Saps?

Me passen un vídeo (parts 1 i 2 , total 20 minuts que passen volant) en què un home fa una intervenció oral molt interessant sobre l’educació. Me quede amb dos coses de la xarrada: 1) El sistema educatiu no es preocupa per potenciar la creativitat i les vocacions dels xiquets, i els aboca a una educació que espera d’ells que siguen exclusivament contenidors passius de coneiximent (eixe fet, crec jo, se deu en part al fet que no hi ha prou recursos per a guiar individualment cada persona i obrir-li les portes que més li proven). 2) Cada vegada hi ha més amb estudis superiors, de manera que veem a) les titulacions se devaluen, és a dir, tindre estudis ja no és garantia de tindre faena b) com a conseqüència, els contractants hauran de valorar altres coses en el contractat, garbellar els candidats d’una altra manera, fins que la síndrome de la titolitis quedarà obsoleta. M’ha agradat molt com l’home sap dosificar la feixuguesa d’un discurs d’un tema tan seriós amb tocs d’humor. Un bon o...

Una llampadissa és una llum viva que només dura un instant. Se sol dir per a referir-se als rellamps o llampades del cel, però també es pot aplicar, per analogia, a qualsevol esclat de llum viu i instantani. Fa uns dies vaig sentir esta paraula (pronunciada llampaïssa , amb caiguda de la de) per a descriure l’esclat de llum estrany que feu la pantalla del televisor just abans d’apagar-se, aparentment, tot sol. En este exemple podríem dir-ne també un «espurneig» o «purneig», (que en castellà seria un chispazo ). Una variant de la paraula és llampegadissa . Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear , llampadissa es diu en Eivissa i en Tortosa. Jo afigc que també es diu en l’Horta de València. Actualització de 2024 : el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona entrada a llampadissa , la qual remet a llampegadissa , que vol dir «Rastrera de llamps».

La primera vegada que vaig veure aquest vídeo de Joe Satriani , vaig pensar: aquest tio fa parlar a la guitarra. I sí, no sé quin mecanisme s'activa al meu cervell, però vos promet que hi ha moments en què em sembla entendre perfectament el que diu. I ara recorde una frase d'Antonio, unas manos recorren un mástil para decir sin palabras: «te quiero».

Fa unes setmanes vaig traduir aquest poema del poeta britànic Simon Armitage . Amb una bateria de frases curtes i phrasal verbs , conta la vida diària d’un home. ¿És aquesta una condemna? (¿És la rutina una condemna, o un salvavides d'estabilitat emocional?) ¿És Robinson l’home comú, un home qualsevol, l’urbanita? El meu vers favorit? El tercer, sens dubte. ‘Robinson’s Life Sentence’ Rise early from a double bed, take a shower, tie off the blind, another dawn like open-heart surgery, mosey downstairs, brew up, take time over the papers, the results, the notices, zip up, step out, bookworm and browse down the high street, pay for something by cheque or plastic, see a man unhitch a sidecar from his silver motorcycle, then leave it there like a baby’s shoe, meet a friend, make a new friend, take a drink, eat, talk shop, re-string the steel guitar, scratch out a new tune, try out someone’s car for size, buy oil or petrol by cheque or plastic, make that call, write that card, send out ...

Fa alguns anys tenia una companya de treball que era del Palmar . Parlava valencià d’una manera similar a la meua, però recorde que em cridaven molt l’atenció alguns detalls quan pronunciava determinades paraules. Doncs bé, l’any passat vaig dinar un arròs a banda en un restaurant d’eixa pedania de València i notí les mateixes peculiaritats en la parla de la cambrera que ens atenia. Enguany m’hi he fixat més. La cambrera ―que no era la mateixa de l’estiu anterior, crec— tenia una manera curiosa de pronunciar les ee tòniques que no només em sorprenia a mi, sinó també a altres companys filòlegs. Per exemple, en una frase com ¿Vol e u caf è del t e mps? les deia totes obertes, i a més amb una obertura diferent de la valenciana a què estic habituat, diferent de la catalana oriental i que quasi recordava les vegades que he parlat amb algun mallorquí. Deu ser una característica dialectal particular del Palmar, tal volta deguda a la seua insularitat. En qualsevol cas, ja tinc un motiu més p...

Preparació d’un micapà Un micapà és un tipus de cataplasma o empastre, un remei de la medicina popular hui en desús a causa de l’ús de fàrmacs. El micapà consistia en un drap calent al qual s’aplicava una pasta anomenada farina de llinós, que està feta a partir de llavors de lli . El procediment era el següent: se calfava esta farina amb aigua en una cassoleta i es remenava fins que es formava una pasta amb una certa consistència, semblant a unes farinetes. Després s’estenia esta pasta damunt d’un drap porós o una gasa i es plegava per a que la pasta quedara dins, com un sàndwitx. Una vegada fet això, amb el micapà estava llest i calent, calia aplicar-lo sobre el pit del malalt de refredat i deixar-li’l unes hores ―normalment per la nit, fins que el micapà perdera la calor―. L’efecte era la descongestió i la millora del pacient. Farina de llinós Vaig descobrir esta paraula quan ma iaia em digué la frase «Això pareix un micapà» , que és com dir que «això és un empastre», és a dir, una «...

