Saps?

Tot i que lleva espai en la prestatgeria i imposa un poc de pressió, estic content d’acumular llibres. Fa només uns dies vaig poder llegir un dels meus regals de reis, Un amor a cada bar . Qui me’l regalà sabia que la fórmula «Barcelona + vida nocturna + anys huitanta» a priori m’anava a interessar. A pesar que la publicació és recent (2010), la majoria d’aquests relats van ser escrits fa vint anys, en la primera època de l’autor, qui sembla que després ha tingut èxit amb altres novel·les que de moment no he llegit. D’entrada, em cridà l’atenció ―i alhora em posà alerta― que en el pròleg Baulenas recalcara que ell ja no és la mateixa persona que va escriure aquests relats, i demana al lector «comprensió i indulgència». Prompte u comprén per què. El text manca completament del que hui diríem correcció política —la qual cosa, com no, és un dels reclams del producte. El narrador maltracta verbalment els personatges: una pidolaire escarransida, un transvestit sotmés a les vexacions de clie...

Russafa és un adolescent que flipa sentint Ramones i mira encuriosit la cambrera d’estètica sinistra de El pequeño diablo . Russafa són uns acabats de llicenciar que es fan la foto de l’orla i en acabant ho celebren desvanits entre canyes. Russafa és un magrebí que t’ofereix costo en una cantonada; un borratxet que compra un entrepà de mortadel·la en un forn a les cinc de la matinada; una jove escriptora en un pis de renda antiga, a on reescriu la seua vida i persevera per publicar novel·les; una vella octogenària que cau un bac en sa casa i no té qui l’arreplegue; un vagabund que viu entre cartons; algú que invertix els estalvis en una guitarra. Dos jóvens que s’acosten als trenta parlen de desenganys amorosos entre pipades de narguil i glopets de te. Ningú d’ells nasqué en Russafa; però sense ells no hi ha mite, no hi ha història, i Russafa pareix una xàrcia de carrers desèrtics pels quals tan sols corre el vent. Vesprada de diumenge, carrers desèrtics, plens de sol, només corre el ...

M’agrada la idea d’esta pel•lícula: com algú que té por de madurar, de viure, i que damunt pretén fer-ho amb un afany de perfecció, acaba boicotejant la seua felicitat sense remei. En el cas d’esta ficció, fins límits ben malaltissos. Una gran frase del film ho resumeix bé: «La única persona que se interpone en tu camino eres tú misma» . Ara cal mesurar-ne la qualitat i veure, com algú una vegada em va dir, si «la idea està ben expressada». Val a dir que té punts simplistes. No sé com dir-ho, potser té quelcom de clixé la polarització entre cigne blanc envers negre, o innocència envers temptació… per no esmentar el fet que algunes escenes i reaccions dels personatges —estereotipats— es veuen d’una hora lluny. Ara bé, el misteri que li dóna el punt surrealista enganxa des del principi i en part justifica estos estereotips cap al final del film; el paral·lelisme entre la vida de la protagonista i el ballet que interpreta és interessant i Natalie Portman actua francament bé. Però sobretot...

La figura d’un home recorre el mapa de Ciutat Vella; serpenteja pels carrers evitant la bullícia fallera. Diríeu que no segueix un rumb lògic, racional. Zigzagueja, recula, gira, enfila. Es deté en portals i cantonades. Ara hi busca atiar records, adés vacil·la i en fuig. La cadència d’uns passos que trepitgen, tremolosos, una casella del calendari, l’aniversari funest. Tempteja suau —«només un poc», es diu—, conscient del risc que s’hi òbriga una escletxa que l'engula i l'hi atrape. Des del cel, una lluna quasi plena observa els rampells d’estultícia dels hòmens.

