan els altres cotxes van dirigides a tu, per retraure’t alguna maniobra incorrecta que has fet i que no saps ben bé quina és. Així, durant un temps, el conductor novell és un manoll de nervis i un ser humà frustrat, que patix;...