¿Saps?

Article publicat en   València Diari el 16 de setembre de 2023 La concepció de valencianoparlants i castellanoparlants com a ètnies diferenciades —inclús enemistades— que intuïsc en el discurs d’alguns militants lingüístics de X (abans, Twitter) topa de cara amb la realitat lingüística de no poques famílies i individus del País Valencià. Ocorre que molta gent té vincles afectius amb les dos llengües i es comunica en l’una o l’altra segons el context i l’interlocutor. Estos fenòmens de canvi de codi s’anomenen «mudes lingüístiques», seguint el concepte usat per J. Pujolar, I. González i R. Martínez (revista Llengua i ús , núm. 48 , 2010). La casuística de mudes en la vida d’una persona és complexa i variada, i segons la situació concreta i el moment vital del parlant, l’ús lingüístic s’escora cap a un idioma o l’altre. Així, els parlants canvien de codi segons l’entorn —la família, els amics, l’escola, la universitat i el treball— i encara dins de cada un d’estos entorns, alternen...

Transcric la intervenció de Jordi Cassany Bates feta el 6 de maig de 2024 en la Comissió d’Educació i Cultura de les Corts, durant la fase de participació ciutadana del procediment d’elaboració de la «Proposició de llei per la qual es regula la llibertat educativa», presentada pels grups parlamentaris Popular i Vox. Jordi Cassany Bates (foto de José Cuéllar / Corts Valencianes) Bon dia. En primer lloc m’agradaria agrair l’oportunitat que em brinden de recentrar el debat en algunes qüestions clau que són necessàries si volem, sincerament, millorar l’educació i, per tant, millorar la societat.  Ja que la proposició de llei té en el seu títol –o fa una referència implícita– als pares, començaré parlant de quin és el marge de decisió que tenen els pares en l’educació obligatòria . Evidentment, la col·laboració de les famílies és molt beneficiosa, i també la seua participació i la seua presa de decisions és positiva. La Constitució fins i tot preveu que els pares intervinguen en el con...

Vos conte les meues impressions de La patria en la cartera , un llibre dens però recomanable. L’autor, Joaquim Bosch, és un magistrat i juriste valencià, exportaveu de «Jueces por la democracia». ¿Per què és interessant este llibre? En la primera part, Bosch exposa un relat ponderat de la Transició espanyola. La tesi és que esta no fon impecable ni modèlica ni definitiva, però sí que conseguí molts avanços tenint en compte el règim dictatorial del qual venia Espanya. Després ve la part més enciclopèdica i que, cal dir-ho, demana temps i paciència: l’exposició dels múltiples casos de corrupció en Espanya, des de la Restauració, passant pel Franquisme, fins a l’actual democràcia. Un resum dels que han clavat mos a la caixa de tots. Bosch tracta també altres temes que ens haurien de preocupar: ¿Com es financen els partits polítics? ¿Funcionen democràticament? ¿Com va la llei electoral? ¿Quin marge té el ciutadà per a proposar iniciatives, consultes i referèndums? ¿Per què hi han tants ass...

La merla blanca és una novel·la policíaca de lectura àgil, construïda amb capítols curts en forma de dietari personal del protagonista, el policia Arnau Feliu. La trama avança i es complica a mesura que l’agent indaga la connexió entre diverses morts aparentment accidentals i inconnexes, a força de fer les preguntes adequades i emetre hipòtesis que es descarten o es confirmen, però també gràcies a la intuïció i a alguna feliç casualitat. Potser el major encert de l’obra és que la intriga es manté en tot moment (i per tant, també l’atenció lectora) i que tots els caps solts tenen sentit al final. En definitiva, una història ben construïda que es resol de manera original. Pel que fa als personatges, potser es troba a faltar més profunditat en el treball descriptiu i la psicologia (d’alguns sabem molt pocs detalls, altres es mostren com a malvats arquetípics), però complixen adequadament la seua funció en la trama. Com a segona i última crítica, diria que el to moralitzant es fa, a ve...

Hui fa quatre anys i tretze dies que vaig obrir este blog ―quasi res porta el diari!― i per primera vegada després de tot este temps m’he plantejat tancar-lo, amollar amarres i escriure en un altre lloc. La tria del nom del blog fou improvisada, però ara que hi pense trobe que, coneixent-me, difícilment podria haver-ne triat un altre. I és que una oració com Saps què vull dir-te? ―que jo gaste sovint― compleix, segons les funcions del llenguatge de Jakobson, una funció fàtica, ja que pretén «cridar l’atenció del receptor, començar la comunicació, restablir-la o comprovar que existeix el contacte per a poder transmetre i optimitzar després missatges de major contingut»*. Efectivament, en este blog hi ha una crida d’atenció a vosaltres, un contingut que és del meu gust o de la meua creació i que vull compartir perquè en gaudiu, en parlem i que de tot plegat en traguem profit. Hi ha una miqueta de voluntat estètica, didàctica i sobretot interactiva. Jo, per la meua part, entre als vostre...

L'Associació d'Editors del País Valencià ha posat en marxa una iniciativa interessant per a fomentar la literatura en valencià. Es tracta d'una pàgina web TV on els mateixos autors presenten els seus llibres i animen a llegir-los. Pareix que la web aspira a emetre 20 minuts setmanals sobre notícies i presentacions de llibres, novetats editorials i propostes de lectura. Vos en deixe l'enllaç ací .

Pollet cercolat o contrafet. Trac la imatge d’ este blog . La paraula d’esta setmana em té una miqueta desconcertat. Segons he investigat, es diu cercolat d’algú que té alguna deformació o minusvalidesa física perceptible, com per exemple problemes de motricitat als braços o un braç més llarg que l’altre. Pareix que la paraula s’usa sovint amb sentit pejoratiu o com a insult, i que fins i tot ha passat a designar minusvalideses o discapacitats intel·lectuals (ço és, un retard mental). D’altra banda, la paraula cercolat s’aplica també als animals, ja que es diu que estan cercolats els pollets que han eixit de l’ou amb alguna malformació. Tinc constància que veïns d’Algemesí, Paterna, Silla i Sedaví d’una edat aproximada de seixanta anys coneixen i utilitzen la paraula «cercolat». Els seus fills, en canvi, no la gasten; alguns perquè la desconeixem, altres perquè, encara que els sona, no saben ben bé a què fa referència o usen altres paraules equivalents. Jo atribuïsc esta pèrdua de con...