Saps?

L’altre dia havia quedat a la porta de la Filmoteca de València (no per entrar-hi, sinó simplement perquè era un punt cèntric que donava més bones vibracions que, per exemple, la porta de l’Ajuntament…). Total, que en arribar, em diuen: «Mira, pareix que ho facen expressament per a tu» i a continuació veig aquesta imatge: I sí, em solen cridar l’atenció les faltes d’ortografia, també a marquesines, establiments… ¿Deu ser deformació professional? El cas és que com la Filmoteca és un lloc de cultura (¡oooh! Que diria Xavi Castillo) vaig donar-los el benefici del dubte i estiguí donant-li voltes: ¿ Botgeria deu ser «l’acte o paraula de la botja »? Això és una botgeria, home, coses de les botges ! Però no, no em quadra. Així que donem per fet que ha estat una pifiada (o espifiada) de qui fa els cartells a la Filmo. La taquilla estava tancada, i no vaig dir-los-en res. A qui li abellisca, els pot enviar un correu i dir-los que a espaiet amb els dígrafs i que lleven la te.

Parlem de literatura valenciana que, com ha dit Urbà Lozano en la revista Saó , tot i la manca de lectors ―cosa essencial, d’altra banda, però no ens posem pessimistes ara― goja de bona salut i de variada i calenta producció. I açò de calenta ho dic per a recordar-vos que hi ha una cosa que es diu literatura eròtica , que també es conrea en valencià (si es promoguera este gènere, ¿pujarien eixos índexs de lectura?). En fi, tot això ve al cas que divendres passat tingué lloc el lliurament del 17é Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida . La novel·la guanyadora es diu Somniant amb Aleixa , l’han escrita Francesc Mompó i Mercè Climent, a dos mans, i vorà la llum d’ací a uns mesos en Edicions Bromera. La novel·la eròtica guanyadora de 2009, acabadeta d’eixir del forn Però ara, per coses de la vida, m’ha caigut a les mans la novel·la guanyadora de l’any passat, que acaba de ser publicada. Sara, la dona sense atributs , de l’alcoià Carles Cortés , és una novel·la interessant que con...

Dalí pintà esta xicona aguaitant per la finestra Un altre verb per a la llista:  aguaitar  vol dir observar, mirar atentament, vigilar. En valencià a sovint l’utilitzem quan escodrinyem, des de dins de casa, lo que ocorre fora. Diem «aguaitar per la finestra» o «aguaitar pel balcó». El sentit de vigilar de la paraula es percep bé si penseu en els conceptes que porten el substantiu  guaita , com ara les torres de guaita , eixes talaies defensives tan importants en la costa de l’antic Regne de València, o les Penyes de Guaita  de la localitat de Puçol, una paret de roca que mira cap a la mar (i que, per cert, és un lloc a on habitualment es practica l’escalada).  El verb aguaitar també es pot usar el verb simplement com a sinònim de mirar . Per exemple, no és estrany sentir ad algú dir ¡aguaita! quan vol que el seu interlocutor es fixe en alguna cosa o que atenga al que està a punt de dir-li. En Catalunya, segons he sentit, el verb també es diu prou, però en...

El català ja és llengua cooficial amb el francés a l'Ajuntament de Perpinyà. Serà només quelcom simbòlic, fum de botja? S'estendrà a la mancomunitat de municipis de Perpinyà? Mai hi he estat, però fa pinta de ser una ciutat bonica. Em falten tants llocs per veure... Que bo seria poder comunicar-s'hi en valencià.

Vos deixe aquesta cançó que algú ha encertat a recomanar-me amb molt bon criteri i sensibilitat. Què dir-ne... Bonica, trista i emocionant. Un gran descobriment aquest Tim Buckley. Long afloat on shipless oceans I did all my best to smile 'Til your singing eyes and fingers Drew me loving to your isle And you sang Sail to me Sail to me Let me enfold you Here I am Here I am Waiting to hold you Lluny surant per oceans sense vaixells Vaig fer tot el que vaig poder per somriure Fins que el cant dels teus ulls i els teus dits M’atragueren a la teua illa I vas cantar navega «cap a mi, navega cap a mi Deixa’m abraçar-te» Ací estic, ací estic Esperant per abraçar-te Did I dream you dreamed about me? Were you hare when I was fox? But now my foolish boat is leaning Broken lovelorn on your rocks, For you sing, "Touch me not, touch me not, come back tomorrow O my heart, O my heart shies from the sorrow" Vaig somiar que somiaves amb mi? Eres llebre quan jo era rabosot? Però ara el meu ...