Ahir vaig jugar a tennis. Feia cosa d’un any que vaig jugar la meua última partida, i uns quants més que no practicava aquest esport amb regularitat. És un poc frustrant veure’t maldestre amb la tècnica i els moviments que creies que mai oblidaries, però t’ho prens amb filosofia. Evidentment, m’ho vaig passar d’allò més bé, no m’hi anava la vida, en el partit. Ara pense especialment en el servici: vaig estar traient malament tota l’estona, malbaratant forces estúpidament perquè la pilota acabara sempre en la xarxa o fora del quadre on havia d’anar. Jo feia ―o això pensava― tal com m’havien ensenyat de xiquet: posava el peu mirant al pal dret, feia dos botets a la pilota que, tot seguit, em llançava a l’aire (a la una, si pensem en les agulles del rellotge) abans de colpejar-la amb força. Però era debades, entropessava una vegada i una altra amb la mateixa pedra, ço és, la xarxa, un altre quadre, o la part verda de fora de la pista. Va ser cap al final de la sessió, quan el partit ja es...

¿A quin insensat li abellix passejar per la ciutat en ple agost? Crec que només a quatre turistes i a mi ―acompanyats, per descomptat, pels quatre urbanites que comencen a patir el trastorn postvacacional. Potser els núvols i les pluges que han donat una treva a esta calor insuportable convidaven a vagar per a desduir-se, potser les parets de casa se’m menjaven, o potser era la nostàlgia d’agarrar el bus, de la rutina, o la necessitat de fugir de l’endormiscament estival. Tal volta ―segurament― tot això és superflu (o directament mentira: per a començar, pràcticament no he passejat), i tot era una excusa barata per a consumir i comprar-me un CD. Damunt, el CD d’un disc que ja tenia, original en cinta de casset, comprat ara fa dotze anys, any amunt, any avall. Llavors, des del bus, en passar per alguns carrers que Ferran Torrent esmenta en la seua última novel·la, El bulevard dels francesos , he pensat en les lectures d’estiu. I és que, del que diem lectures estivals, lectures per plaer...

Des de Tavernes Blanques, en l’Horta Nord, m’arriba esta paraula tan bonica: una escorribanda és una escapada, una correguda ràpida i de poca durada. Se sol dir quan la situació implica anar i vindre d’un lloc ràpidament, sense entretindre’s massa. Per exemple:  «Vaig en una escorribanda al súper i compre pa, que encara deu estar obert».  Amb el mateix significat existix l’expressió «anar en un bot» a un lloc normalment pròxim, per a tornar-ne de seguida. Pareix  que l’origen de escorribanda està en el castellà , en l’expressió militar correr la banda , que significa «empaitar una banda de bandolers». També, curiosament, és un mot que existix en asturià . És una paraula que arreplega el Diccionari normatiu valencià . (Redacció modificada en octubre de 2024)

Tinc moltes ganes de veure aquesta pel•lícula: Tenacious D: The Pick of Destiny . És una comèdia, un musical de rock, l’argument del qual és una conya marinera: un tipus que ha de cercar un plectre de guitarra. A pesar d’això, té pinta de ser molt divertida i sobretot musicalment bona. Vos pose les dues escenes que tenen més èxit al youtube . La primera , un nano al si d’una família religiosa vol ser un rocker. Son pare (atenció: l’actor és Meat Loaf ) el castiga però el xiquet té una visió en què el vocalista heavy Ronnie James Dio el commina a buscar-se la vida a Hollywood i a formar la seua banda de rock. La segona és un duel de rock, entre els dos protagonistes i el dimoni, entre metall pesat i rock acústic. És mortal l’excusa barata de la banya, molt en pla Bola de Drac.

Ja fa uns quatre anys que aprenguí, a les portes de la granja  Dulcinea de Barcelona, la paraula catalana  mató . En valencià nomenem  brullo eixa espècie de «formatge», una massa blanca i mantegosa que resulta de la coagulació de la part caseosa de la llet. Se pot menjar de postres, amb sucre o bé amb mel i anous. També es pot dir brull i brossat , i en castellà es diu  requesón.

Quan veus gent pel carrer abillada de tan diverses maneres, amb vestimenta, complements i pintures extravagants, sense que ningú s’escarote (en la conservadora València això seria objecte de mirades i rialles, motiu d’oprobi). Quan un indi o pakistanés t’oferix pel carrer un pot de cervesa ( cervesa-bier , per a ser exactes) en un català perfectíssim i, per acabar-ho d’adobar, es despedix de tu i els teus amics amb un castís Déu vos guard . Quan camines per carrerons del Born a hores intempestives i trobes en un raconet un mur antiquíssim, una clapa d’història amb la imatge d’algun sant, o una antiga font arrecerada, i intentes fer-li una foto amb el mòbil, però és inútil. Quan veus una de les cues més llargues que mai has vist per a entrar en una discoteca, un dilluns per la nit. Quan tornes a patir una calor desmesurada en els llarguíssims passadissos del metro, que contrasta amb la gelor de dins del comboi, on una caterva de turistes del sud de França criden, canten i fan el mon...

Alegria