Saps?

(Llig-ho en valencià) Our train was supposed to depart at 14:30. It seems that the railway track or something was under construction, so instead of taking the train directly at the main station we should take a bus which had to lead us 20 minutes away from İzmir to another station to link with the train there. Anyway, we said goodbye to the people thinking that we still had time. Fortunately the Turkish crazy driver (the same who horned at the cows, remember?) offered himself to give us a lift to the station where the bus was waiting. We got onto the crazy driver's bus, which was waiting at the Hotel entrance. Unfortunately there was a traffic jam so at 14:15 we were still at the hotel main entrance, we hadn't even got out from the hotel street. From the nervous smiles we all began to get really worried about being late and miss the train. Özge and Sevim who accompanied us began to speak nervously in Turkish with the driver demanding something to him and he just shrugg...

(llig-ho en valencià) After only one day in Turkey it is easy to see that the streets are crowded with national flags, red-coloured with the star and the moon. They hang from almost every balcony and sometimes they are huge. You will find them as stickers attached to the rear of cars, or hung up from walls of shops and restaurants. One could say that it is not surprising, as it is the country’s flag. What attracts my attention is the Turkish people’s strong need to assert their personality. The thing is that in Izmir, where I spent most of my time in Turkey, it was almost impossible to walk down the street without bumping into a Turkish flag. It reminds me (maybe now you can figure it out) of Valencia during the ‘Falles’ celebrations. The thing is that it is not only the flag that is a common element in Turkish day to day life. Together with the flag, or maybe even superimposed to it, you will find the picture of a man: Mustafa Kemal Atatürk; the founder of the Turkish Republic. You ...

(read the English version) Després d’unes hores a Turquia no cal estar molt atent per a adonar-se que en totes bandes hi han banderes nacionals, roges amb la lluna i l’estrela blanques: penjades dels balcons, a vegades de tamanys enormes, en forma d’adhesiu apegat als cotxes, en botigues i restaurants, i un llarg etcètera. Algú podria dir que no és res estrany, al cap i a la fi, és la bandera del país. Ara, a mi no em podia deixar de cridar l’atenció (i no només a mi ) eixa autoafirmació exagerada. I és que, a İzmir o Esmirna, la ciutat a on jo estava, era pràcticament impossible anar pel carrer sense entropessar visualment amb una. L’únic símil d’exhibició de banderes que se m’ocorre (per a que vos en feu una idea) és el de València en Falles. El cas és que no només la bandera és un element ben patent en la vida turca. Al costat de la bandera o inclús sobreposada en esta trobem la fotografia d’un home: Mustafa Kemal Atatürk , fundador de la república turca, personatge que f...

(English version below) Després d’un parell de dies a Turquia tothom havia fet que em creara grans expectatives sobre la beguda nacional turca, anomenada rakı . Se suposava que era tan forta que després de prendre’n una copa deixaves d’estar sobri. Després de tastar-la, no puc negar que és una beguda bastant alcohòlica. Ara, el que no esperava de cap de les maneres és descobrir que aquesta beguda turca és pràcticament idèntica a una popular beguda valenciana, que molts potser coneixeu: palometa o nuvolet , ja sabeu, cinc parts d'aigua i una d'anís sec. Diuen que la versió turca és més seca. Per assegurar-me, em vaig endur una botella cap a casa. ____________________________________________________________ After a couple of days in Turkey everybody had aroused great expectations in me about the Turkish national drink called rakı . It was supposed to be so strong that after having one drink, you could not stand sober. After tasting it, I cannot deny that it is quite an alcohol...

(English version below) Este mes de desembre he passat deu dies en  Esmirna ( İzmir ) en Turquia, com a participant en un programa europeu de joventut. L’eix temàtic del projecte girava al voltant de la protecció del patrimoni històric amenaçat, en concret el del cas de les ruïnes d’ Allianoi . Es tracta d’un balneari d’època hel·lenística i romana situat prop de la ciutat turca de Bergama . El complex està amenaçat per la construcció d’un embassament que inundaria les ruïnes. Pel que he sentit, a Turquia tenen greus problemes d’escassesa d’aigua i aquell és el lloc ideal per a construir l’embassament. Això justificaria la inundació. Davant les protestes dutes a terme per grups ecologistes i arqueòlegs, les autoritats turques han proposat la instal·lació de càmeres en el lloc per tal de fer visites virtuals una vegada haja sigut inundat. Altres proposen que s’aïlle la zona amb un mur per tal de crear un “ anell sec ” al mig de l’embassament; així les ruïnes no es farien malbé. Pe...

Mireu com se'ls va quedar la cara als membres del jurat del programa Britain's got talent (la seua versió del Operación Triunfo ) quan entrà en acció aquest venedor de mòbils de Bristol, Paul Potts. Feu una ullada al vídeo i digueu-me si no us ha conmogut, almenys, una miquiua. Paul Potts - Nessun Dorma Uploaded by oggys Ací teniu un parell de vídeos seus on canta alguns clàssics del gènere.

