Saps?

(mira versió en valencià) Today I want to share with you a song from the famous Italian band Ligabue . In the two years since I discovered the band, Marlon Brando è sempre lui has been one of the songs that roused the most good feelings in me, you know, it’s that song you listen to before going out or you put on your car radio when you’re feeling alright. Maybe it is because of its 80’s-90’s-like atmosphere you get from the keys, which reminds me of the times of bands like Loquillo y Trogloditas . Anyway, watch the video clip and form your own opinion. Bear in mind that it’s from 1990. Just in case somebody wonders about it, the song is introduced by a shout ( Steeella! Steeeella! ) which is taken from a scene from the film A Streetcar Named Desire , which is based on a play by Tennessee Williams. By the way, I recommend you to read the play carefully and then watch the film afterwards. Then you’ll realise how certain aspects of the original text were subtly censored in the film. ...

(read it in English) Hui vullc compartir amb vosaltres una cançó del famossíssim grup italià Ligabue . Des que fa cosa de dos anys vaig descobrir esta banda, Marlon Brando è sempre lui ha sigut una de les cançons que em transmet més positivitat. Ja sabeu, és el temàs que escoltes quan estàs animat, abans d’eixir de casa o en pujar al cotxe. Potser és per l’aire dels anys 80-90 que li dona el teclat, que em recorda el rotllo de bandes com Loquillo y Trogloditas . En tot cas, escolteu-la i formeu-vos-en la vostra opinió. Per si algú s’ho pregunta, la cançó és introduïda per un crit ( Steeella! Steeeella!! ) que correspon a una escena de la pel·lícula A Streetcar Named Desire (en castellà,  Un tranvía llamado Deseo ) , basada en l’obra de teatre de Tennessee Williams. De passada vos anime a fer una lectura atenta de l’obra i que vejau la pel·lícula després; així comprovareu com el film hagué de patir la censura de l’època . Doncs bé, en esta pel·li Marlon Brando apareix com un d...

Zaragoza , capital de Aragón . Doce de octubre de 2007. Después de un retiro de diez años, los Héroes del Silencio se reúnen en su ciudad natal para satisfacer las ansias de miles de fans. Justo hace una década, en 1997, que yo, siendo un chaval de trece años, empecé a escucharles. Fue en sentido inverso, empezando por su último disco entonces, el doble directo Parasiempre . De ahí iría comprándome religiosamente todos sus álbumes. Por cierto, no me gusta la palabra fan ni mucho menos los fanáticos, pero por esta vez me aplico el término. Tres razones: es el único grupo que nunca he dejado de escuchar, conozco el nombre de todos sus componentes, me he gastado mis pesetas (sí, en pesetas) en comprar discos piratas (cuya calidad de sonido dejaba bastante que desear) cuando nadie se bajaba música por internet o ni siquiera tenía internet. No sé por qué, recuerdo perfectamente la primera vez que escuché su música: fue en un parque, a través de un walkman (entonces aún utilizábamos la ...

(Llig la versió original en valencià) Some days ago I finished reading Ferran Torrent ’s novel Judici Final , the last book of the trilogy that began with Societat Limitada and Espècies Protegides . I buy and read his books for several reasons. To mention some: their informative nature. Yes, one can learn something from Torrent’s stories. You recognise discourses, attitudes and character roles which, despite being fictional, ressemble what you might find in the streets of Valencia and surrounding areas. I strongly believe that, even though the stories of his novels are fictitious, the shady business, political pacts of dubious morals and the fierce struggle for gaining power are situations which testify what happens, or could happen, in Valencian society much more realistically than what you can see in TV news (especially if you watch Canal 9 news). I find it interesting how every character in Torrent’s novel’s (the journalist, the detective, the politician, the political adviser or...

(see my English version) Fa uns dies que acabí de llegir la novel·la de Ferran Torrent Judici Final , l’última part de la trilogia que va començar amb Societat Limitada i que continuà amb Espècies Protegides . Hi ha diversos motius pels quals compre i lligc les seues novel·les. Per dir-ne alguns: el caràcter didàctic i informatiu. Sí. Es pot aprendre de les històries de Torrent. U pot reconéixer discursos, actituds, rols de personatges que es pareixen molt als que pots trobar a peu de carrer en València i la seua contornada. Tinc la ferma intuïció que, per bé que és tracta de ficció, els negocis térbols, els pactes polítics de dubtosa moral i la lluita acarnissada pel poder que caracteritzen les situacions de Torrent donen fe del que passa o podria passar en la societat valenciana amb molta més fidelitat del que pugues vore en els informatius de televisió, especialment si són els de Canal 9 . Em pareix interessant com, en la novel·la de Torrent, tant el periodiste, el detectiu,...

Diumenge set d’octubre, quan falten pocs minuts per a les nou del matí, Joan Vicent, Miquel (el pescaor de Pinedo) i jo, Josep Lluís, ens disposem a iniciar la nostra jornada excursionista. Des de Benetússer, en l’Horta sud, ens dirigim amb un Mercedes automàtic («burlant», que diria el meu amic) cap a la població de Llucena, a l’Alcalatén. Una volta hi arribem, peguem un passeig pel centre buscant un lloc a on comprar pa. Trobem un forn gràcies a les indicacions d’una senyora autòctona, de la qual també aprenem el bell accent de la gent d’estes terres. En la plaça és dia de mercat. En l’únic forn obert ens enamorem d’un pa redó de poble, que comprem per a que ens servixca de contenidor del companatge que portem prèviament preparat. Més avant vorem que no teníem tot tan preparat. De camí al cotxe no podem evitar fer una pausa en la planta baixa d’una dona que ven tomates. L’instint ens diu que pagarà la pena tastar-les. Ne comprem tres, una per a cada u. Deixem Llucena per a c...

Valencià: Primer de tot vos diré que em fa moltíssima perea escriure esta primera entrada. ¿Per què? Perquè és difícil descriure de què va un blog quan encara no saps què hi escriuràs. Per això canviaré esta entrada tantes voltes com crega necessari. O potser no. Vejam: en principi vullc contar coses que evidentment em passaran a mi, però no les meues misèries sense interés, sinó potser algun viatge, concert, experiència, excursió, pensament, ressenya literària o musical, traducció, recomanació, etcètera, que trobe que és, en primer lloc, interessant de recordar per a mi, i en segon lloc, interessant de llegir per ad algú. Així doncs, potser també faré alguna crítica d'un altre blog o penjaré qualsevol altre tipus d'enllaç, del qual m'abellisca parlar o al qual em vinga de gust fer-li publicitat. Al remat la qüestió és expressar-se. PS: La llengua que utilitzaré per a escriure el blog serà normalment el valencià, encara que també pretenc escriure en anglés, en castellà, ...