A diferència de moltes altres falles de la capital —insulses, càndides, acomodatícies—, la falla d’Arrancapins s’alça, com sempre, crítica, reivindicativa i alhora burleta. Sense grans pressupostos, ens mostra un vaixell pirata que simbolitza el neoliberalisme, que esclafa i parteix en dos la seua víctima: l’estat del benestar. El vaixell el piloten Francesc Camps, Ricardo Costa i Rafael Blasco. Envoltant la falla, diversos motius il•lustren la incompetència dels polítics valencians de l’oposició. (Feu clic en les imatges per ampliar-les) Vos sona este pirata? El meu gènere favorit, titulars de notícies falses

Conduïsc pel barri amb les finestres obertes, escoltant Elvis no pots sinó bellugar els muscles i fer petar els dits al ritme de la música. ¡Quina llum, és tan agradable tornar a sentir el sol sobre els braços! Però una corrua de fallers disfressats de llauradors endiumenjats interrompen el moment —i el trànsit d’un dels carrils— amb una xaranga fallera. Un d’ells, sexagenari, increpa una xica muntada en una escúter que tracta d’esquivar-los. De poc no cau ell o la fa caure a ella tractant d’engrapar el seient de la moto. ¡Ai, la tradicional concòrdia, educació, tolerància i el respecte entre fallers i ciutadans! Què dir-ne… Ara recorde l’apunt faller de l’any passat , encara perfectament vàlid. Jo no sóc gens faller, però tampoc visc al marge de la festa. Ja he complit algun dels pocs i particulars rituals, com és veure un concert de la Pato Daniel . Me’n falten un parell més i estaré pagat. A banda, m’agradaria veure un castell, però ja em veig atrapat en un dels ponts, envoltat d’u...

Tindre el carnet de conduir t’autoritza a manejar vehicles, però això és com quan fas 18 anys: eres oficialment un adult però només sobre el paper, perquè encara has d’aprendre quasi tot. Així, de la potencialitat i la capacitat falta fer el salt a la pràctica, a la realitat. I és ben curiós observar com, quan u acaba d’obtindre el permís de conducció i puja al cotxe, esdevé un subjecte poregós i terriblement susceptible, que es pensa que tot el trànsit al seu voltant s’ha posat d’acord per a fer-li la vida impossible: el camió del carril del costat pareix dos voltes més gran del que és en realitat i et fa la impressió que s’acosta temeràriament a tu; els carrils d’incorporació són un malson a on mai veus el moment d’incorporar-te; pareix que totes les llums que fan els altres cotxes van dirigides a tu, per retraure’t alguna maniobra incorrecta que has fet i que no saps ben bé quina és. Així, durant un temps, el conductor novell és un manoll de nervis i un ser humà frustrat, que patix;...

Xe mira això, si té color! En este dia ennuvolat, podria parlar de moltes coses. Podria parlar de la mort recent de l’escriptora valenciana Maria Beneyto , de la seua novel•la La dona forta , que vaig descobrir gràcies a l’assagista Josep Iborra ―també recentment traspassat ― i la seua Trinxera literària , un recull d’articles que m’obriren les portes a la literatura valenciana del segle XX. Podria parlar de les sensacions arran de la tragèdia que estan patint els japonesos , o també de la vida desgraciada de l’home que pidola en la porta del supermercat i que em crida paraules inintel•ligibles. Però mireu, he decidit que, almenys en el blog, acoloriré una miqueta el dia recordant un bon àpat i una cançó que sempre suscita en mi una alegria immediata. Espere que acolorisca també un poc el vostre. No puedo concebir que tú seas tan idiota El triunfo del poder siempre es una derrota Y te has quedao colgao y la verdad es otra El mundo es de papel y con papel se compra. Si no me gusta ...

3 euros (amb copa de vi inclosa) no és un mal preu per aquesta edició Reprenc les lectures en francés amb una novel•la curta certament estranya. Moderato cantabile és d’aquests textos que desconcerten, que suggereixen més que diuen, on els instints i les sensacions prevalen sobre cap argument. Sense haver-me apassionat —no sé si és la lectura que ara «necessitava»— ha sigut curiosa i no m’ha deixat mala boca. Anne Desbaresdes és una dona rica porta el seu fill a classes de piano. En el bar de baix d'on rep les lliçons, un home assassina la seua dona. A partir d’aquest fet, Anne passejarà pel port cada dia amb el seu xiquet fins fer cap en aquest bar. Allí, bevent impulsivament copes de vi, conversarà amb Chauvin, un obrer del port, al qual inquirirà sobre què va dur a l’home a matar la seua parella. Ell suggerirà que la dona va tolerar l'assassinat, que la parella és va veure abocada a eixa situació com a conseqüència de la passió. Però Chauvin no en diu res clar i sovint es d...