El meu joc de password particular Ja fa uns mesos parlí de com de positiu seria tindre a l’abast jocs de taula i de preguntes en valencià al mateix nivell i amb la mateixa popularitat que els castellans, l’oferta dels quals se m’apareix com un monopoli total. Parlí en concret d’un en què s’exercita la llengua, el Password , que es feu famós a través d’un programa de televisió. Doncs bé, no vos havia contat que vaig decidir fabricar-me el joc jo mateix. En valencià, és clar. Fou un exercici de manualitats creatiu, relaxant i molt senzill: una llista de paraules d’ús comú (alternant substantius, adjectius, verbs, adverbis...) en diferents graelles de distinta dificultat, tisores, cartolina i paper de folrar llibres, i el resultat quedà un tant casolà però igualment útil. El cronòmetre del mòbil i gent amb ganes de jugar i aprendre feu la resta. Fins ara no he utilitzat el joc en l’àmbit personal, sinó més aïnes en el professional (a la faena), i sempre ha donat molt bons resultats i est...

Si una nit vos giteu sense son i, a més a més, cometeu l’error de pensar que ja estem en estiu i dormiu amb el cul a l’aire en una nit fresca, potser a l’endemà de matí vos calga un café i una cançó animada per encetar el dia amb ànim. Jo m’he alçat pensant en Rock this town , el clàssic dels rockabillies Stray Cats . Hui no és Saturday night ni fa dia d’estar al carrer, però ens en farem la il•lusió. (Atenció al minut 1.00 del vídeo, la mare que balla amb el xiquet). Well my baby and me went out late Saturday night I had my hair piled high and my baby just looks so right Well, pick you up at ten got to have you home by two, Mama don't know what I've got in store for you Well that's alright 'cause we're looking as cool as can be La meua xica i jo isquérem tard dissabte a la nit Jo tenia el serrell ben estirat cap amunt i ella estava preciosa Passe a per tu a les deu, has d’estar en casa a les dues, Mamà no sap el que et tinc preparat És perfecte, fem patxoca i som ...

Des de Tavernes Blanques me recorden una paraula que porta al món de les sensacions. Ja parlí fa un temps d’ aborronar-se . La paraula de hui és prou pareguda: un eriçó és, en valencià, a banda d’un animal, una esgarrifança, un estremiment involuntari dels músculs que pot ser causat pel fred, per la febra, però també per altres estímuls més positius, com ara una emoció agradable.  Se diu que tens un eriçó de fred (també anomenat calfred ) quan notes una ventada d’aire gèlid i hi reacciones amb un tremolí (que de fet n’és un sinònim). Però també et poden vindre eriçons, per exemple, quan uns dits amics t’acaronen l’esquena. És molt comuna la pronúncia ariçó ; de fet, eixa és la grafia antiga. (Redacció actualitzada en octubre de 2024)

Fa una estona tractava de recordar els acords d’aquesta cançó i m’he dit, vaig a penjar-la al blog . És tracta de Wild world , de Cat Stevens . Jo la vaig sentir per primera vegada a través de la versió del grup de hard rock Mr. Big (que ja té nassos, ho sé). De la lletra, fins ara pensava que era l’enamorat qui, fruit de la desesperació, s’adreçava a l’estimada que acabava de trencar la relació amb ell. Això donava a la cosa un cert to paternalista que, d’altra banda, tampoc no deslluïa la cançó. Tanmateix, fossant pel Youtube veig que la gent diu que qui parla és un pare a una filla. Vés per on, no ho havia pensat. Canvia bastant el significat. Now that I've lost everything to you, you say you want to start something new, and it's breaking my heart you're leaving, baby I'm grieving. Ara que, per a tu, ho he perdut tot, Dius que vols començar quelcom nou, I em trenca el cor que te’n vages, Nena estic en pena But if you wanna leave take good care, hope you have a lot ...

Ara agarres i te ’ n vas a pastar fang! Hui una persona em deia, convençuda i seriosa, que està científicament provat que el proverbi «Parlant, la gent s’entén» era una autèntica fal·làcia, i que amb les paraules les persones precisament se deixen d’entendre, s’emboliquen i s’allunyen, o inclús cauen en un conflicte dialèctic i potencialment violent.  Encara que el comentari d’esta persona m’ha fet gràcia i m’ha paregut d’un sarcasme fi i encertat en el context de la conversa distesa que manteníem, jo vullc ser un poc més optimiste i tindre una miqueta més de confiança en la humanitat. És cert que el llenguatge no és perfecte, i que l’èxit de la comunicació es veu condicionat, entre altres circumstàncies, per l’actitud i l’estat anímic dels interlocutors; que una alteració en el to de veu o una associació d’idees per part del receptor poden provocar que el missatge que trametem amb tota la bona voluntat siga rebut per l’altra persona com un atac, una provocació o una ofensa, s...

