Saps?

Supose que és un poc com l’efecte Michael Jackson, que tot just va morir tothom tornava a sentir la seua música i a comprar els seus discos. Anaves pel carrer i senties com Billie Jean sortia dels altaveus dels cotxes pertot arreu. Això passa un poc, però a molt més petita escala, és clar, en l’ambient heavy . Lliges comentaris en blogs , sents parlar de concerts homenatge (al Port de Sagunt n’hi ha un)… Per la meua part, hui recorde una vegada més el petit gran home que va ser Ronnie James Dio, que traspassà fa a penes quinze dies. Vos pose Rainbow in the Dark , un tall del concert que la seua banda féu per al programa de televisió Rock Palace en 1983, quan s’estrenava aquella formació. A banda de l’excel•lent actuació, hi veig un home sembrat, feliç (mireu el somriure al minut 3.15), sempre agraït amb el seu públic… A mi, entre unes coses i altres, se’m posen els pèls de punta . Quan els teus dimonis no et deixen estar , com diu la cançó, sempre hi ha una bona dosi de rock’n’r...

Ahir el meu cunyat ens va portar del xalet una bossa plena d’albercocs que pressupose boníssims. En obrir la bossa, però, hi havia un regalet entre els fruits grocs, quasi ambarins, de tan madurs. Un caragol. Si no m’enganye era un moro, marró castany amb ratlles més clares. Passí una estona ocupat en altres coses, es féu tard i no sabia què fer-ne, del caragol. No estava disposat a matar-lo i pensí que el pobret es mereixia, després de tant de tràngol, posar-lo en llibertat. L’agafí i em va costar, s’havia quedat apegat al colador de plàstic on havíem posat els albercocs, supose que per rentar-los. Com no amagava la molla, pensí que potser estava ja moribund, i el posí un segon davall el raig de l’aixeta per humitejar-lo un poc i veure si espavilava. Mentre baixava en l’ascensor amb la bossa de fem en una mà i el caragol moro en una altra, vaig adonar-me del temps que feia que no agafava un d’aquestes bestioles vives. Et vénen records de iaios, d’altres xalets, d’una olla roja, de pas...

Amprar vol dir prendre prestada alguna cosa o obtindre alguna cosa d’un altre. Per exemple, algú que està passant per dificultats econòmiques ampra diners que, després, ha de tornar al propietari. O un veí que s’ha quedat sense sal pot amprar-li’n a un altre veí. Igualment, un idioma pot amprar una paraula o una expressió d’una altra llengua. Vos pose uns quants exemples d’ús d’este verb que he sentit de la parla viva: He anat a amprar-li-ho i no m’ho ha deixat. (He anat a demanar que em prestara una cosa i no ha volgut) Tot lo que té és amprat. (Tots els béns que té li’ls han prestat) ¡Amb tant que tenia, ha anat a amprar! (No fa sentit que tenint diners vages a demanar-ne a un altre) ¡Sempre està amprant! (Sempre està obtenint coses prestades) ¡M’ho amprà i no m’ho ha tornat! (Li ho vaig deixar i no m’ho ha tornat) (Redacció actualitzada en octubre de 2024) 

Diuen que Dio fou qui popularitzà aquest gest associat al heavy Ha mort un dels grans cantants de heavy metal , ha mort Ronnie James Dio. Va passar ja fa uns pocs dies, el 16 de maig; un càncer d’estómac ha pogut amb ell als seixanta-huit anys. Jo me n’he assabentat este matí quan, per casualitat, buscava vídeos seus per Youtube. He pensat que era una faula d’estes que corren, però que el diari Avui se’n fera ressò m’ha confirmat que la notícia era ben real. Per si no vos sona, Dio ha sigut cantant de grans bandes com ara Rainbow i Black Sabbath, a més de la banda que porta el seu nom: Dio. Jo no n’era fanàtic, però cançons com Long live rock and roll , Kill the king o Last in line són clàssics cantats per ell que m’han fet passar molts bons moments. Com a homenatge, tracte de traduir una cançó que m’agradava molt, Holy Diver , de 1983, i em quede amb la frase Life's a never ending wheel ... Holy diver You’ve been down too long in the midnight sea Oh what’s becoming of me Ride t...

Hi ha vegades que, bé perquè no tens res nou que valga la pena sentir o bé perquè per algun inconscient designi et poses musicalment nostàlgic, acudeixes a la prestatgeria de CD i cassets i espigoles uns quants discs vells, els que paga la pena sentir de nou. I fa goig, perquè tot i que es tracte de les mateixes cançons, sempre descobreixes un matís nou, i depenent de com et trobes en eixe moment (o potser en recordar qui eres i com pensaves quan les sentires per primera volta), les cançons prenen un significat nou i, fins i tot, experimentes una catarsi diferent. Doncs bé, ahir em va pegar per fer un repàs a alguns dels meus temes favorits de Barricada, la veterana banda de rock pamplonesa. De tantes cançons que em fan sentir bé, només volia deixar-vos tres tastets: Primer Lentejuelas , el seu hit de 1985, un tema ple d’actitud, de riff reiteratiu sense concessions i d’un autèntic so dels vuitanta. Després El mejor de tus días , de 1992, cançó que m’agrada no només musicalment, sin...