Es[p]aña una nación, Cataluña uana mierda De l’autor de la pintada deduïsc dos coses: 1) És un mal espanyol, que no sap escriure el nom del seu país (ni tampoc el artículo indeterminado «una») 2) És independentista (i això sí que no ho sospita...)

Hui, des del cotxe, ha vist al lluny la mar; el seu color turquesa li ha captivat la mirada. Este dia ple de llum podria ser una treva; podria deixondir-lo del malson d’un hivern encapotat i amarg. Tanmateix, el cos es ressent de fiblades recents, i és com si la claror fera visibles les cicatrius d’un interior lacerat, que grinyola, que cruix. És normal que els ulls traspuen tímidament recordant altres primaveres; els abelleix, ho necessiten. Assegura les mans en el volant i torna la vista al davant, a la carretera i al cel blau. Per fi pot obrir un badall de la finestra i omplir el pit, conscient, de l’aire del present. La primavera que naix evidencia que algunes coses són cícliques; d’altres han canviat per sempre.

«Yo, en casa, sin el delantal puesto no soy feliz». Una mestressa de casa

L’altra nit se’m féu tard a la ciutat i, davall d’una marquesina, una xica em va informar molt amablement sobre les línies de bus i els horaris nocturns. Van ser uns minuts de conversa en què deguí donar-li una certa confiança, ja que, malgrat ser jo l’única persona a eixes hores pel carrer i ella una xica sola, no tardà a contar-me on treballava i el bus que havia d’agafar. Finalment, com que cap combinació a eixes hores em permetia tornar a casa, vaig decidir caminar avinguda avall fins a una altra marquesina per provar sort amb una altra línia, així que em vaig acomiadar d’ella. De camí, vaig adonar-me que havia oblidat donar-li les gràcies. I això em féu pensar en el fet d’agrair . Un gest que costa tan poc de fer i que ens obri portes en molts sentits. Donar les gràcies fa goig a qui les dóna i fa sentir bé a qui les rep, és una manera de mostrar-li a l’altre que ens ha fet un bé i que n’estem contents. L’altre se sent afalagat i content de saber que ha regalat un bé. No vos estic...

El tràiler destaca la conya, però hi ha un rerefons ben seriós Dos amics dels quals em fie me la recomanen, és una pel•li d’humor i jo crec que necessite riure, així que vaig dret al cine a veure Primos . El film té una estructura senzilla, recognoscible, on tots els personatges s’estableixen ràpidament com fitxes en un tauler d’escacs. De fet, posats a criticar i a traure-li pegues , podríem dir fins i tot que tracta de manera simplista no pocs temes. Però estaríem enfocant la crítica des d’un punt de vista erroni, perquè el que importa és que és una bona pel•li d’humor que, sorprenentment, toca qüestions de fons interessants i ben serioses; que fa riure i ―depén de com t’agarre― plorar alhora. I per a mi, barrejar humor amb drama és un èxit en qualsevol pel•lícula. Un film de persones jóvens que no volen estar a soles ―i potser tampoc no saben estar sols―, que estan disposades a donar tot el seu amor i a entregar-se. Ara bé, a qui? I si ens decidim per eixa persona, qui ens diu que a...

«Escucha, tía, déjate de niñatos y vamos a buscarnos un tío que tenga coche. Yo no me considero una preciosidad, pero no soy fea [...] Uno de 19 no; muy joven. Uno de 20...» La xavala de 16 anys que parla pel mòbil en el bus

Se diu sagí del greix d’un animal. El de porc s’usa en gastronomia, per exemple, per a fer dolços, com esta coca de sagí que vaig pescar l’altre dia en un forn, feta amb este greix, amb farina, sucre i ous. ¡Mmm! ¡Tan senzill i tan bo! Els mallorquins li diuen  saïm . De fet, la paraula ensaïmada ve d’ací, és el dolç elaborat amb saïm.

