Saps?

Este matí sent Vaughan Radio , una emissora de ràdio (i també un canal de TV TDT) dedicada a ensenyar anglés als seus oients a través d’un mètode que consistix en un acarament oral amb el professor, que fa repetir estructures a un alumne entrevistat fins que este les assimila. En nivells avançats, el locutor fa a vegades monòlegs interessants (fa un temps parlaren de l’existencialisme, de Sartre i de Camus) que utilitza com a excusa per a fer assimilar a l’oient determinades paraules i estructures. Hi sol intercalar alguna frase en castellà per si l’oient s’ha perdut. Vos la recomane. El professor/presentador és normalment un tipo agradable, simpaticot, però hui em feia creus al sentir l’ escamó que ha pegat a una alumna de nivell bàsic que no s’aclaria per a diferenciar entre this, that, these, they i those i formular preguntes bàsiques amb el verb to be . Decebut i desesperat, s’ha posat a fer un croquis de la situació de l’ensenyament d’anglés en Espanya amb una sinceritat i crue...

Un elenc d'imatges curiós i adient, no vos pareix? Ella acarona les cordes de l’arpa amb les puntes dels dits i en trau la melodia amb una soltesa experta, inversemblant. El seu company, camisa granada, cabells i pantalons negres, dempeus a la seua dreta, brega amb les gruixudes cordes del mànec sense trasts del seu contrabaix. La positura del seu cos i els seus moviments se’ns apareix un tant forçada, i patisc quan les seues mans davallen cap al cos de l’instrument maldant per fer sonar les notes més agudes. Tanmateix, no pareix que ell estiga patint i sempre se’n surt i n’extrau, sense cap amplificador, eixa gravetat que dóna cos, pes i consistència a les fugisseres purnes sonores de l’arpa. Crec que eixe batec del contrabaix que l’acompanya a ella és el que emociona, el que m’arriba, el que es sincronitza amb el meu batec i amb el tap tap que ara fan els meus dits, seguint el ritme. La meua atenció bascula entre un músic i l’altre, no es decideix qui li agrada més. Ells ara i a...

Esparament  (o asparament ) és una paraula que s’usa sempre en plural. Fer esparaments és tindre una lamentació exagerada davant algun fet, una reacció que s’expressa verbalment i físicament; per exemple, menejant les mans i posant carasses. Esta paraula, discriminada en els diccionaris normatius (actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià sí que dona entrada a esparaments ) , sí que apareix al DCVB. Tant este diccionari com les meues busques en Google suggerixen que la paraula es diu en comarques septentrionals valencianes i en la Franja d’Aragó; però jo l’he sentida amb normalitat a gent (gent menor de 30 anys) de l’Horta de València, pronunciada amb una a inicial. Quant a l’origen, eixe diccionari diu que esparament és una modificació d’ esparassisme , un altre vocable no arreplegat pels diccionaris normatius, deformació vulgar de «paroxisme» (ço és, la màxima intensitat d’un accés). D’altra banda, lligc en una tesi que esparaments podria provindre del castell...

La senyora Purificación no mereixia morir. Pel que li van dir després, no era una mala persona… però clar ¿què en sabem, hui dia, dels nostres veïns? Als veïnats urbans quasi ni ens coneixem. De fet, evitem la més mínima relació. Quan en entrar o eixir de casa coincidim amb algú al pati o al replà, ens fa una nosa terrible agafar junts l’ascensor. Amb somriure forçat reaccionem amb un hola o, a tot estirar, amb un què hi ha? que, per descomptat, no espera cap resposta (cap de sincera, s’entén). U es col•loca dins de la cabina, estratègicament, com un soldat cortés en missió blitzkrieg : no toqueu l’altre, no mostreu l’esquena a l’altre, no creueu la mirada amb l’altre. Si açò darrer s’esdevinguera, esbosseu un somriure histriònic ben perceptible. Però alerta! Sense exposar les vostres dents. Ara hi ha dos veïns embolcallats de silenci i una pantalleta negra en un extrem de l’ascensor que marca, amb ritme parsimoniós, els números rojos que assenyalen els pisos a mesura que pugen. En l...

Ja tocava que Blasco Ibáñez deixara de ser, per a mi, tan sols el nom d’una avinguda, d’un Campus universitari o d’un personatge del passat que coneixes sumàriament pel que han dit d’ell uns altres. Així, un amic em deixa la novel•la La barraca , que llig i afig a la meua llista de lectures diguem-ne clàssiques inajornables, de tot allò que diuen que cal haver llegit . Per als qui no coneixeu la novel•la i perquè vos en feu una idea, n’hi ha prou amb dir que es tracta d’una història d’injustícies, venjances i odi en el context de la vida masovera i esclava dels llauradors de l’horta d’Alboraia del segle XIX. Ja m’esperava que la manera d’escriure de Blasco fóra naturalista, de descripcions detallades dels paisatges naturals i humans de l’Horta: la lluminositat, la remor les séquies, la rutina de la família camperola… El que no esperava tant és que es tractara d’una prosa tan simple. De fet, durant la lectura no he deixat de tindre la sensació d’estar llegint un conte, un conte llarg*....