Feia temps que volia ensenyar-me a llegir un mínim en italià (llegir quelcom diferent de llibres d'aprenentatge easy reading o contes per a xiquets) però anava una miqueta perdut quant a l'elecció del llibre adequat al meu nivell bàsic de llengua. Aleshores i sense esperar-m'ho vaig rebre amb molt de goig aquest regal (i no hi ha millor regal que un llibre): la novel·la de Niccolò Ammaniti Io non ho paura (en català: Jo no tinc por ): En un poble miserable del sud d'Itàlia, a penes quatre cases envoltades de quilòmetres camps de blat, Michele, un xiquet de nou anys, ens conta en primera persona les seues escapades pels voltants del poble, sota un sol que bada les pedres. A través d'una lectura sorprenentment fluïda i agradable i dels diàlegs, es va dibuixant el perfil de cada personatge: el millor amic, el cap de la colla, la xiqueta innocent, la germana, la mare patidora, el pare sempre absent... Michele descobrirà un secret que no sap ben bé com afrontar. U...

Heu provat mai de fer una reflexió crítica dels costums i la idiosincràsia del vostre país, del caràcter, del tarannà, de l’educació i inclús dels horaris de vida dels seus habitants? Si compareu tot això amb la situació a altres països amb cultures diferents, ix la vostra cultura benparada? Sembla ser que hi ha qui, en fer aquest exercici, n’ha tret conclusions si més no sorprenents... El debat queda obert. Have you ever thought critically about the customs of your country, its people’s temper and its idiosyncrasy? Ever thought about your habits, your countrymen timetables? If you compare all this with other countries with different countries and cultures, does your culture come out victorious? It seems that there is somebody who has carried out this exercise, and it has led him to surprising conclusions... He regrets being Spanish

Fa un temps vaig estar recercant per Internet alguna pel·lícula italiana que valguera la pena i que, de passada, em servira de listening per al meu auto-aprenentatge d'italià. Aleshores vaig topar amb aquesta joia: La meglio gioventù és la història de dos germans les vides dels quals es veuran capgirades per l’aparició d’una xica pertorbada psíquica. El film ens conta l'evolució d'una família i especialment les vides dels dos protagonistes, que acabaran agafant camins distints. A través de la història de la família se'ns il·lustra moments concrets de la història recent d'Itàlia, com l'al·luvió de Florència , els atemptats terroristes, els problemes dels treballadors i la emmigració de gent del sud cap a regions del nord del país. El vídeo que us he penjat és un moment clau, previ a un punt d’inflexió de la pel·lícula, on les imatges i la música diuen més que les paraules. La cançó del vídeo que he penjat ací, A chi , és del cantant italià Fausto Leali . Us...

Esta excursió no ha sigut tan dura ni plena d’anècdotes com la que férem al Penyagolosa, però si una caminada ben bonica, ideal per a qui vullga iniciar-se en el senderisme. Es tracta d’un recorregut circular, i això és bo, perquè no cal refer el camí i tot lo que vorem serà nou. En realitat no pugem a cap cim, sinó que peguem la volta a la serralada. Punts d’interés? El Forat de Bèrnia, el Fort, i sobretot, les vistes. Comencem a ascendir des del peu d’una font, a través d’una senda cada vegada és més estreta i esvarosa a causa de les últimes pluges. Açò també ha provocat una abundància de vegetació a guisa de llançol verd, del qual, conforme ascendim, vorem sorgir les primeres roques grises. Dels clevills ixen margallons per totes bandes. Ja sabeu, la vida s’obri pas. Una volta estem prou amunt, les parets de roca que hi ha a la nostra dreta suen de tal manera que ens cauen gotetes al cap. Estes gotes ixen de diverses fissures i regallen paret avall. De tants anys d’esvarar p...

(mira versió en valencià) Today I want to share with you a song from the famous Italian band Ligabue . In the two years since I discovered the band, Marlon Brando è sempre lui has been one of the songs that roused the most good feelings in me, you know, it’s that song you listen to before going out or you put on your car radio when you’re feeling alright. Maybe it is because of its 80’s-90’s-like atmosphere you get from the keys, which reminds me of the times of bands like Loquillo y Trogloditas . Anyway, watch the video clip and form your own opinion. Bear in mind that it’s from 1990. Just in case somebody wonders about it, the song is introduced by a shout ( Steeella! Steeeella! ) which is taken from a scene from the film A Streetcar Named Desire , which is based on a play by Tennessee Williams. By the way, I recommend you to read the play carefully and then watch the film afterwards. Then you’ll realise how certain aspects of the original text were subtly censored in the film. ...