Les parets parlen i poques vegades ho fan innocentment. De fet, sovint censuren o fins i tot tracten d’intimidar. En este sentit, hi ha un parell de carrers a Burjassot que són dignes de menció. En la primera foto veem esta pintada que dona suport a les joventuts del GAV ( Grup d’Acció Valencianista ), que és ―segons diuen ells― una Entidad fundada en 1977 por la defensa de la lengua, cultura e idiosincrasia valenciana . Això sonaria molt bonic si no fora perquè en realitat les joventuts de tan digna entitat estan lluny de ser uns erudits, estudiosos o simplement amants de la cultura: són més prompte uns jóvens alterats que no passen dels díhuit anys i que, a crits (crits en castellà, és clar) es dediquen a intimidar i a boicotejar qualsevol manifestació o acte catalanista o que simplement es faça en valencià, especialment quan està organitzat per una altra acció, Acció Cultural del País Valencià. (I ja em perdonareu que “compare” una amb l’altra. Per cert, no deixa de ser curiós que l...

L’ andola és un lloc indeterminat per a on la gent trisca, un paratge de difícil accés, fora de camí. La paraula és un poc difícil d’entendre si no és dins de l’expressió córrer l’andola , que pareix que és bàsicament l’únic context en què s’utilitza. «Córrer l’andola», per tant, vol dir anar d’ací cap allà, vagant, corrent món, sense fer res de bo o de profit. L’expressió té, per tant, un punt negatiu, de crítica. Ja fa temps que la vaig llegir en una novel·la de Josep Lozano, Crim de Germania (allà es deia bandir i córrer l’andola ) i casualment fa uns dies la meua iaia la digué, juntament amb una altra expressió sinònima, anar a la dula . Esta última s’aplica a sovint als xiquets, i vol dir anar en llibertat, sense control ni vigilància de ningú. Per això també se sol dir que un nano s’ha «criat a la dula». «Andola» es pronuncia amb o oberta, tot i que pareix que això varia segons les zones geogràfiques. Jo he sentit la paraula pronunciada de les dos maneres per la mateixa person...

Fa uns dies acabí de llegir el cicle de Cassana, la trilogia d’Enric Valor. L’orde de lectura no ha sigut massa ortodox, ja que comencí pel segon llibre (vos ho contí ) i més tard he atacat el primer i el segon. No passa res, els tres llibres es poden llegir per separat. Enguany Valor ha sigut una descoberta per a mi, ja que he comprovat que no només és un autor de rondalles, un recol·lector de la cultura popular i un important lingüiste, sinó també un bon novel·liste, quasi un croniste  del seu segle en el seu espai, el País Valencià meridional. Les històries de la trilogia ocorren amb el teló de fons de la Primera Guerra Mundial ( Sense la terra promesa ), els tensos moments precedents a la Guerra d’Espanya ( Temps de batuda ) i el transcurs de la guerra fins al seu fatal desenllaç ( Enllà de l’horitzó ). Les tres estan narrades des d’un prisma molt concret, el del context local de Cassana, un poble inventat del migdia valencià (però basat en un de ben real: Castalla) de pautes s...

(imatge generada amb IA) La paraula d’esta setmana és una de tantes que els nostres majors encara utilitzen i que, al meu parer, els principals diccionaris no contemplen en tota la seua amplitud d’accepcions. Esme és sinònim de trellat o seny, de coneiximent a l’hora de comportar-se i, especialment, a l’hora de dirigir qualsevol empresa que implique càlcul, precisió i previsió. Tindre bon esme és obrar de manera adequada i encertada. I al contrari, no tindre esme és ser un destrellatat, un inconscient. U  perd l’esme quan perd l’orientació, la facultat de saber per on es va o què es fa. La paraula està documentada des del segle XIII i prové del verb aesmar o esmar , que significa «calcular», «deduir», i que al seu torn ve del llatí adaestimare . Els diccionaris com el DIEC o l’ Enciclopèdia , sense bandejar «esme», donen prioritat a la forma esma , que és posterior i correspon a la pronúncia del català oriental. Per desgràcia, tan sols contemplen l’accepció de aptesa per a fer i...