«El primer músculo que hay que ejercitar es la lengua. Si a una mujer la tienes contenta con eso, ya está todo hecho». Un mazas del gimnàs

Fa uns dies aní a veure 23F , la pel•lícula que han estrenat en el 30 aniversari del colp d’Estat. El film és un seguit de situacions tenses, d’hòmens que es desafien els uns als altres amb la mirada, d’amenaces a punta d’una pistola que mai s’arriben a complir, de colps de telèfon que tallen converses de quatre paraules. Això és molt lluïdor i impactant els primers minuts, però prompte trobes a faltar que la cosa avance, saber alguna cosa sobre el context polític del moment, sobre els detalls de què no se sol parlar en cada aniversari, sobre les reaccions dels polítics, el que deien o pensaven durant el seu segrest en el congrés… un muntó de coses que jo hauria trobat interessant que es mostraren. O almenys alguna cosa nova. No hi ha pràcticament cap diàleg de més de tres frases seguides, regna el silenci i es dóna per fet que l’espectador coneix la història. Evidentment, és probable que una part dels protagonistes d’aquell dia ―els polítics―, en situació d’ostatges, no tingueren mass...

M'encanta !

De maulets a animalets Sempre m’ha agradat la paraula «animalet», aixina, amb el diminutiu, per a expressar, de manera condescendent, que algú és un terròs o un ignorant, però que no té mala intenció. Una altra expressió similar ―que se sol dir en la meua família― és «tros de carn en ulls», que potser és menys elegant ―si és que la primera ho era― i inclús pot ser ofensiva. Però no passa res, perquè tot queda en casa. Tinc amics castellanoparlants que usen amb naturalitat expressions com ara « alma de cántaro » o « alma cándida », que sonen molt bé, però són tan castisses i idiomàtiques que jo no em sentiria còmode usant-les. I bé, quant a la pintada de la foto, la història de sempre: tu plantes la teua bandera i jo la transforme en la meua, tu poses el nom que vols per al país i jo el borre i escric el meu damunt, tu poses el teu lema i jo me’n ric. Dos posicionaments polítics oposats, en la marginalitat política, mentre són uns altres els qui remenen les cireres. (Redacció modifi...

Fa unes setmanes, estava regirant una xicoteta biblioteca familiar on no esperava trobar res en català, i em vaig trobar l’edició que veieu de L’auca del senyor Esteve , un llibre que d’altra manera potser no hauria llegit. En un català col·loquial i prenormatiu ―jo m’he entretingut subratllant els los neutres ― Rusiñol hi conta la vida insípida d’un mercer barceloní, des que naix fins que mor; una persona que des de xiquet viurà només per a la botiga, que no tindrà inquietuds, ni entreteniments ni passions. Farà tot com pertoca, com s’espera de la seua classe, i no es casarà per amor, sinó amb qui convé. Esteve és incapaç de sentir, d’improvisar, d’emocionar-se; no voldrà veure res més enllà de les parets de la botiga, del paper d’hereu del negoci que li ha sigut assignat per naixement. Però a l’Esteve li eixirà un fill que voldrà ser artista, i això trastocarà els seus plans. Em fa la impressió que Rusiñol escrigué açò com a acte catàrtic perquè, davall de la ironia i fins i tot l’hu...

Un galló , com sabeu, és cada una de les parts en què està naturalment dividida la part comestible d’un fruit, com la taronja, per exemple. Ara bé, la paraula galló s’usa també, en valencià col·loquial, per a designar el clítoris . Tampoc no és estrany que, per extensió, alguns parlants usen la paraula per a anomenar la vagina sencera.

Si vos estimeu la vida, no begueu d’estos dispensadors Diuen que cal anar molt a espai amb què mengem i què bevem quan estem fora. Però clar, només recordem Santa Bàrbara quan trona. Tu sempre portaves damunt la teua pròpia botelleta d’aigua —quan u parla molts minuts seguits és bo humitejar la gola— però amb les presses te l’has deixada i creus que per una volta no passa res si beus del dispensador de l’oficina. Mai te n’has fiat, però com el dia anterior també begueres i no passà res, hi confies. La marraixa està buida, però no fa res, el dispensador té una nevereta on sempre queda un poc d'aigua —això sí, freda. En beus un parell de gots. I als vint minuts comencen uns rots que tractes de dissimular. Ixes al carrer, t’esperen en un altre lloc. Creus que ha sigut el guisat de peix de migdia, però amb una telefonada comproves que la família es troba bé. Pels volts de la plaça de l’Ajuntament, et vénen uns aires inusuals. Ja és massa tard per celebrar-hi mascletades. En el tren com...