Supose que vos heu fixat que l’ús del valencià en establiments ben sovint es reduïx al nom de la botiga, mentres que l’explicació de què s’hi ven es fa exclusivament en castellà. És a dir, el reclam, allò simbòlic com és el nom de la botiga o el restaurant es deixa en la llengua autòctona, com a aclucada d’ull folclòrica, però la informació real , la important (l’atenció al públic, el catàleg de preus, la carta… en definitiva, les coses serioses ) es fa encara únicament en castellà. Esta limitació absurda de l’ús del valencià m’entristix profundament, i només ajuda a perpetuar la diglòssia, el nostre llast, el nostre càncer lingüístic. La nota positiva és que hi ha notables excepcions, establiments que gasten el valencià com a llengua vehicular entre venedor i client, i que ajuden a que autòctons i nouvinguts entenguen que el valencià es pot i utilitzar pertot. Sempre hi ha alguna pifiadeta (la perfecció no és d’este món), però ens les prendrem amb filosofia ―estoica, s’entén. Estetici...

Quan les coses no van del tot bé, quan podrien eixir ben malament (pitjor del que ja estan, fins i tot posar-se molt negres), o quan ―especialment i sobretot― les coses van la mar de bé però teniu la malastruga certesa que l’avenir podria capgirar la vostra sort i que tot se’n vaja en orri, llavors, a vegades, cal dir-se: La ment és molt puta: no li faces cas*. *Frase amprada a un no professional. No compleix els cànons de la correcció política

L’altre dia estava fent la màquina de step al gimnàs. El lloc a vegades pareix una casa de bojos, la contaminació acústica és aclaparadora: el so de tres televisions que emeten simultàniament tres canals diferents, juntament amb la ràdio més comercial i el soroll de la classe d’ spinning del costat, fan del gimnàs un lloc poc adequat, trobe jo, per al sa cultiu del cos i la relaxació de la ment. Sumeu-hi la gent que, damunt, porta auriculars. Una bogeria, un estrés, un niu de formigues assassines. Amb tot, entre aberracions de la ràdio fórmula que, més deixar-me indiferent, fins i tot directament em repugnen ( quiero entrar a tu garito con zapatillas , per favor…), de tant en tant posen algun tema comercial però interessant que anima i recondueix el nostre ritme cardiovascular. La de l’altre dia va ser El límite , de La Frontera. Una cançoneta clàssica d’estes senzilletes, encomanadisses, d’un grup que mai has escoltat amb atenció, però que no saps ben bé perquè (potser activa algun r...

Estic a l’autobús, de camí a la faena. M’assec davant, prop del xofer, i em pose a llegir. En una de les parades, s’obri la porta però el senyor major que hi ha davant no puja. ¿Este va a la calle Cuarte? Una vegada més, constate dues coses: 1) que aquest nom tan coent per al carrer Quart està, malauradament, encara vigent 2) que la gent prefereix aturar el bus i preguntar al conductor “què he de fer per a arribar ací” en comptes de llegir l’itinerari exhaustiu que hi ha, tan ben explicat, a la marquesina. Açò darrer passa tots els dies. Deuen ser les escorrialles d’una societat fins fa no tant analfabeta? O és tal volta el caràcter mediterrani, eixa desimboltura que prefereix el tracte humà en comptes de la freda lectura d’un fullet informatiu? O potser només són les presses… El conductor, com és el seu costum , queda mut davant la pregunta del transeünt, i només quan aquest repeteix la pregunta, aquell contesta amb algun monosíl·lab quasi inintel·ligible. L’home puja i en comptes d’...

Una xica engrunsant-se. Foto  cortesia d ’ Alvaro Sanz:  La ventana de Nanook Una en grunsadora (o agrunsadora )  és un seient que penja de dos cordes o cadenes fortament fixades a una biga, un travesser o una branca, que s’usa per a engrunsar-se, és a dir, moure’s de forma rítmica en un moviment de vaivé. Les engrunsadores són uns elements típics dels parcs infantils, als quals a sovint nos referim amb el castellanisme columpio ; però engrunsadora és encara una paraula ben viva que vullc reivindicar.  També s’anomenen engrunsadores els balancins , les cadires amb potes acabades en forma arquejada que fan un moviment oscil·latori. Engrunsar-se és la paraula valenciana que designa eixe moviment de vaivé; els catalans, amb el mateix significat, gasten la forma gronxar . Quant a l’orige del mot, pareix que hi han diverses teories: una diu que ve de gronz , que seria l’onomatopeia del moviment i de la remor monòtona del bressol quan l’engrunsen; una altra diu q...