Ja és primavera. Els cóps dels arbres de la Gran Via i del Túria verdegen esponerosos sota la llum intensa del sol que acarona pertot. Els arbusts dels jardins expel•leixen la una flaire que sorprén els nostres narius i ens en recorda l’existència, les flors acoloreixen escandalosament les ninetes dels nostres ulls. Al davall dels arbres, tacats pel mosaic de llum i ombra de les fulles ―però també en la parada del bus o en qualsevol cantonada― parelles conegudes o formades de bell nou, adultes o adolescents, s’abracen i es besen apassionadament davant els ulls del món que somriu sota un cel blavíssim, tan sols adornat d’alguns núvols esparsos, gruixuts, blancs, escumosos, vaporosos i majestuosos com gratacels que suren en l’aire en una miraculosa pau. Malgrat al•lèrgies, astènies primaverals o trastorns de son, es diria que tothom està de bona estrela: la gent crida però de joia, sonen els clàxons però ja no molesten, i fa un goig terrible estar pel carrer. Ens despullem de tantes cape...

Últimament estic tornant a sentir l’excel•lent àlbum d’AC/DC Back in black . No podria demostrar-ho amb raons científiques, però crec que el segon tema del disc, Shoot to thrill , és capaç de revifar un mort o, si més no, de despertar-te de la pitjor de les ressaques. Cal sentir-lo amb el volum ben alt, és clar. He estat fixant-me en la lletra, i què dir-ne... quins macarres ! Per cert, tant de bo tots els trets foren d'aquest tipus de pistola. All you women who want a man of the street But you don't know which way you wanna turn Just keep a coming and put your hand out to me 'Cause I'm the one who's gonna make you burn I'm gonna take you down - down, down, down So don't you fool around I'm gonna pull it, pull it, pull the trigger Vosaltres, dones que voleu un xic del carrer Però que no sabeu cap a on pegar Acosteu-vos i poseu la mà ací Perquè sóc el que vos farà glatir Vaig a tombar-te, en terra, en terra, en terra Així que no em vingues amb foteses Vai...

En este país, quan es planteja un dubte lingüístic sobre el valencià, tot el món, conega o no l ’ idioma, diu la seua amb paraules vehements i una seguretat absoluta en ell mateix, com qui posseïx la veritat absoluta. A més, la gent sol simplificar de manera que resposta consistix en dos úniques opcions possibles, oposades l’una a l’altra. Ja sabeu de què parle: ¿Hem de dir este o aquest , juí o judici ,  pebrera o pimentó , artista o artiste , graó o escaló , us o vos , dos o dues , eixir o sortir , homes o hòmens , faena o feina ? Davant de  solucions  excloents, no és estrany que el que comença sent un dubte innocent suscite discussions acarnissades i porte a sovint a conclusions  desgavellades i massa  categòriques. Això genera desconfiança en els parlants insegurs, que poden acabar abandonant el valencià en certs àmbits i adoptant el castellà, que no els dona problemes.  La polarització en les opinions sobre la llengua és tan gran que a vegad...

Esta xica va atrotinada i t ’ arramblarà Per desgràcia, a vegades els diccionaris no reflectixen totes les accepcions d’una paraula. Per exemple, si busqueu la paraula «atrotinat» en el  DIEC , voreu com vos diu que és una «cosa desgastada per l’ús» (un vestit, un cotxe, etc.), cosa que, per descomptat, és veritat. Però entre valencians, «atrotinat» se diu també de la persona que actua precipitadament, sense reflexió, de manera impetuosa o precipitada. Com que eixe comportament es típic dels xiquets, que són molt enèrgics, la paraula se’ls sol aplicar ad ells ( atrotinat pren llavors n matís de «roín», «entremaliat»). Això no vol dir de cap manera que no s’use quan parlem dels adults, que també van a sovint de pressa i correguda. Hui, de fet, la paraula me la recorda una paiportina que em deia que fa por agafar el cotxe en hora punta, a l’eixir de treballar, puix que tots van atrotinats i conduïxen massa ràpid, estressats com estan de la faena i ansiosos d’arribar a casa. Ací la pa...

Victim of Changes ("Víctima dels canvis") és un clàssic de la banda heavy britànica Judas Priest , del seu àlbum de Sad wings of Destiny , que va veure la llum en 1976 (res, fa poquet). La cançó destaca, entre altres coses, per la introducció amb dos guitarres harmonitzades, i pels esgarips del cantant Rob Halford, en un to agudíssim (especialment durant els últims vint segons de la cançó). És un dels temes més llargs de la banda, que vos recomane sentir sencer. La cançó es deia originalment Whiskey Woman , quan va ser escrita en 1972 ―Franco encara vivia―, i pareix que la lletra està feta des del despit amorós per una femme fatale . El vídeo que teniu ací dalt és d’una actuació de la banda al desembre de 1982 a Memphis, en la gira de l’àlbum Screaming for Vengeance . Fa poc que el vaig veure i em va agradar la posada en escena i la interpretació, tot i que la veu de Halford no és tan perfecta com en la gravació en estudi, que, per cert, podeu sentir si feu clic ací . Ací t...