Un altra cançó que m’encanta, tan positiva, plena d’energia i d’autoafirmació, que des que la vaig sentir fa molts anys en aquella casset de grans èxits, m’ha omplit d'això: de positivitat, d’energia i d’autoafirmació. Vos en faig la traducció i la dedique a tots aquells llicenciats que no veeu perspectives de futur, progrés i faena. I want it all Ho vull tot Adventure seeker on an empty street Just an alley creeper light on his feet A young fighter screaming with no time for doubt With the pain and anger can't see a way out It ain't much I'm asking I heard him say Gotta find me a future move out of my way I want it all I want it all I want it all and I want it now I want it all I want it all I want it all and I want it now Buscador d’aventures per carrers buits Que vagareja pels carrerons amb peus àgils Un lluitador jove que crida, sense temps per a dubtar Amb el dolor i la ràbia, no troba l’eixida «No és tant el que demane», escolte que diu «He de trobar el meu futur...

Al gimnàs, estic dret damunt d’un graó o step , recolzant-hi les puntes dels peus i fent un moviment tranquil, amunt i avall, per tal d’exercitar els bessons de la cama. Per no perdre l’equilibri, estire els braços a banda i banda, recolze les mans sobre dels suports de la màquina de pressió sobre banc que tinc davant (també anomenada bench press o press de banca ). En l’espill del final de la sala veig reflectida la meua figura amb forma de Crist crucificat. Des d’ací puc abraçar amb la mirada tot el racó on hi ha els discos, barres i manuelles per a alçar pes lliure. Hi ha dos tipus grans i forçuts a la meua dreta. En reconec a un, és una bona peça: fa uns anys, en un altre gimnàs, vaig presenciar com contava, tot cofoi, com havia pegat una punyada a un xicot per fumar un porro en els vàters de la discoteca on ell treballava de guarda de seguretat. L’altre és un xic moreno, guapot ―tot s’ha de dir―, amb ulls grans i marrons, mandíbula i nas prominents i sobris i barba de dos dies. U...

(Imatge generada amb IA) Quan li pregunte com està, ella em diu: «la iaia està molt derringlada». Llavors l’observe: està abatuda i endormiscada, probablement per l’efecte de les medecines junt amb l’esforç d’haver caminat una miqueta. Diem, doncs, que una persona està derringlada quan està esgotada. Però investiguem una miqueta en el significat i l’orige d’esta paraula que fins ara no utilitzava i que m’intriga. L’adjectiu derringlat és el participi del verb derringlar , que, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear significa «posar malament una cosa trencant-li els petges o peces de sosteniment, fent-li perdre allò que li dóna estabilitat o bona presència». Amb esta definició s’entén molt bé la frase ― real ― que vos pose com a exemple: «El llamp deixà el rellotge del campanar mig derringlat» (ço és, tort i probablement inservible). Al meu parer, el sentit de «falta de sosteniment o d’estabilitat» es pot entendre bé si ens fixem en la composició de la paraula: de + ringlar . Va...

De la mà d’un guia de Fil per randa , recorrem carrers que creia coneguts, però que només ho són parcialment. I molt. Perquè jo els conec d’una manera, hi he passat només unes hores determinades de la meua vida jovenívola, en uns horaris molt concrets, en estades curtes i sempre en els mateixos llocs, que en quasi tots els casos ―que la veritat sure― han sigut bars de nit. I est home tan simpàtic està fent una cosa que m’està encantant: em mostra els noms , les cares i les vides ―sovint llarguíssimes― d’estos edificis i carrers que abans jo em mirava amb nocturnitat i curiositat mai satisfeta (com quan vull conéixer un novel•lista i no acabe de trobar l’oportunitat d’encetar un llibre seu). Ens explica edificis i cantonades que potser abans nosaltres, engolfats en la nostra pròpia existència, ens miràvem com si només estigueren allà per a nosaltres, sense pensar que estem ací de passada i que estes pedres ja la saben llarga. Pedres sobre les quals moros s’enfilaren amb un nuc a la gola...

Hui he decidit que era necessari robar-li una estona al muntó de papers que tinc damunt de la taula. Calia alenar fort, obrir la vista i els narius a espais oberts. Així que he agafat la bicicleta, que tan abandonada tinc, i la càmera de fotos nova. He anat atrotinat des del principi: ja era tard i havia de pensar el camí més ràpid per a sortejar la carretera de set o huit carrils que separa finques, polígons i cotxes d’arrossars i horta. Pareix mentida, però no m’aclarisc a triar el camí més adient i em clave per camins asfaltats poc adients i perillosos per al meu mitjà de transport. Tan sols vull travessar d’una vegada aquesta barrera. En aconseguir-ho, em veig envoltat d’horta i em ve l’olor de l’adob. Llevat del lladruc d’un gos i el trot d’un cavall que fa voltes en silenci, estic totalment sol. Podria aturar-me a immortalitzar el capvespre reflectint-se en els camps d’arròs encara inundats. Però es fa tard i, en veure al lluny els edificis de València, pense en algú a qui tal vo...

Quan busques cançons que et facen sentir bé, què hi ha millor que recórrer als orígens, recórrer als Ramones. I wanna be sedated Vull que em seden Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated Just get me to the airport put me on a plane Hurry hurry hurry before I go insane I can't control my fingers I can't control my brain Oh no no no no no Vull que em seden durant 24 hores No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden Porteu-me a l’aeroport i fiqueu-me en un avió Afanyeu-vos abans que em torne boig No controle els dits, no controle el meu cervell Oh no Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated Just put me in a wheelchair get me on a plane Hurry hurry hurry before I go insane I can't control my fingers I can't control my brain Oh no no no no no Vull que em seden durant 24 hores No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que ...