(read it in English) Hui vullc compartir amb vosaltres una cançó del famossíssim grup italià Ligabue . Des que fa cosa de dos anys vaig descobrir esta banda, Marlon Brando è sempre lui ha sigut una de les cançons que em transmet més positivitat. Ja sabeu, és el temàs que escoltes quan estàs animat, abans d’eixir de casa o en pujar al cotxe. Potser és per l’aire dels anys 80-90 que li dona el teclat, que em recorda el rotllo de bandes com Loquillo y Trogloditas . En tot cas, escolteu-la i formeu-vos-en la vostra opinió. Per si algú s’ho pregunta, la cançó és introduïda per un crit ( Steeella! Steeeella!! ) que correspon a una escena de la pel·lícula A Streetcar Named Desire (en castellà,  Un tranvía llamado Deseo ) , basada en l’obra de teatre de Tennessee Williams. De passada vos anime a fer una lectura atenta de l’obra i que vejau la pel·lícula després; així comprovareu com el film hagué de patir la censura de l’època . Doncs bé, en esta pel·li Marlon Brando apareix com un d...

Zaragoza , capital de Aragón . Doce de octubre de 2007. Después de un retiro de diez años, los Héroes del Silencio se reúnen en su ciudad natal para satisfacer las ansias de miles de fans. Justo hace una década, en 1997, que yo, siendo un chaval de trece años, empecé a escucharles. Fue en sentido inverso, empezando por su último disco entonces, el doble directo Parasiempre . De ahí iría comprándome religiosamente todos sus álbumes. Por cierto, no me gusta la palabra fan ni mucho menos los fanáticos, pero por esta vez me aplico el término. Tres razones: es el único grupo que nunca he dejado de escuchar, conozco el nombre de todos sus componentes, me he gastado mis pesetas (sí, en pesetas) en comprar discos piratas (cuya calidad de sonido dejaba bastante que desear) cuando nadie se bajaba música por internet o ni siquiera tenía internet. No sé por qué, recuerdo perfectamente la primera vez que escuché su música: fue en un parque, a través de un walkman (entonces aún utilizábamos la ...

(Llig la versió original en valencià) A few days ago, I finished reading Ferran Torrent ’s novel Judici Final , the last book in the trilogy that began with Societat Limitada and Espècies Protegides . I buy and read his books for several reasons, including  their informative nature. Indeed, one can learn a lot from Torrent’s stories. You recognise discourses, attitudes and character roles which, despite being fictional, resemble what you might find in the streets of Valencia and surrounding areas. I strongly believe that, even though the stories of his novels are fictitious, the shady business, political pacts of dubious morals and the fierce struggle for gaining power are situations which testify what happens, or could happen, in Valencian society much more realistically than what you can see in TV news (especially if you watch Canal 9 news). I find it interesting how every character in Torrent’s novels (the journalist, the detective, the politician, the political adviser, or t...

(see my English version) Fa uns dies que acabí de llegir la novel·la de Ferran Torrent Judici Final , l’última part de la trilogia que va començar amb Societat Limitada i que continuà amb Espècies Protegides . Hi ha diversos motius pels quals compre i lligc les seues novel·les. Per dir-ne alguns: el caràcter didàctic i informatiu. Sí. Es pot aprendre de les històries de Torrent. U pot reconéixer discursos, actituds, rols de personatges que es pareixen molt als que pots trobar a peu de carrer en València i la seua contornada. Tinc la ferma intuïció que, per bé que és tracta de ficció, els negocis térbols, els pactes polítics de dubtosa moral i la lluita acarnissada pel poder que caracteritzen les situacions de Torrent donen fe del que passa o podria passar en la societat valenciana amb molta més fidelitat del que pugues vore en els informatius de televisió, especialment si són els de Canal 9 . Em pareix interessant com, en la novel·la de Torrent, tant el periodiste, el detectiu,...

Diumenge set d’octubre, quan falten pocs minuts per a les nou del matí, Joan Vicent, Miquel (el pescaor de Pinedo) i jo, Josep Lluís, ens disposem a iniciar la nostra jornada excursionista. Des de Benetússer, en l’Horta sud, ens dirigim amb un Mercedes automàtic («burlant», que diria el meu amic) cap a la població de Llucena, a l’Alcalatén. Una volta hi arribem, peguem un passeig pel centre buscant un lloc a on comprar pa. Trobem un forn gràcies a les indicacions d’una senyora autòctona, de la qual també aprenem el bell accent de la gent d’estes terres. En la plaça és dia de mercat. En l’únic forn obert ens enamorem d’un pa redó de poble, que comprem per a que ens servixca de contenidor del companatge que portem prèviament preparat. Més avant vorem que no teníem tot tan preparat. De camí al cotxe no podem evitar fer una pausa en la planta baixa d’una dona que ven tomates. L’instint ens diu que pagarà la pena tastar-les. Ne comprem tres, una per a cada u. Deixem Llucena per a c...